Les torres elèctriques són els arbres més alts de la nostra muntanya, i tot i així semblen més enfadades que no pas altes, perquè sempre estan en tensió. Els cables pengen sobre els nostres caps com penjaven sobre nosaltres les cordes d'estendre la roba quan érem petits. Des de dalt de tot, l'electricitat que corre per les seves venes té brunzit d'insecte, d'eixam d'abelles que mai no produirà mel.
L'home que escala cap al cim dels quilowatts –prop d’aquests anells, grans com flotadors d’acer, que cap noi regalarà a una noia, que cap núvia ficarà com a aliança al dit del nuvi quan doni el sí–, sembla un superheroi de pel·lícula al qual no encara li han esborrat els cables, una llagosta en una branca d'acer o una aranya teixint teranyines a l'àtic d'una torre Eiffel sense París al fons.
El paisatge als seus peus és el delta del Llobregat, un riu que gairebé mai no surt a la foto, un riu al qual la Barcelona burgesa sempre ha donat l'esquena perquè al riu, extenuat i explotat en el seu tram final, se li posava la cara gris i bruta del proletari en acabar la llarga jornada laboral. Ara també, però no es nota perquè es renta la cara a les depuradores.
Des d'aquí, l'home que s'enfila fins a una alçada on la vida sembla fràgil, només defensada pel casc groc –deu ser cosa del conveni–, sembla estar envoltat d'un immens blau. El blau on neix el vent que no té color, i la pluja, que és aigua transparent, però que quan toca el terra de l'horitzó es posa la granota de mar Mediterrani.
La elèctriques assalten el cel amb les seves torres i s'arriben a creure que són com Déu, perquè cada dia repeteixen el primer dia de la creació a tant el watt. Que existeixi la llum, diuen, i la llum existeix, sempre que pagueu el rebut. De tant en tant se'n va la llum, i és com quan se’n va l'ànima de la vida. No som ningú. No som ningú sense la llanterna del mòbil, la flama d'un encenedor, el cul d'una espelma i el saldo en el compte del banc per quan vingui la llum.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada