Als amics de Madrid els deia: he d’anar a Cornellà, viatge d’anada i tornada, per parlar del Toni Baños i amb el Toni Baños. Ara es belluga per una casa rural de la Catalunya màgica. Però durant uns quants anys ens vèiem molt i molt. Sota el signe, per cert, del poeta Rubió i Ors, ‘Lo gayter del Llobregat’, perquè havíem participat en la creació d’una llibreria a Cornellà, que es deia Can Pi... inaugurada, oficialment, el 30 de setembre de 1977. Amb tres convidats d’honor: tres senadors nous de trinca de l’Entesa, BENET-CANDEL-CIRICI, tots tres autors de llibres i tots tres intèrprets audaços de la realitat catalana. (A darrera hora, l’amic Cirici Pellicer ens va dir que no podia: els altres dos, sí, amb les esposes respectives). La imatge que tinc clavada és la de Josep Benet portant una criatura de tres setmanes... que era la Berta Riera Sarró i que havia nascut el darrer 11 de setembre).
Amb el Toni Baños i la Montse Dieste i la Montserrat Sarró vivíem dies intensos... sobretot quan la Sarró s’oblidava el cabàs amb la criatureta, a la darrera distribuïdora on anava a buscar els llibres encarregats. (I això en temps sense mòbils...). De tot allò, ara ja fa quaranta anys.
El Toni va demostrar que era un gran fotògraf i que era amic dels Muns de Viladecans. Si freqüentàvem la casa dels Muns, que tenien tantes connexions amb la terra-terra, la dels pagesos de veritat, el Toni demostrava que era un ebenista excel·lent. I un d’aquells fotògrafs que practicaven l’etimologia de la paraula ‘fotografia’, l’escriptura de la llum, aplicada a una etapa duríssima, sí, però alhora engrescadora. Que a les poques setmanes de la mort d’Aquell, un 20-N, tingués lloc, al Parc de les Aigües de Cornellà, una festassa en el marc del Congrés de Cultura Catalana, amb una referència humana marcada per la roba de fer feina dels treballadors en vaga de ‘Laforsa’ i de ‘Seat’, amb presència dels futurs dirigents polítics del nostre país, amb el suport de les entitats culturals cornellanenques i amb missatges específics d’un Lluís Maria Xirinachs, a qui les reiterades vagues de fam li emmagrien el cos però en feien més activa la seva activitat de lluitador, o d’un Marcelino Camacho, que acabava de sortir de la presó i que era a Catalunya per presentar un llibre tan significatiu com el de les seves xerrades a la presó... tot allò, d’abans i de després, va ser fotografiat a fons per professionals que coneixien els protagonistes de tot plegat. Als amics fotògrafs, com ho era Joan Guerrero a Santa Coloma de Gramanet, mai no els agrairem prou que ens hagin deixat documents sobre qui era qui en aquell procés de transformació d’una Catalunya, on feien pinya records i accents de la nostra Pell de Brau, en temps que havia de ser de canvi (i no de simple ‘recanvi’).
A més el Toni Baños era persona que sabia què vol dir jugar net al rugby. ¿Em permets, Toni, que ho aprofiti per recordar la cornellanenca del 1921, que acaba de morir, la gran amiga Pilar Pons, que també havia estat treballadora de la ‘Siemens’, i la primera presidenta, a tot l’Estat, d’un equip de rugby, Premi Ciutat de Cornellà d’Acció Cívica del 1999 i omnipresent a totes les iniciatives culturals d’una ciutat que aspirava a aprendre a viure des d’unes regles de joc diferents, amb joc net, amb joc d’equip, amb persones que sabien què vol dir, en aquesta vida, jugar net fins i tot quan has de jugar amb força i amb tensió? Tu, Toni Baños, em suggereixes a mi, que fa catorze anys que visc a la gairebé ciutat amb fums del ‘Oso y el Madroño’, que us ho dec gairebé tot a vosaltres, cornellanencs, baixllobregatins... a estones enyoradíssims.
Ignasi Riera (Madrid)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada