Una de les coses que un aprèn sent regidor és que el temps en la política té el seu propi calendari, com si fos el rellotge de la torre de l’ajuntament que des de fa un temps s’entesta a portar-li la contrària a l’hora dels mortals, un hora menys a Canàries. Recordo que amb l’últim any del tripartit el carril bici estava a punt de començar. Tot estava preparat, deien, encara que l’experiència ens deia una altra cosa, que no et pots fiar ni de les promeses dels teus. I això que un carril bici no és un aeroport, ni una autopista, ni un hospital ni un ambulatori, sinó un caminet d’asfalt color vermellós per poder caminar o passejar-se en bici sense creuar-se en el camí dels cotxes.
Se’n va anar Montilla amb els seus fets, no paraules, i va arribar Artur Mas amb el seu govern dels millors i la tisora de podar, presumint de tenir-la més llarga que ningú. No crèiem que ens afectés: ens faran el carril bici, ho tenen pressupostat, està en el pressupost executiu, ens tranquil·litzaven els nostres companys de govern en les reunions municipals.
No obstant això, com que el president Mas és un home llegit i d’escola de pagament va recórrer a la literatura castellana que no gasta pressupost: ens va declamar la poesia de Machado sense alçar la veu, amb la discreció d’un pronom feble, Caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Així, el que era una alternativa provisional, el camí de la riera, va començar a acumular triennis com un treballador amb sort. Les herbes van començar a créixer a la riera aprofitant la manca de pressupost per desbrossar-les i a sovintejar els rierols d’aigües que van a donar a la mar.
Les esperances van tornar a bategar en desenvolupar un pla parcial de nom estranger, Ca n’Alemany, majoritàriament propietat de l’Incasol, una empresa amb més maneres de societat anònima que d’empresa pública, com passa amb gairebé totes. No ve d’un pam, vam pensar, amb tants metres d’asfalt per a cotxes ho estiren una mica més i ja tenim carril bici. Van construir Desigual, que més que un nom comercial, semblava una pancarta de denúncia del tracte desigual a què estem sotmesos per estar on som o per ser com som: sense metro, sense estació de tren, sense carril bici.
Per compensar van portar un senyor americà, li van ensenyar els camps i li van dir: el dia de demà tot això serà teu, i ens van voler canviar el nom humit de Delta del Llobregat pel d’una ciutat al mig de l’assedegat desert de Nevada. Eurovegas. Se’n van anar perquè aquí estava prohibit fumar mentre perds diners a la ruleta o al blackjack.
Van desfilar els consellers de Territori, prometedores joves promeses que no acabaven de quallar. A Ca n’Alemany van començar a créixer les botigues i les palmeres de l’outlet, i com aquell Barça que no guanyava gairebé mai una lliga dèiem: Aquest any sí. I aquest any tampoc. Va deixar la presidència el serrell technicolor de l’honorable Mas i va entrar el serrell Beatle en blanc i negre de l’honorable Puigdemont...
Mentre ens anuncien que ara sí, que ara votarem en referèndum i 48 hores després, ràpida com un cap de setmana, ens arribarà la independència, pensem que potser si. Tenim carril bici. Si aquests ens han fet el carril bici, poden fer qualsevol cosa.
José Luis Atienza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada