dissabte, 31 de març del 2012

Celestino Bravo, el barris de Ponent i el seu temple (2ª part)


El Padre Celestino diu que en la gènesi i el bastiment del “temple del tobogan” el que hi ha és: l’Amistat. Vol dir que, quan la Cia. Roca es desentengué de l’acompliment total del projecte del “Poblado”, mossèn Ramon Saborit, dolgut per la no-església, va fer partícep del seu desencís a l’aparellador Rafael Paulo. Aquest, va transmetre la frustració a l’amic arquitecte Robert Kramreiter. I, a l’arquitecte, la possibilitat de fer un edifici religiós li va esbatanar els ulls, de manera que li remeté amicalment a mossèn Ramon l’interès de dur-lo a terme. 
A aquesta amistat, jo hi afegiria alguna conveniència. En Paulo tenia uns terrenys a prop de Can Batllori, en Kramreiter un projecte dubtós de fer a Lloret i el senyor rector de Viladecans la necessitat i la determinació de crear una nova parròquia més enllà del torrent Ballester. Establerta la bona relació, el primer va cedir els terrenys, el segon el projecte de Lloret i el tercer, per començar, va anar a trobar-se amb la seva vella amiga Àngela Roca, a qui va arrencar el compromís d’aportar els 4.800.000 pessetes que li hauria costat de fer l’església del projecte de vivendes del Poblado. 
Després, l’especial habilitat de Mn. Ramon de fer amics va incorporar al bastiment del temple a tot un altre personatge: José María Aguirre Gonzalo, president d’Agromán S.A. i posteriorment, del Banco Guipuzcoano i del Banco Español de Crédito. D’aquí que fos Agromán l’empresa constructora, després de retirar-se Brycsa.
Sense cap subvenció estatal, els ingresos del bastir van ser: l’aportació abans explicitada de Roca; els 3.685.000 pessetes aportades per la parròquia de Sant Joan, en base a donatius dels feligresos fets públics a totes les misses fins l’any 1972, en què Mn. Ramon es va jubilar; l’aportació de 1.823.000 per part de diferents empreses i entitats; i finalment un préstec de Caixa Catalunya de 5.000.000, avalat per una vintena de feligresos del mateix Sant Joan, que acabà de pagar-se l’any 1982. El total facturat per Agromán va ser de 12.256.000 pessetes i, tot sigui dit, mai va reclamar ni afegir demores pels múltiples i grans endarreriments de pagament de la facturació.
Fer front a la recapta per restituir el préstec a la Caixa, fou cosa, sobretot, de mossèn Celestino, amb les més inversemblants iniciatives. És de recordar, per exemple, que la Parròquia de Santa Maria de Sales ja als anys seixanta feia participacions de la Loteria de Nadal. Encara en fa. I és de remarcar que era practicament l’única entitat de la vila complidora de la legalitat. Sempre ho ha fet amb l’obligatòria autorització de la Delegació d’Hisenda.
Així doncs, també podríem dir que fou la fe de molts, convertida en suport financer, la que acabà fent  de Santa Maria de Sales un referent geogràfic i religiós per a tots els viladecanencs i per l’allau migratòria dels anys seixanta i setanta. Al seu voltant va anar pivotant la urbanització del ponent viladecanenc.
Coetanis del Poblat Roca, dins els seixanta, ho són el conjunt de blocs del carrer Comerç, gairebé adossats al temple, i els de la plaça de la Hispanitat a tocar de Can Batllori. Aquestes vivendes de la plaça Hispanitat, construïdes en règim de cooperativa, en bona part per obrers de Roca, havien estat impulsades i assessorades per Luís Burción, fundador de la cooperativa del Sagrat Cor del Poble Nou, a qui, en gratitud, se li va dedicar una de les places. Paral·lelament, l’Alba-rosa creixia per les rampes de la Serra de Miramar a base de torres i torretes, gairebé totes segona residència de gent barcelonina si exceptuem les cases amb parets mitgeres del carrer dels Lliris i del carrer dels Pensaments.
Entrats en la crisi dels setanta i quan Franco es començava a morir, es construiren les 188 vivendes anomenades del Congrés, a tocar de Gavà. Fou aquesta una de les darreres actuacions del Patronat de Vivendes del Congrés Eucarístic Internacional depenent de l’arquebisbat de Barcelona, que promovia vivendes de protecció oficial durant els anys cinquanta i seixanta. D’aquí que la plaça que el conjunt enclou es digui de l’Arquebisbe  Modrego. Quan Franco ja era mort, arrencava la primera fase-meitat dels blocs amb nom de rius catalans que hi ha a l’avinguda del Doctor Fleming, i que encerclen el col·legi del mateix nom, que fins l’any 1979 es deia Almirante Carrero Blanco. La majoria dels nous habitants, ja no érem gent vinculada a la fàbrica Roca, jo mateix hi vaig anar a raure durant set anys a l’edifici que duu el nom del riu Cardoner, quan començava la segona vaga de 1976. 
Els anys setanta, per mossèn Celestí, amén de ser els anys de les vagues, foren els anys dels vitralls de Santa Maria. Una de les principals fixacions del seu viure era complementar l’obra del temple. Per més que jo, llavors militant del PSUC, m’acostés a ell una i altra vegada per veure fins on érem capaços d’anar plegats políticament i socialment, o conèixer la realitat des d’un diferent punt de vista, recordo que sempre acabàvem repassant la bellesa de les noves representacions bíbliques en format vitrall. Any rere any, ell els feia instal·lar tan bon punt aconseguia els diners necessaris, i cofoi i feliç me’ls mostrava. L’artista creador fou el bon muralista i polifacètic Llucià Navarro, mort l’any 2007. No era un artista de floretes i colorins, ho era de la figura humana eixuta. Qui conegui la revista Cavall Fort el recordarà perquè durant molts anys en fou il·lustrador. 
El temple de Santa Maria de Sales no és un edifici clàssic ni respon a un projecte estàndard, ja que el seu arquitecte, Kramreiter, era deixeble de Le Corbousier. De planta, parets i sostre fent curvatures, integra elements puristes en una gran austeritat funcional feta a base de formigó armat. L’element més destacable de l’exterior és el discutit campanar. Personalment, sempre he volgut interpretar l’edifici com la representació d’una “haima”, de les que deurien abrigar el Poble d’Israel en la seva travessia del desert. El campanar seria, doncs, per a mi, el faldó aixecat que emmarca l’entrada, crida, dóna la benvinguda i acull els parroquians. A l’interior tot gira al voltant de l’altar i el seu presbiteri. És a dins on es fa més palesa la bellesa dels vitralls i la bondat de l’espai assembleari en cercle. 
Aquest espai, fou més assembleari que mai el 2 de març de 1976. Cent vint treballadors s’havian tancat aquell dimarts a l’interior del Temple. Quatre dies abans, el dissabte 28 de febrer, havia començat la primera de les vagues de Roca Radiadors de l’any 1976, i aquesta n’era una acció derivada més. 
Preciso parlant de primera o segona vaga de 1976, perquè és massa oblit no recordar, com algú fa, que en aquell espaterrant any de la nostra història, primerament, n’hi va haver una de 42 dies, entre el 28 de febrer i el 9 d’abril i, sis mesos després, la segona de 95, començada l’11 de novembre i acabada l’ 11 de febrer del 1977. 
El tancament dels cent vint durà quatre dies, fins el divendres dia 5. Va ser escurçat per donar pas a les celebracions religioses del cap de setmana, però sobretot per la pesantor i espaordiment dels fets de la ciutat de Vitòria-Gasteiz del dimecres dia 3, quan la Policia Nacional en el desallotjament d’una assemblea a la parròquia del barri de Zaramaga, disparant a tort i a dret, matà 5 obrers i en ferí 150. Fraga Iribarne era el ministre de l’Interior. “La calle es mía”, deia. Se’n va anar a l’altre barri sense demanar perdó ni expiar culpes, amb honors de la seva patuleia. 
Aquesta primera vaga esclatà tres dies després d’haver acabat victoriòsament la de 106 dies dels treballadors de Laforsa de Cornellà, començada la setmana abans de morir Franco. Laforsa havia arrosegat centenars d’aturades solidàries, durant la setmana del 20 al 28 de gener, en l’anomenada Vaga General del Baix Llobregat. Les accions del moviment obrer en el marge dret del riu tingueren menys esclat que les del marge esquerre, a excepció de les del Prat de Llobregat, i molt escàs, tot sigui dit, a Roca Radiadors.
Vetaquí que, en desacord a l’hora de revisar el conveni, que es feia semestralment per raó de patir una inflació de preus del 18%,  la fàbrica d’Alcalà d’Henares es posà en vaga el 26 de febrer per fer front a la minsa oferta empresarial i, el 28, la secundà la factoria de Viladecans-Gavà. Reprimida violentament per part de la Guàrdia Civil i Policia Nacional i ben embolicada per part de la direcció, la vaga dels 42 dies acabà amb un esquifit acord d’augment mensual de 3.000 pessetes, però sense acomiadaments. Mig acceptat en assemblea, després d’un referèndum previ organitzat per l’empresa, en què no va participar gairebé ningú de fàbrica, el dia 10 d’abril la gent es va anar incorporant al seu lloc de treball. L’assemblearisme agafà volada a partir d’aquí i marcà el subsegüent moviment obrer de Roca. 
L’església del Poblado havia tornat a prendre un protagonisme que no hauria volgut. Després del tancament dels cent vint, fou vigilada de manera permanent per la Guàrdia Civil. Els barris de ponent, patrullats policialment de manera continuada  per evitar reunions de més de tres persones, s’emportaren una mala dosi de garrotades i un dels seus veïns, l’acomiadat capdavanter Antonio Plata, una brutal pallissa-tortura al calabós de la Guàrdia Civil de Gavà. Celestino Bravo, a part de les pressions, rebé una dolorosa quantitat d’insults i recriminacions, en forma de carta a l’opinió pública, de cristians a qui costava molt entendre què és la justicia i, molt més, la fraternitat. 
En definitiva, acumulació de ràbia i enemistat per la segona topada.      (Continuarà...).
Andreu Comellas

divendres, 30 de març del 2012

Un baró, un pagès, quatre promotors urbans i alguns nouvinguts. L’origen del barri de Sales (1922-1931)


Fotografia aèria del barri de Sales. Any 1947. AMVA-ICC

Davant de casa, al carrer de Guifré el Pelós, l’any 1952. S’identifiquen el matrimoni format per Dolors Montfort i Baptista Bel, que té a la falda la seva néta Rosita Calderé Bel. Amb ells també hi són Guadalupe i Maria Antonieta Bel. Fotografia d’Ignasi Calderé Zurita, Viladecans. Arxiu Calderé Bel
Per a en Josep Déu i Castells, veí i pagès de Viladecans, aquella jornada del 2 de desembre de l’any 1922, no havia de ser un dia qualsevol. Era dissabte i tenia cita a cal notari, a Barcelona. L’esperava Melcior Canal el qual el va rebre en el seu despatx del número 37 del passeig de Gràcia. Ja feia mesos que tractava amb pagesos viladecanencs i gairebé sempre era per tancar afers semblants. En aquella ocasió, Josep Déu havia de formalitzar la cancel·lació d’un establiment emfitèutic que la seva família havia conreat a l’indret de la Parellada del Bisbe de Viladecans, també anomenat pels veïns com la Vinya del Baró o la Vinya de la Torre. 
El tros conreat pel pagès era prou destacat i atorgava plena justificació al nom del lloc. Eren unes 8 hectàrees, en total, que s’havien dedicat majoritàriament a la vinya, des del 1851, com a mínim. El 2 de febrer d’aquell any de mitjan del segle XIX, el seu pare, en Josep Déu i Monmany –també pagès, veí del carrer Major del poble– havia acordat amb el propietari Ramon de Viala –baró de Viala i senyor d’Almenar– l’establiment d’un cens agrari pel qual el baró es convertia en senyor d’una propietat conreada pel pagès, considerat, al seu torn, propietari del domini útil de la mateixa terra, només a canvi de lliurar al senyor baró –el considerat propietari eminent– una tercera part de la collita anual de raïm i resta de fruits, a més a més de la meitat de la producció de l’oli producte de les oliveres plantades en aquell conreu. 
El cens emfitèutic de l’any 1851 acordava el següent: “(...) Que será duradero por el término de noventa años a contar desde el presente, pasados los cuales y como también en el caso de morir la mitad de las cepas deberá darse por finido el establecimiento volviendo las tierras al señor estabilente o a los suyos, sin tener que abonar cosa alguna por las cepas y demás árboles que entonces existieren (...)”. Els termes d’aquella escriptura eren ben coneguts per Josep Déu quan, aquell 2 desembre de l’any 1922, seia davant de la taula d’aquell notari barceloní. Havien passat 71 anys des de 1851 i el pagès restava obligat ara a tornar el dret de conreu de la terra als seus legítims senyors propietaris atès que havien “(...) muerto más de la mitad de las cepas de las fincas que fueron objeto del calendado establecimiento (...)” per la qual cosa el pagès “(...) dimitió y devolvió dichas fincas, o sea el dominio útil de las mismas y cuantos derechos en ellas tenía o les correspondía (...)”.1
Què havia passat perquè a les darreries de l’any 1922, en Josep Déu cancel·lés el contracte de conreu que el seu pare havia acordat amb el baró de Viala, l’any 1851? Realment havien mort més de la meitat dels ceps? No ho sabem del cert. Tanmateix, el més raonable és concloure que, senzillament, les relacions entre pagès i senyor de la terra havien canviat substanciament, en aquell indret, a les darreries del 1922. Efectivament, tan sols tres dies abans del tràmit del pagès a Barcelona, Enric de Viala i Massalles2 –fill d’en Ramon de Viala– s’havia venut totes les seves terres de Viladecans i Sant Climent a quatre advocats barcelonins àvids de sòl rústic: Josep Feliu Gusiñé, els germans Lluís i Isidre Riera Modolell i en Lluís Camps Oliva. I ho varen fer davant el mateix notari barceloní que rebria al pagès Josep Déu el dia 2 de desembre d’aquell any.3 Així doncs, el que va passar va ser que el senyor baró va vendre les seves terres de la Parellada del Bisbe –entre d’altres– a uns barcelonins, els quals ja no estarien gens interessats en obtenir rendes agràries de les noves propietats adquirides. Aquests quatre promotors urbanístics, bé mereixeran una biografia en una continuació d’aquest article.
Al capdavall, davant tots quatre promotors, el tràmit de la cancel·lació del cens emfitèutic per part del pagès Josep Déu va esdevenir un pas més, i potser el més senzill, en l’objectiu final que cavil·laven els propietaris: convertir els conreus en parcel·les urbanes disposades per a la posterior venda; un procés que tot i que no era nova al poble, cap als anys vint del segle passat s’imposava amb força a Viladecans i a altres poblacions semblants a la nostra. En aquest canvi podem aventurar la hipòtesi que en Josep Déu es veiés obligat a abandonar les terres de conreu, tot arrencant els ceps de la Vinya del Baró, davant de la insistència o les pressions dels nous propietaris i així donar compliment a allò estipulat en l’escriptura del 1851. 
Finalment, el 25 d’abril de l’any 1923, els nous propietaris de la Vinya del Baró van presentar a l’ajuntament de Viladecans el projecte d’urbanització de la Parellada del Bisbe,4 tot preveient bona part de la fesomia dels actuals carrers d’un barri –apartat del centre de la vila– que seria conegut, a partir d’aquell moment per la gent del Barri Antic amb l’apel·latiu de barri Xino, i que cap a mitjan de la dècada dels anys cinquanta seria batejat, per voluntat de mossèn Ramon Saborit, amb el nom de barri de Sales. 
Les primeres cases d’aquell nou barri es van construir cap al 1924. En aquell any, una parella, originària d’un poble del nord de Castelló, tot fugint d’una terra desagraïda i atreta, alhora, per la inflació dels jornals que es cobraven al Delta del Llobregat, es van decidir a emigrar i deixar el lloc de naixement. Primer es desplaçaren al Prat de Llobregat; anys després, cap al 1928, ho van fer a Viladecans i van buscar una modesta casa de lloguer per viure-hi. La trobaren en una caseta del carrer Rafael Casanova. Van ser uns dels 250 primers veïns que poblarien el nou barri, cap al 1930.5
La parella de nouvinguts es deien Baptista Bel i Dolors Montfort. El 5 de setembre de 1930 es decidiren a comprar el solar 136 de la urbanització on ja vivien. Per legalitzar l’adquisició, van haver d’anar a signar l’escriptura, davant del mateix notari de Barcelona que havia rebut al pagès Josep Déu gairebé set anys abans. I davant d’ell, van pagar 1.000 pessetes als promotors de la urbanització. Sobre el solar comprat, situat al bell mig del carrer de Guifré el Pelós, ràpidament s’hi van fer una petita casa de planta baixa,6 amb més eixida que la zona dedicada a habitatge; com moltes de les que es van construir en aquella zona, durant aquells anys.
D’aquesta forma va néixer el barri de Sales: fruit de la venda d’una propietat agrària, per part d’un noble; de la cancel·lació d’un cens agrari sobre un conreu de vinya, per part d’un pagès; de l’interès de quatre promotors urbans barcelonins per guanyar diners tot especulant, i de la il·lusió d’immigrants que cercaven un horitzó millor a Viladecans.
Xavier Calderé i Bel
1. Arxiu Calderé Bel, Escriptura de venda efectuada pels senyors Josep Feliu Guiñé, Luis i Isidro Riera Modolell i Lluís Camps i Oliva a favor dels cònjuges Bautista Bel Royo i Dolores Montfort Sanz, autoritzat pel notari Melcior Canal i Soler, 5 de setembre de 1930, pàg. 6-7. 
2. www.lavanguardia.com/hemeroteca. La Vanguardia, 10 de gener de 1926. Enric de Viala Masalles va morir a Barcelona, el 2 de gener de 1926. 
 3. Arxiu Calderé Bel. Escriptura, pàg. 8
4. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Projecte d’urbanització d’uns terrenys coneguts com “Parellada de Bisbe o Vinya de la Torre”. El projecte va ser aprovat pel Ple Municipal al mes d’agost del 1923.
5. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padró Municipal d’Habitants, 1930.
6. AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans. Llicència urbanística per a la construcció d’una casa en un solar del carrer Jofre lo Pilós, propietat de Baptista Bel Royo. La llicència fou aprovada per la Comissió Municipal Permanent de l’ajuntament, el 24 de gener de l’any 1931. 

dijous, 29 de març del 2012

La Asociación de Vecinos La Riera


Esta Asociación fue fundada y legalizada el 17 de diciembre del 1980.  La documentación fue presentada en su día por el Sr. Adolfo Corbacho.  La sede de esta,  en principio fue instalada en un piso de la calle Roure, y fue  su primer presidente el Sr. Paz Dorado.
El nacimiento de esta Asociación, se produjo manifestándose de cara al que fue el primer alcalde democrático de Viladecans, donde participaban estos mismos señores. Poco después nos fuimos dando a conocer entre amigos y conocidos. De este acercamiento se comenzó a formar algunas reuniones de las cuales se comenzó a tomar nuevas decisiones. Unos de estos primeros cambios, se  determinó y aprobó el cambio de lugar nuevo para la  Asociación, alquilando un local en la Carretera de San Clemente, dando lugar a convocar una asamblea donde se procedió a la aprobación del primer presupuesto de la asociación, y el nombramiento como nuevo presidente al Sr. Faustino Murillo, y nuevos miembros que dio lugar al comienzo de un cambio fundamental, como el comienzo de las actividades y algunas reivindicaciones como un local social o la Fiesta del Barrio entre otras.
Aproximadamente un año después, se incorpora a nuestra asociación la Sra. Francisca Hernández, la cual es nombrada presidenta. A este cambio se suma un equipo de fútbol, deporte que se ampliaba junto a otras actividades en la  Fiesta del Barrio, con un partido de futbol entre solteros y casados, estos actos se realizaban en la Torre Roja, dándose por terminada la jornada con una comida conjunta.
En la Feria de San Isidro  donde la participación tomaba parte con manualidades y entretenimiento, solíamos recoger firmas para que se nos concediera un local por parte del ayuntamiento. Concedido un nuevo local, el cual es en el que nos encontramos en la actualidad, calle Pi  nº 7 bajo, se amplían las actividades, y se elige un nuevo presidente, el Sr. José M. Carro.
Ya habíamos tomado la iniciativa de formar socios con la Mutualidad Veinal Sinera. Se formó el club de Ajedrez (ya desaparecido), que  fue legalizado con el nombre de Can Riera. El Sr. Manuel Martin es nombrado como nuevo presidente de la Asociación, y consigue formar la Asociación de Viudos y Separados. Seguidamente damos comienzo  a la Campaña del Agua, donde se comienza a tomar contacto con partidos políticos, sindicatos y asociaciones de vecinos para formar una mesa en Viladecans por los impuestos que incrementaron al precio del agua. 
En  el transcurso de las visitas a las asociaciones de vecinos, a la llegada de Can Palmer, a la falta de tiempo nos vemos obligados a  convocar a la totalidad de las asociaciones para así dar comienzo  a la movilización. Tras diversas convocatorias, los representantes de Alba-rosa, pedían ser los coordinadores. Finalmente se  toma la decisión de crear la Federación de Asociaciones de Vecinos. Hasta la fecha de hoy, han cambiado seis veces la presidencia, que dan motivos de pensar si funcionan como Federación. En el supuesto caso que fuese afirmativo, qué hacen. 
La asociación La Riera nombra nuevo presidente Sr. Antonio Ortiz.
Dándose por concluida la Campaña del Agua, se da comienzo a la Campaña de recurso del Transporte Metropolitano, en esta causa se puntualiza que, de catorce Asociaciones de Vecinos existente en Viladecans, La Riera  es la única que participa en la mencionada campaña hasta la firma de un acuerdo con entidad Metropolitana.
La Riera convoca  nueva asamblea en la cual el Sr. Alfonso Vera es nombrado nuevo presidente de la Asociación. El Sr. Vera con entusiasmo de dar mejoras a nuestra Asociación, convoca una reunión a todos los vecinos del barrio. Cual no fue la sorpresa, que el absentismo de los vecinos fue nula. Por  tal motivo a partir de estos, todo se convirtió en malas interpretaciones y desánimo por lo cual el Sr. Presidente convoca una Asamblea General en la que el Sr. Vera toma la decisión de formar una Junta Gestora, tras ser presentada a la Generalidad de Cataluña, al efecto de un nuevo intento de convocar  nueva asamblea en un tiempo breve, asamblea que no llega a realizarse, motivo de que la Junta Gestora presentada consistían con los siguientes cargos, Presidente, Vicepresidente, Secretario, Tesorero y 4 Vocales. A tal efecto la Generalidad entiende y la reconoce como Junta normal, dándole así la validez por dos años. 
No tarda en presentar la dimisión irrevocable como presidente. Pasado unos meses, presente la totalidad de la Junta en una reunión, es aceptada la dimisión haciéndose  cargo el Vicepresidente como corresponde, convocando Asamblea General en un breve plazo de tiempo, la fecha fue el pasado 25 de octubre del 2011 en la cual se propone nueva lista de candidatos para la formación de nueva Junta. Se nombra como presidenta la Sra. Silvia Tuca, Vicepresidenta, Secretaria, Tesorero completando la nueva junta con  ocho vocales.
Faustino Murillo

dimecres, 28 de març del 2012

Territ de Temminck


Eio Ramon
Es tracta d’una espècie migratòria, hivernant en llocs amb aigua dolça. Habita en els pantans i aiguamolls de la taigà del nord d’Euràsia. Aquestes aus s’alimenten en el sòl humit amb vegetació i atrapen el seu menjar mitjançant la vista. S’alimenten principalment d’insectes, petits crustacis i invertebrats. Són uns territ molt petits, amb uns 13,5-15 cm de longitud mitjana.
Els territ de Temminck tenen un curiós sistema de cria al que mascles i femelles incuben nius separats, habitualment en llocs diferents. Els mascles estableixen petits territoris i s’aparellen amb una femella que posa la primera posta d’ous de la qual s’encarrega el primer mascle. La femella llavors es desplaça a la recerca d’una nova parella i diposita una segona posta que incuba ella mateixa. Alhora, el primer mascle pot tornar a aparellar-se amb una segona femella, que pot posar la seva segona posada en el seu territori.
Font: Viquipèdia.

dimarts, 27 de març del 2012

Mirar la Torre Roja


Aquesta seccioneta que hem anomenat “Mirar Viladecans” s’acaba, de moment, avui. En quatre articles haurem mirat les tres torres de Viladecans: la Torre Modolell, la Torre del Baró i, avui, la Torre Roja.
De la Torre Roja, la part més destacable és la torre central, construïda cap a finals del segle XII. Les dues ales laterals són, en canvi, construccions més recents d’estil neogòtic: la de ponent és de finals del segle XIX i la de llevant es va fer entre els anys 1922 i 1928.
Mirem, doncs, la torre central. Té tota la potència d’una torre de guaita, i està feta tota ella de carreus ben tallats, sòlids. El conjunt d’obertures –portes, finestres– no podem saber si són originals o no, donat que la torre ha experimentat moltes modificacions al llarg de la història. Sorprèn la senzillesa de la porta d’entrada, que li dóna una bellesa molt tranquil·la i fins i tot relaxant. La finestra del primer pis, neogòtica, és de l’època en què es va reformar l’ala de ponent, si bé abans aquí hi havia una finestra gran. Al segon i tercer pis també hi ha finestres, més petites. I, a dalt de tot, tres petits matacans, un al centre i un altre a cada costat; els matacans servien, recordem-ho, per  defensar-se de possibles atacants i llençar-los per exemple oli bullent. També podem fixar-nos en els merlets de dalt de tot, tan amplis i sòlids, amb espitlleres al mig, construïts, segons es veu per les fotografies antigues, quan es va fer la reforma dels anys vint, però imitant els pocs que quedaven en peu de la torre original. I, finalment, ens podem fixar en les parets dels dos costats, fortes, sense cap obertura.
Fixem-nos ara en les dues ales a banda i banda. Han estat construïdes, com hem dit, en èpoques diferents, si bé la de la llevant es va fer imitant la de ponent, de manera que mostren una imatge semblant, d’estil neogòtic, senzill però ben equilibrat, amb les finestres del primer pis del mateix estil que la de la torre central. Aquest tipus de finestres donen la volta a tot l’edifici, excepte a la paret de llevant, on n’hi ha tres de quadrades i amb un voraviu coronat amb l’anagrama religiós IHS (Jesús – Home – Salvador). A la paret de darrere de l’edifici, un petit absis assenyala el lloc on hi havia, al primer pis, una petita capella; podem fixar-nos en les minúscules gàrgoles que el decoren, i en la creu que el corona.
Si entrem a l’interior de l’edifici, ens trobarem amb un pati presidit per l’escala que duu al primer pis, que era la residència dels senyors, a la qual s’entra passant sota un petit i treballat porxo de fusta. A les finestres es poden veure els vitralls decorats segons el gust modernista. També podem veure, a mà esquerra, els arcs que donaven pas als porxos on es guardaven els carros i carruatges. A la banda dreta, en canvi, no hi ha aquest tipus d’arcs. I també, mirant cap enrera, podem veure la paret de la torre de guaita, tota massissa. Aquest pati es va construir al mateix temps que es feia la reforma de l’ala de ponent.
La cosa més destacable de la Torre Roja, i que sorprèn quan un ho sent explicar per primer cop, és que aquest edifici –o, més ben dit, la casa-castell que hi devia haver aquí– va ser, durant segles, centre d’una jurisdicció diferent de la de Viladecans, i que era coneguda com la Quadra Burgesa. Eren, en definitiva, i per parlar amb el llenguatge actual, dos municipis diferents.
I ara, fem una ràpida història. El primer propietari de la Torre Roja del qual tenim notícia és, segons sembla, un personatge important del segle XII, que té dedicada una plaça a Barcelona: Bernat Marcús. D’ell vindria el nom amb què era coneguda la torre en aquelles èpoques antigues: la Torre Marcusa. I d’una filla seva vindria l’altre nom que en aquelles èpoques va tenir: Torre de Na Sança. L’any 1265 la torre va passar a ser propietat de la família Burgès, i des d’aleshores va passar a ser coneguda com a Torre Burgesa, i va donar nom també al territori que depenia de la Torre, la Quadra Burgesa. La Torre Burgesa es va dir així fins que l’any 1527 els Burgès la van vendre, juntament amb totes les seves propietats, al jurista barceloní Esteve Salavardenya. A partir de llavors la gent va començar a dir-ne Torre Roja. Després la Torre va passar als marquesos de Puertonuevo, i el 1907 la va comprar Mercè Pratmarsó, esposa d’Àngel Arañó, la qual a principis dels anys 40 la va vendre a Josep Cabaní. I ara és de l’Ajuntament. 
Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 26 de març del 2012

L’Arxiu Municipal prepara una exposició sobre la nevada de l’any 1962


Enguany es compleixen 50 anys de la recordada nevada de l’any 1962. És per aquest motiu, que l’Arxiu Municipal, tot rememorant aquesta efemèride, prepara una exposició sobre un fet que, de ben segur, encara està en la memòria de molts veïns i veïnes de la ciutat, per la seva excepcionalitat. 
L’exposició, que es presentarà a la població el proper mes de desembre, tindrà per objecte documentar la nevada a partir de la mostra de material gràfic i documental provinent, majoritàriament, de fotografies, retalls de diari o, potser, pel·lícules que cadascú pot encara conservar. Per tot plegat, l’Arxiu Municipal fa una crida a la col·laboració de la gent, en l’aportació dels documents que puguin documentar més i millor el fet viscut i, alhora, enriquir l’exposició. El material lliurat a l’Arxiu serà digitalitzat i retornat més tard als seus lliuradors. Hi ha temps fins al 30 de juny per aportar documents.
Un cop més, l’objectiu és reconstruir, entre tots, la història de la nostra ciutat i de recuperar la memòria del nostre passat immediat.
Gràcies per la vostra col·laboració.
Lloc de recollida dels documents:
Arxiu Municipal de Viladecans
Carrer de Guifré el Pelós, 32-36
Tel. 936 352 985
a/e: arxiumunicipal@viladecans.cat
Horari d’atenció de les visites:
De dilluns a divendres, de 10 a 14 h. i dimarts i dijous, de 16 a 19h.

diumenge, 25 de març del 2012

El Día de Andalucía


Un saludo a todas las personas que asistieron a los actos conmemorativos del Día de Andalucía los días 25 y 26 de febrero de 2012 en Viladecans.
Hace tres años, cuando las tres entidades andaluzas de Viladecans decidieron unirse para organizar el Festival de Entidades Andaluzas de Viladecans, no podíamos suponer la repercusión que podría tener y el apoyo que todos/as los ciudadanos/as de Viladecans nos transmitirían. Edición tras edición se han ido cumpliendo todas las expectativas. Tres entidades locales que  se unieron para un bien común: hacer llegar a todas las personas que viven en Catalunya el  sentir y la historia de la  cultura andaluza. 
Ahora nos sentimos orgullosos, por defender esta unión por un sentimiento común como es el amor a una tierra como Andalucía y  el cariño incondicional a Catalunya. Año tras año unimos la bandera verde y blanca, símbolo de esperanza y paz, con la senyera de Catalunya. Una senyera muy importante para todos nosotros, que hemos creado raíces en este país.
El CCA Peña Bética, CCA Raices de Andalucía y CCA Sierra Norte de Viladecans, agradece la gran participación obtenida porque este éxito ha sido de todos/as vosotros/as. Esta edición, contaba con la participación de nuestro Mamut de Viladecans, que  había aprendido a  bailar unas sevillanas y de los Grallers. La colaboración de nuestro Mamut que dió final a nuestros actos  el domingo 26 de Febrero, fue muy esperada y concurrida. 
El Mamut estuvo todo el fin de semana con nosotros, presidiendo los actos, como símbolo de unidad con nuestra ciudad, Viladecans. Signo importante del intercambio cultural y de una amistad que seguiremos manteniendo a lo largo de muchos años.
La organización de las tres entidades y el esfuerzo de todos sus integrantes hicieron posible las exhibiciones de baile de niños y niñas de escuelas de baile, de cuadros de baile  flamenco, de un desfile de vestidos de moda flamenca, de las actuaciones de los coros de cada entidad,del grupo Los Sobraos, de la misa rociera y de la comida popular... una garbanzada con muy buen gusto.. 
Todo este trabajo es fruto de un buen equipo que año tras año lucha por realizar el denuevo otro Festival más innovador y del agrado de  todos/as.
 En estos momentos estamos inmersos en una situación de crisis muy importante y es de agradecer que toda los/as ciudadanos/as vinieran a nuestro festival y que nos dieren tanto apoyo en el desarrollo de los actos, ya que sin ellos tampoco hubiera sido posible el realizarlos. Para cualquier entidad local, como son las nuestras, la mejor inyección de energía y de avance, es la participación que hace animar a organizar el próximo festival.
 Os esperamos en el próximo festival.
M. Carmen Carbonero

dissabte, 24 de març del 2012

L’Assemblea Nacional Catalana, la societat civil cap a la ruptura democràtica


El dissabte 25 de febrer es va presentar a Viladecans, a l’Auditori Pau Picasso, l’Assemblea Nacional Catalana, amb un èxit sorprenent d’assistència (ni més ni menys que unes 120 persones).
L’ANC es configura com un moviment de la societat civil organitzada que, des de la transversalitat política i una organització territorial de base (i també d’àmbit sectorial), treballa per la ruptura democrática amb els estats espanyol i francés. L’ANC sorgeix amb la voluntat d’empènyer a les diverses opcions polítiques a deixar de banda l’autonomisme i el sucursalisme que han dominat aquests quaranta i escaig anys de la nostra  malanomenada democràcia i a apostar clarament per la ruptura independentista com l’única via per avançar a un futur de justícia social per a les classes populars.
Sens dubte que, sense l’aparició del primer independentisme contemporani el 1968 amb la creació del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), i la posterior vertebració de l’Esquerra Independentista (sobretot amb l’aparició de Terra Lliure primer i del MDT després, i actualment amb la CUP com a traducció política) no hi hauria la consciència independentista que hi ha actualment ni existirien forces independentistes amb interessos de classe ben diferents (des de l’aposta d’ERC per l’independentisme el 1992) i l’aparició d’organitzacions polítiques com Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència. En Carles Benítez va desgranar això molt correctament a l’acte de presentació, i ens feia reflexionar que l’independentisme no seria actualment el que és sense les morts de molts caiguts en combat com Fèlix Goñi o Martí Marcó, i sense la lluita al carrer que es va generar en l’etapa del Moviment de Defensa de la Terra dels anys 80.
Però perquè es produeixi un procès de ruptura a la nació sencera (els Països Catalans), contra tot interès de perpetuar el fals regionalisme imposat per l’espanyolisme en l’elaboració de les províncies primer, i de les autonomies després, i perpetuat per les forces sucursalistes durant tots aquests anys, cal que l’ANC faci el pas d’organitzar-se també a nivell de la nació sencera, per tal de donar un sentit veritablement nacional al procés de ruptura.
I perquè es doni el procés de ruptura, cal que l’ANC respongui als interessos de les classes populars, donat que aquestes formen la majoria social en tota societat capitalista. Això s’ha de basar en un programa clar d’Unitat Popular (República Catalana, creació llocs de treball en l’àmbit públic i privat, control del futur estat català dels sectors econòmics estratègics clau i defensa i impuls del català i la cultura catalana com a cultura pròpia del nostre país).
Albert Buigues

divendres, 23 de març del 2012

Ha caducat, la Constitució?


Van passant els anys i aquella llei de lleis, la Constitució de 1978 que havien votat molts del espanyols que avui no hi són i que molts del que hi són no la van poder votar, comença a desdibuixar-se en determinats aspectes.
I és que la Constitució de 1978  va ser un joc d’equilibris pel qual l’esquerra i els nacionalistes van cedir en algunes coses davant un aparell político-militar que pretenia perpetuar les lleis del franquisme. L’esquerra i els nacionalistes van cedir entre altres coses en aspectes com la Monarquia, la relació Estat - Església Catòlica i l’organització territorial de l’Estat. També i amb un gran sentit de la responsabilitat històrica van optar per no demanar en aquell moment responsabilitats a aquells que havien comès tortures i assassinats sota l’ombra d’un règim feixista. El canvi, era iniciar un procés democràtic que permetés construir un Estat Democràtic i Social.
En aquest moment, si girem la vista enrere veiem com a poc a poc aquella llavor de democràcia que va néixer al 1978, allunyava la possibilitat d’involució militar però també com s’havia estat maltractant per diferents governs de l’Estat espanyol.  Reformes laborals, de pensions, terrorisme d’estat, llei de partits i altres aspectes retallaven la qualitat de la nostra jove democràcia. Però està sent ara, aquest darrers anys, amb l’excusa d’una maleïda crisi, quan la Constitució de 1978 està perdent tot el seu plomatge social i moral i arribem a veure escenes que farien tornar vermell el més agosarat.  
Unes instàncies judicials,  que per exemple han estat capaces de retallar un Estatut, quan ja havia estat votat pel poble de Catalunya o el procés judicial, premeditat, amb nocturnitat i traïdoria a un jutge per tocar coses que no es poden tocar, mentre veiem un resultat de “no culpable” al procés de l’expresident de la Generalitat Valenciana, el Sr. Camps.
Però l’hegemonia política de la dreta és tal que no es tallen al poc d’arribar al govern de dir frases com “esta reforma me va a costar una huelga” o “ va a ser una reforma laboral muy agresiva”.  I al final, no ens han enganyat, ens han fet la retallada de drets laborals mes forta de la nostra democràcia. 
Encara que durant molts anys s’hagin anant anomenant els demòcrates o els constitucionalistes, res més allunyat de la realitat, ells mai han volgut la Constitució del 78 i ara se l’estan carregant. 
Possiblement, si al final aconsegueixen treure el caràcter social, democràtic i de dret de la Constitució hauran posat en dubte el caràcter de consensos que significava, i podria ser que arribés un moment d’encetar un nou procés constitucional en què es tornin a discutir molts dels temes que avui afecten la nostra societat.
Miguel de la Rubia

dijous, 22 de març del 2012

Aclariment a l’article “Obras son amores”


Llegint la revista núm. 52 del Viladecans Punt de Trobada, hem trobat l’article “Obras son amores”, en el qual es fa referència al Síndic de Greuges i la resposta que va rebre a una problemàtica plantejada.
Com a Síndic Municipal de Greuges de Viladecans no tinc constància d’aquesta queixa, per tant vull informar que hi ha diferents Sindicatures de Greuges a Catalunya que actuen amb la seva pròpia independència; el Síndic de Catalunya i els Síndics municipals.
Aprofito l’ocasió per indicar que vaig ser nomenat al febrer de 2007, i que acabo de complir el període del meu mandat de 5 anys, he presentat al Ple Municipal els informes de cada any. En aquest període he tractat 260 expedients, dels quals 17 han estat relacionats amb la circulació de vehicles i d’aparcament. D’aquests he realitzat 11 recomanacions, de les quals n’han estat acceptades totalment 8, parcialment 2 i 1 està pendent resposta. A més a més 2 queixes s’han resolt per mediació a favor del ciutadà davant l’Ajuntament de Viladecans. Per tant, de les queixes d’aquesta temàtica, el 70 % s’han resolt favorablement per al ciutadà.
Els informes que tinc publicats al llarg de tots aquests anys estan a disposició de consultar-los a la pàgina web de la Sindicatura www.sindicatura.viladecans.cat, a l’apartat “informes anuals”. Contenen una síntesi de tots els casos tractats i diferenciats per temàtica. També consta la resposta que dóna l’Ajuntament a les recomanacions que els he realitzat.
Aquesta institució va ser creada per la defensa dels drets i llibertats de les ciutadanes i els ciutadans en relació amb l’actuació de l’Ajuntament de Viladecans i els seus organismes dependents.
Vicenç Mazon

dimecres, 21 de març del 2012

Descargas ilegales


Desde hace unos meses, tenemos un perro. Evidentemente es una responsabilidad, pero nada que no compense tenerlo con nosotros.
Como a todo el mundo, me molesta las heces que dejan los irresponsables al pasear a sus mascotas, solo que ahora me doy más cuenta porque paseo por los lugares adecuados para ello y me preocupa la salud de mi perro y la de mi familia.
Pasear por Can Ginestar donde juegan niños resulta una experiencia poco agradable siendo penoso circular por sus caminos.
La riera es un buen sitio para que los perros paseen y se socialicen. Los dueños comparten también un buen rato de esa experiencia.
Pero ninguno queremos compartir lo que algunos dueños no recogen.
Esta no es la manera de protestar contra de la ley Sinde-Wert.
Nos gusta pasear con nuestro perro y no dejar más que buenos recuerdos.
David Rebollo

dimarts, 20 de març del 2012

Rehabilitar la Torre Modolell: una trobada amb l’alcalde Carles Ruiz


Ara ja és un tema urgent, que no pot esperar més. La Torre Modolell i el seu jardí, no poden continuar en l’actual situació, cada cop més degradada. Certament que ara no és moment de grans obres, perquè estem en crisi, però sí de fer el mínim imprescindible perquè el conjunt no es continuï fent malbé i es pugui començar ja a experimentar que entre tots valorem aquest símbol de la nostra ciutat i que és un orgull per a tots.
Per aquest motiu, i amb el lema “La Torre Modolell és el nostre símbol. Rehabilitem-la!”, el Grup Tres Torres ha començat una campanya per demanar que, de moment, es comenci a treballar en cinc punts bàsics: 1) Recuperació de la façana, que actualment presenta una imatge molt malmesa; 2) Rehabilitació i impermeabilització de la terrassa de les antigues escoles, per on actualment es filtra aigua a l’interior de l’edifici i pot provocar greus danys; 3) Dignificació de les escales que porten a la terrassa, que són l’element monumental més fet malbé de tot el conjunt. 4) Recuperació del jardí, perquè tingui la dignitat i bellesa que tenen tants altres espais enjardinats de la ciutat; i 5) Que es torni a obrir la porta principal del palau, la que dóna pas al jardí, per tal de poder admirar l’escala monumental, que es una de les joies del palau. 
I el primer pas de la campanya ha estat presentar a l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, una carta sol·licitant que s’iniciïn ja aquestes tasques. La carta l’han signada un ampli nombre de persones significatives de la nostra vida social i ciutadana: des del Síndic de Greuges fins als que van rebre les dues primeres Medalles d’Honor de la ciutat, un d’ells representat per la seva viuda; des de presidents d’associacions de veïns fins a persones compromeses en entitats culturals; des de regidors i exregidors fins a responsables d’associacions de lleure infantil; des de titulars de comerços fins als rectors de les parròquies; des d’arquitectes a metges; des de dirigents d’entitats socials fins a professors universitaris; des d’antigues masoveres i mestresses de masies fins a activistes antifranquistes històrics.
En l’entrevista que hem tingut per presentar la carta, a més de l’alcalde Carles Ruiz hi han assistit la primera tinenta d’alcalde, Maria Salmerón, i el segon tinent d’alcalde, José Luis Atienza. Al llarg de la conversa, l’alcalde ens ha manifestat el seu interès per aconseguir que la Torre tingui la prestància que li correspon, malgrat que ara amb la crisi no sigui possible afrontar tot el que caldria fer. De moment, és previst treballar en la restauració de la façana, la impermeabilització de les teulades degradades, i el millorament de l’estat del jardí i les escales. Igualment, es buscarà la manera de tenir oberta, en dates determinades, la porta principal del palau.
Per part del Grup Tres Torres, cal dir que continuarem duent a terme accions per conscienciar del valor de la Torre Modolell i de la necessitat de la seva rehabilitació. Entre altres, una exposició, que preveiem realitzar de cara a la primavera i l’estiu, en què volem donar a conèixer més i millor el valor històric, cultural i arquitectònic d’aquest edifici, per remarcar també la importància que ha tingut en la nostra vida ciutadana, i per fer adonar de com cal actuar de manera immediata.
La Torre Modolell és el principal símbol de Viladecans. Tenir-la en les millors condicions i fer que llueixi tot el que pot lluir ha de ser un gran objectiu col·lectiu, per fer-nos sentir més orgullosos de la nostra ciutat i més contents de viure-hi. És llàstima que entre tots hàgim permès que es degradi tant. Però no podem permetre que es degradi més. I encara que ara estiguem en crisi i no sigui moment de grans actuacions, seria imperdonable que no féssim el mínim imprescindible per evitar que la degradació continuï. 
Josep Lligadas Vendrell

dilluns, 19 de març del 2012

Primera assemblea contra l’Eurovegas al Baix Llobregat



Més de 20 associacions ecologistes (Ecologistes en Acció, Depana, WWF-Bcn, SEO/BirdLife-Bcn, Quercus), plataformes (S.O.S. Delta Llobregat, Salvem Oliveretes, Llobregat SOStenible), sindicats (Unió de Pagesos), partits polítics (ICV, ERC, CUP, Revolta Global, Joves d’Esquerra Verda, etc.), entitats ciutadanes (associacions de veïns, acampades, cooperatives, centres excursionistes, centres culturals, etc.), entre altres, ens vam reunir a l’epicentre del projecte Eurovegas a Catalunya: concretament, segons les últimes notícies, al terme municipal de Viladecans i Sant Boi de Llobregat.
Desprès d’explicar les raons i objectius d’aquesta trobada, i la situació actual del projecte (fins ara en l’aire) es va mostrar un video sobre els valors naturals del delta del Llobregat i de denúncia de l’especulació urbanística, i es va passar a la presentació de les entitats i una taula rodona. Les veus contra el projecte van ser unànimes al condemnar no només la destrucció del medi sinó com a model de comarca i de país, i es va titlar de “valencianizació” la tendència actual. Es va constatar la desinformació que existeix als mitjans de comunicació massius, com al parlar de la “riquesa” que es generarà (quan ja han dit que no volen pagar impostos, a sobre demanaran un crèdit al Banc Europeu, i es necessitarà construir infraestructures amb diners públics), els habitatges (que precisament sobren a l’àrea metropolitana) o el xantatge dels llocs de treball (probablement fins i tot se’n destruiran, ja que es portaran treballadors estrangers, i faran tancar a altres activitats que reben els turistes ara). Es van defensar els serveis ambientals del delta (l’aqüífer és una reserva estratègica d’aigua), socials (l’agricultura de proximitat, turisme rural) i culturals (paisatgístics, d’educació ambiental) com a model de construcció d’un altre tipus d’economia, per la qual es porta molts anys lluitant...
A continuació es va fer una pluja d’idees, i es va proposar fer un manifest (amb totes les idees que han sortit) i recollir firmes per aconseguir un gran suport ciutadà, accions com una caminada popular pels terrenys afectats, entre altres, presentar mocions als ajuntaments, fer assemblees als pobles afectats, etc. A més a més es crearan equips de comunicació i dinamització per fer xerrades, activitats i arribar a l’opinió pública.
Aquesta primera reunió ha sigut un gran èxit i una primera crida d’atenció a les autoritats, amb aquest missatge: Ni un Pam més!!! No ens quedarem de braços creuats!
L’Eurovegas no sabem si acabarà apostant per instal·lar-se al Delta del Llobregat, però el que ha fet, és anunciar a tot el món que aquí hi han uns terrenys i uns polítics que poden i volen acollir uns projectes d’aquesta magnitud sobre un parc agrari i dins un espai natural. De fet ja ha mostrat interès uns promotors xinesos que volen instal·lar a Catalunya “un resort turístic familiar amb un toc xinès”, i diuen que els seus impulsors “coneixen bé Catalunya i són molt aficionats al Barça”. No voleu Eurovegas? Tres tasses!!! 
Es convoca una segona assemblea el proper divendres 16 de març a les 18:30 al Ateneu Pablo Picasso de Viladecans. Si vols informació o donar-nos suport, escriu a: stopeurovegas@gmail.com.
Més informació a 
http://sosdeltallobregat.wordpress.com/
http://salvemoliveretes.blogspot.com/
Ricard Caba

diumenge, 18 de març del 2012

“El saben aquel ....”


 “Saben aquel que diu que un cacic americà amb molts dòlars es presenta un dia a la plaça Sant Jaume i el rep  al president de la Generalitat, l’Artur Mas, i li diu: Tu, t’instal·lo unes Vegas al costat de Barcelona, al Delta del Llobregat,  amb 36.000 llits, uns quants casinos, una Venècia en miniatura, des de Viladecans fins al riu Llobregat... Si m’ho deixes fer creo 200.000 llocs de treball... Ara, m’has de facilitar els terrenys catalogats ZEPA i dins del Parc Agrari, i permetre que em salti unes quantes lleis del teu país, fins i tot la laboral... els meus 200.000 treballadors viuran en els 10.000 pisos que jo els construiré, com les colònies tèxtils de principis del segle XX teníeu una mica més amunt del Llobregat... Vull que sigui, com a Nevada, una zona franca, fora de la legislació del teu país...
“... I va i el president li diu: SÍ, SISPLAU ...”
Llàstima que no sigui un acudit de l’Eugenio, sinó un lamentable fet real. Sóc un il·lús. Ho admeto. Em pensava que la crisi del totxo havia estat una lliçó per a alguns dels nostres governants, tant els d’esquerra com els de dreta, que els darrers anys no han fet més que fomentar una economia especulativa, basada en la construcció descontrolada, irracional. Em pensava que per fi, havien vist la llum, i que seguirien, després del desastre del totxo, el camí d’altres països, apostant per una economia d’alt valor afegit, basada en el coneixement, en la innovació científica i tecnològica, en la producció de béns i serveis d’alt valor afegit, útils per a la societat en el seu conjunt.  Em pensava també que el caciquisme, com molts virus, s’havia eradicat en la nostra societat. Però res més lluny de la realitat.
L’EuroVegas, a més a més de violar més d’una trentena de lleis estatals i nacionals, és un negoci basat en el foment de l’especulació, del joc, l’atzar, que genera llocs de treball poc qualificats, que no aporta cap valor del qual puguem sentir-nos orgullosos. No genera riquesa d’alt valor afegit, cap coneixement, cap bé o servei útil i necessari per a la nostra societat... Res de res... Que Viladecans, Barcelona, siguin coneguts a nivell mundial per acollir aquest tipus de negoci no deixa de ser vergonyós per qui signa aquest escrit.
En fi... En el fons crec que no hem de patir. Ben aviat des de la conselleria de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, així com el  Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat, i les diferents regidories de medi ambient dels municipis afectats, el consorci del Parc Agrari,  etc... es manifestaran i deixaran ben clar que l’EuroVegas no és un projecte sostenible... I si no, sempre ens queda el sentit comú de la comissió europea.
Jordi Mazon 

dissabte, 17 de març del 2012

Eurovegas, el darrer despropòsit


Fa dies que una notícia va fent “xup-xup”, ocupant portades i tertúlies, desconcertant ciutadania i alcaldes. L’objecte d’aquesta notícia és l’anunci de la possibilitat d’encabir l’Eurovegas en terrenys catalans, concretament, en terrenys baixllobregatins. 
Tots els avaladors de l’statu quo han estat aquests dies preparant l’opinió pública en favor d’aquest macroprojecte, apel·lant el sentit comú i jugant amb l’alta xifra d’aturats. Segons aquestes persones el que el Sr. Adelson posa sobre la taula és una gran oportunitat per al país, pel turisme que portarà i la gran quantitat de llocs de treball que crearà. 
Per què no reflexionem una mica abans de deixar-nos enlluernar pel neó? No podem deixar-nos entabanar per uns suposats llocs de treball que difícilment es poden quantificar. Ara bé, suposant que la xifra és elevada i es creessin molts llocs de treball... cometrem el mateix error que amb la construcció? Per a mi aquest no és el model, jo vull que ens emmirallem en models nòrdics i germànics, adaptant-t’ho a la nostra cultura i les nostres possibilitats; però no apostant de nou pel diner fàcil de poc recorregut i menys valor afegit. 
Per altra banda, els terrenys que la Generalitat ofereix afecten considerablement el Delta del Llobregat, la reserva del Remolar-Filipines. Gran part dels terrenys són els famosos i “foscos” terrenys del Barça, limítrofs amb un espai de gran riquesa mediambiental. Hipotecarem el nostre patrimoni natural perquè quatre, dels de sempre, facin quatre calerons? 
I encara hi ha més. Quina mena de gent vindrà a un espai on el joc i l’aposta són el seu eix central? Volem aquest turisme? O preferim apostar per un turisme de qualitat i respectuós amb el nostre patrimoni cultural i natural?
Jo ho tinc clar, aquest no és el meu model. Vull que el meu país aposti pel coneixement, per la difusió de les nostres potencialitats, sense subestimar-nos ni vendre’ns per l’opció més fàcil. No vull que ens agenollem davant una fortuna mundial que a canvi de muntar el seu “xiringuito” provoca greus externalitats negatives i a sobre exigeix que se li apliqui la llei a mida. 
Bàrbara Lligadas

divendres, 16 de març del 2012

Eurovegas: el retaule del flautista


Tinc una amiga que sempre insisteix que cal distingir entre informació i coneixement.  La informació són dades, però el coneixement dóna un pas més enllà i ens ajuda a saber, per prendre una decisió, o per crear-nos una opinió sobre algun tema.  D’alguna manera el coneixement s’apropa a allò que anomenem la veritat, però com deia Manuel Vázquez Montalbán “el hombre moderno cree saber muchas cosas. La realidad es que apenas sabe más allá de unas cuantas verdades a medias, epidérmicas, superficiales, del mundo en el cual se mueve… Estamos habituados a un tipo de información donde la verdad suele quedar oculta, por debajo de la noticia”. 
He rescatat aquesta reflexió d’un llibre, Informe sobre la Información, de 1963, que dibuixava un panorama informatiu que en coses ha empitjorat, malgrat unes llibertats democràtiques que ja van cap a la quarantena  i ens hauria de preocupar, perquè ja se sap que a partir dels quaranta, cadascú  és responsable de la seva pròpia cara. En el cas d’Eurovegas hi ha hagut una alineació informativa a favor dels interessos de Míster Sheldon Adelson, donant xifres sense contrastar i afegint moltes dades que més que aclarir,  ens amaguen  la realitat. 
La foto de l’amic americà publicada en la premsa sembla d’un dolent de pel·lícula de Scorsese on els  capos dels casinos de Las Vegas feien volar pels aires, no els ànecs del Remolar, sinó els competidors del negoci. Encara que parlant d’ànecs, a mi em recorda el tio Gilito, parent del Pato Donald,  que sempre ensenyava els bitllets de dòlars a la mà, però mai els deixava anar. Llegeixo que portarà una inversió de 18.000 milions de dòlars, però no llegeixo, no deu semblar informativament rellevant, que Izquierda Unida denuncia que aquests diners sortiran d’un préstec del Banc Europeu, avalat per l’estat espanyol.
El control de la informació, la concentració de poder informatiu en molt poques empreses periodístiques dominades pels grans grups econòmics és gairebé un monopoli. Un gairebé monopoli que s’estén sobre la informació i fa que cada partit important per a la nostra vida col·lectiva el juguem a camp contrari, amb un àrbitre que veurà  penals a l’àrea pròpia i ignorarà els de l’àrea contrària, que ens traurà targetes en cada entrada i permetrà les trepitjades del contrari.  
Les pàgines parlen de les hectàrees com si fossin pams, perquè a la perifèria no li ve d’un pam. Igual diuen 120 que 800. Més gran que l’Eixample de Barcelona, que no té més de  les 746 hs.  Una ciutat. La ciutat del joc.
Parlen de la cultura de l’esforç i davant del diner fàcil es comporten com els dolents de les pel·lícules americanes, que volen fer projectes faraònics sobre fràgils paisatges. A nosaltres ens falten els diaris que incendien a les pel·lícules per portar la contrària al poder. 
Els mitjans, amb alguna excepció, estan fent  de flauta del flautista d’Hammelin que per cobrar els deutes ens vol portar els nens i els aturats, no al riu ni a l’hort sinó al casino, on podran entrar menors d’edat. Parlen de centenars de milers de llocs de treball baixen i pugen com les cotitzacions de Borsa, sense mencionar la probabilitat de que no siguin d’aquí, que Eurovegas vulgui ser com una colònia tèxtil del segle XXI. Els treballadors ja no vindran del camp, ni d’Andalusia, vindran de la santa forca o de l’Extrem Orient.
Per aquestes inversions el món és un mocador, i el treball una mercaderia i un  cost a reduir.  Volen ser un país dins d’un altre país, amb les seves lleis i els seus jutges. Com diuen a Las Vegas, “el que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas”.
José Luis Atienza

dijous, 15 de març del 2012

Dones contra corrent


Darrerament tenim la sensació d’estar fent un dolorós viatge cap enrere:  els salaris, les prestacions socials, les condicions laborals, el sistema sanitari, l’educatiu... Tot el que realment és la seguretat de qui només compta amb el propi treball per viure sembla que està en risc. Tot plegat en nom d’una economia sense rostre que il·legítimament se situa per damunt dels sistemes polítics i que diu crear llocs de treball mentre els destrueix i garantir-los mentre els fa més precaris.
Però hi ha coses que, sortosament, tenen difícil marxa enrere. Les dones, a Occident, han estat protagonistes i capdavanteres de canvis espectaculars durant el passat segle en favor de la igualtat.  Uns canvis aconseguits pam a pam, amb constància, lluita i molt de sacrifici i amb un horitzó igualitari encara llunyà: participació política, capacitat de decisió, formació, autonomia econòmica i personal,  atenció compartida a les persones, protagonisme respecte a la pròpia vida, en definitiva. Queden pendents molts aspectes, sobretot superar la desigualtat laboral i acabar amb la violència de gènere. Però és impensable tornar enrere. 
Amb tot, caldrà continuar lluitant, aquest cop especialment contra corrent: el suport a les famílies fa aigües, l’atur se centra en les dones, de la conciliació d’horaris laborals i familiars ja no se’n parla. Les dones en general no tenen poder ni  riqueses. Però ja han experimentat que són corredores de fons i que la seva força prové de la mútua solidaritat, de la diversitat, d’allò que és petit i poc valorat, però que amaga una gran força transformadora.
Ens en sortirem, perquè l’alliberament de les dones és  l’alliberament de tothom, i sens dubte una bona alternativa a aquesta mena de societat de la desigualtat social, del consum i l’individualisme, del guany immediat i de la irresponsabilitat. 

dilluns, 5 de març del 2012

L'esmolet




Esmolet al barri del Raval de Barcelona als anys 80
Fa un parell de mesos, em va cridar l’atenció veure un esmolet pel districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. El lector pensarà, potser, que no és pas tan estrany veure un esmolet passar pel carrer, de fet per Viladecans se’n pot veure algun de tant en tant, i més ara en aquests temps de vaques magres. Però el cas és que l’esmolet en qüestió no era un esmolet normal i corrent. Bé, el senyor que esmolava sí que era normal i corrent, el que ja no era tan normal era la mola que duia.
De ben segur que els lectors menys joves recordaran perfectament aquells esmolets que passaven empenyent aquell particular carretó de fusta. Doncs bé, l’esmolet que circulava fa un parell de mesos per la zona alta de Barcelona, concretament pel carrer de Tuset, duia un carretó com aquells d’abans. La temptació de fer-li una foto va ser irrefrenable. Tot i que la càmera del meu telèfon mòbil no és de massa qualitat, el resultat obtingut compleix perfectament amb l’objectiu d’immortalitzar l’escena tal i com es pot veure en aquesta mateixa pàgina. 
El cert és que aquells carretons d’esmolet ja fa anys que no se’n veuen. Fa temps que van ser substituïts per una bicicleta amb la mola instal·lada al damunt de la roda del darrera, l’esmolet s’asseia a sobre la barra, en posició inversa a l’habitual, i amb els pedals feia córrer la roda de la bicicleta i aquesta, mitjançant una corretja de transmissió, feia rodar la mola. Val a dir que una mena de cavallet de treure i posar,  instal·lat a l’eix de la roda posterior, li donava estabilitat i al mateix temps permetia que la roda pogués moure’s lliurement.
Les bicicletes van deixar pas a les motocicletes i ja més darrerament fins i tot hem pogut veure esmolets  amb furgoneta.
Per saber-ne una mica més sobre l’origen dels esmolets ambulants, podem recórrer al blog de l’historiador Dani Cortijo (http://altresbarcelones.blogspot.com), on entre altres coses explica com els esmolets, després de l’any 1714, havien d’anar forçosament de casa en casa per esmolar els ganivets. L’historiador barceloní ho explica així: “Una de les primeres notícies que he tingut dels esmolets ambulants era que després de la desfeta de 1714 es va prohibir als barcelonins per precaució davant possibles revoltes, tenir més d’un ganivet de cuina a casa i que aquest havia d’estar sempre lligat amb una cadena a la pota de la taula. Si es trobava algú amb el ganivet deslligat durant aquells anys immediats a la guerra de successió el càstig no era altre que el de la pena de mort. Els esmolets eren a la força ambulants aleshores, i anaven de casa en casa esmolant els estris de cuina que estaven encadenats a la taula”.
La mola que duien en aquella època la traginaven a coll i era molt semblant a la que podeu veure a l’altra fotografia de la pàgina anterior, captada al carrer del Col·legi de Figueres a finals del segle XIX.
Més endavant, Dani Cortijo també diu que “la majoria dels que es dedicaven a fer d’esmolet eren immigrants occitans de la Provença en la seva majoria o bé més recentment, gallecs”. 
En aquest origen gallec –de fet Ourense és coneguda com la “Terra da chispa”– també hi coincideix el nostre autor local Manel Sunyer, en el seu llibre El veïnat de la meva infantesa en què, tot parlant dels esmolets, diu: “Els esmolets hi passaven tot l’any. En venia un de l’Hospitalet de Llobregat –gallec, com quasi tots–, hi arribava a peu, tirant ell mateix d’un carro d’una sola roda..., molt original. El duia ben preparat, amb tots els estris per a esmolar i adobar els tallants que li portaven les persones al carrer mateix. L’esmolet, per avisar les mestresses, feia sonar una planxa d’acer tot fregant el cèrcol de la roda mentre la feia rodar amb el peu, amb un pedal gros...; havia de tenir el carro en una posició en què la roda no toqués el terra. Era un soroll com el d’una sirena. Cada esmolet tenia una manera de fer sonar diferent, o de sentir-se diferent a l’hora d’anunciar-se qui era un i qui l’altre”.
L’original carro d’una sola roda que esmenta Manel Sunyer era del mateix tipus que el que vaig veure, fa un parell de mesos, per Barcelona. Com diu Sunyer, amb el pedal es feia girar la roda i aquesta movia la mola mitjançant una corretja. Quan calia canviar de lloc, l’esmolet desmuntava la corretja, agafava el carro per les potes i amb la roda tocant a terra l’empenyia com un carretó normal.
Tots tenim present les melodies que actualment encara interpreten aquests professionals de la mola per avisar al veïnat de la seva presència. L’instrument que solen utilitzar és un bufacanyes o flauta de pan i que a Barcelona antigament era conegut amb el nom de sonaveus. 
El folklorista Joan Amades, tot parlant de Barcelona, explica que, un cop finalitzada la quaresma, és a dir, el Dissabte Sant (també anomenat aleshores Dissabte de Glòria), els esmolets sortien a primera hora, ja que mentre durava el període d’abstinència no calien ganivets gaire esmolats per tallar la verdura, el bacallà o les arengades i continua dient: “A ciutat se situaven per les cantonades, i pels pobles a la plaça, però es guardaven bé prou de sonar els bufacanyes o els sonaveus i de gratar la llauna per la mola fins que tocaven al·leluia. Aleshores s’afegien a la joia general i feien un terrabastall eixordador, i durant la resta del dia, quan estaven parats, s’anunciaven tan sorollosament com podien per tal que el veïnat fos sabedor del seu retorn a la normalitat”. I més endavant afegeix: “El dia d’avui feien pagar el doble o el triple del preu corrent pel tal de rescabalar-se de la pèrdua soferta durant el temps que havien hagut d’estar en vaga. Per a pintar les pretensions que tenien els esmolets el dia d’avui ens diu la comparança popular: Tenir més orgull que un esmolet el Dissabte de Glòria”.
La xapa acerada que utilitzaven els esmolets per cridar l’atenció, la fregaven amb el ferro anomenat “llanta” que cobria el perímetre exterior de la roda en moviment. En el mateix moment que l’esmolet fregava la xapa l’anava corbant més o menys en funció de les notes i la melodia que volia reproduïr. Així és com també jo ho recordo, com també recordo perfectament la melodia que interpretava l’esmolet que passava pel meu carrer, el carrer de la Muntanya.
Jaume Lligadas Vendrell

diumenge, 4 de març del 2012

Celestino Bravo, el barris de Ponent i el seu temple (1ª part)


El vaig conèixer entrant a la sagristia de Sant Joan. No recordo a quina mena d’acte litúrgic m’havia convocat el senyor rector mossèn Ramon, en el qual jo, seminarista, havia de fer d’escolà. El que sí que tinc present és que el senyor rector amb el seu característic to alt i punyent de veu, i un capellà jove que, de manera sorprenent per a mi, ho feia fluixet i en castellà, parlaven de gent de l’Albarrosa i de Can Roca. El capellà jove era el de l’Hospital, del qual només sabia que era “el nou” mossèn i que tenia un problema a un ull. Era l’any 1962. 
Aquell mateix any naixia la parròquia de Santa Maria de Sales i es posava la primera pedra del singular temple de Can Batllori, a tocar del Poblat Roca. La cerimònia la presidí l’arquebisbe de Barcelona pocs dies abans de marxar cap a Roma per començar el Concili Vaticà II. Els comentaris entre bisbe i capellans de Gavà i Viladecans que recordo d’aquella ocasió, fent també d’escolà, giraven entorn de la guitza que feien uns “protestants” evangelistes que hi havia per les rodalies, i el perill que representava tenir els “enemics” de Trento tant a prop. 
Cinc anys trigà a ser erigit i consagrat l’estrambòtic edifici de formigó de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter. Desde l’any 1961 i fins el 1967, la capella de l’Hospital de Sant Llorenç i la de Santa Rosa de Lima a l’Albarrosa foren els llocs de culte dominical dels nous feligresos que en ràpida progressió aterraven als voltants, entre la riera de Gavà i el Torrent Ballester. Mentre Santa Maria creixia lentament, mossèn Celestino Bravo Nieto va anar arrelant dins l’aiguabarreig i l’acolliment d’habitants de blocs, cases i torretes noves.
Era i és conegut com el “Padre Celestino”, tant pels seus veïns com per la resta de la gent de Viladecans. Aquests darrers perquè, a més a més de ser de parla castellana, els calia diferenciar-lo del vicari de Sant Joan, anomenat Pere Celestí. Havia nascut a Somolinos el 1928, el primer poble de Castilla la Mancha al sud de la Sierra de Pela. Vingué de la partió-nord de les dues Castelles amb els atributs de la seva terra, sobrietat i austeritat. Era seminarista del bisbat de Sigüenza quan els seus ulls emmalaltiren fins a necessitar tractament especial. El feren venir a Barcelona i aquí acabà ordenant-se capellà l’any 1954. La possibilitat de tornar prest al bisbat d’origen i el venir a petar a l’Hospital del Poblado, són raons per entendre el seu escàs domini del català parlat. Escàs, no pel tarannà personal sinó  ben condicionat per la diversitat de feligresos.
En Celestino, que previament havia estat vicari a Sant Celoni, substituí mossèn Jesús Cano a l’Hospital l’any 1959, en ocasió del seu tractament ocular. Va ser avalat en la designació com a rector de la nova parròquia per mossèn Ramon Saborit, el factòtum d’aquí que s’estimava més els capellans de pastoral “portes endins”, i tirant a “pietistes”, que els arriscats de “portes enfora”. D’això ja se n’ocupava ell. I això vol dir que el sacerdoci d’en Celestino, molt en solitari, ha estat centrat en misses i sermons, en l’administració de sagraments, en escoltar, consolar i mirar d’atendre a tots els que el demanaven. Tot i així, portes enfora, va cofundar la “Fraterna Ajuda Cristiana”,  entitat veïnal dedicada a l’atenció de malalts i pobres.
Concili Vaticà II i començament de la construcció del temple de Santa Maria de Sales foren coincidents en el temps. Ara fa 50 anys dels dos esdeveniments. Atabalat en el seu aïllament, per les responsabilitats hospitalàries, per l’acolliment de la nova gent i pel seguiment de les obres, mossèn Celestino visqué amb escassa intensitat i atenció l’esdeveniment que va marcar la nova manera creure, fer i anar pel món dels cristians, el Concili Vaticà II. No obstant, a ell no li va costar gens fer-se’l seu. L’encapçalament de la Constitució Pastoral del Concili (Gaudium et Spes), diu: Els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que sufreixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angúnies dels deixebles de Jesús. Vet aquí la raó de la gran notorietat que, sense pretendre, va aconseguir donant entrada al moviment obrer a l’interior del temple, en les històriques vagues de 1971 i 1976.
La cosa va anar així. Santa Maria de Sales mai no ha tingut ni rectoria on poder viure el rector, ni locals parroquials on poder-s’hi trobar, reunir i organitzar res, fins a l’extrem que la sagristia sempre ha estat alhora despatx parroquial. Allà, dins les grises parets de formigó que tenen la petita porta d’entrada per l’avinguda de Can Batllori, hi conviuen dos armaris, uns prestatges, una taula amb carpetes i papers i cinc o sis cadires.  Un dels armaris és per les casulles, albes, estoles, roquets i estris litúrgics, i l’altre per als llibres i documents històrics. Sense res més per oferir, el Padre Celestino obrí la porta gran del temple a requeriment d’ajut dels obrers de la Roca l’any 1971, quan els cenetistes de la fàbrica li feren arribar mitjançant l’electricista José Luis González el plantejament de que la necessària “caixa de resistència”, només seria possible amb la col·laboració de la parròquia i d’ell mateix. Va consultar doncs l’assumpte als seus feligresos de l’HOAC, i aquests en boca d’Emilio Sanz li contestaren: “Si tú vas, vendremos”. I així va ser com comunistes, anarquistes i cristians anaren a la vaga de bracet i amb el temple com a casa de tots. Els compte corrent receptor de la solidaritat, administrat per en Jaume Cullerés, era a nom de Càritas Parroquial per evitar ser intervingut. El cor de l’església es convertí en magatzem dels queviures recollits. En Celestino, s’hi sumà mobilitzant el clero de Viladecans i Gavà, inclòs mossèn Ramon. Tots ells i el bisbe Capmany adreçaren una carta firmada de manera conjunta a la direcció de Roca, recolzant les reivindicacions del moviment obrer i solidaritzant-se amb els treballadors. El Padre Celestino escriví una homilia, en el seu tarannà, entorn de la vaga i el seu dret. (Podeu llegir-la  íntegrament al Punt de Trobada número 7, de gener del 2008).
En els darrers dies d’octubre, després d’aturades de solidaritat envers Seat a diferents seccions, la direcció va respondre amb cinc acomiadaments. Replicada la sanció amb una concentració  als patis i contrareplicada amb una altra sanció col·lectiva de cinc dies, noves concentracions obreres el dia de tornar a entrar van ser embrollades amb el desallotjament policial de la fàbrica el dia 10 de novembre. El nou escenari primordial de lluita fou la Rambla de Gavà. La vaga acabà malament, un mes després, amb divuit acomiadats. Roca Radiadors, ja sense els germans fundadors i associada a l’American Ideal Standard, aquell any 1971 finiquitava qualsevol paternalisme i començava el desmantellament de Can Sellarès. De primeres, i abans de la vaga, ja havia suprimit tots els equips esportius federats. 
En Celestino també en sortí crematísticament escaldat. Era assalariat de Roca en la seva condició de capellà de l’Hospital, propietat de la companyia, i el seu sou de 2.000 pessetes va ser congelat per sempre més. Mai li van tornar a augmentar. Això el portà a complementar ingressos fent classes de religió a l’Institut de Gavà. No per res, sinó per poder-se pagar, com tot cristo, la vivenda. L’experiència docent la visquè amb santa resignació, perquè sovint els estudiants i sobretot els de nit, li plantificaven assemblees a la seva classe. En Josep Palau, en Félix Moreno, la Pilar Fontova i en Rafael Osuna, estudiants de la O.C.E. (Bandera Roja) destacaren en això.
El Poblat Roca havia estat concebut, com bona part també de les Colònies fabrils  que sovintegen encara a tocar del Llobregat i el Ter, per ajudar a fixar les plantilles i tenir més controlada la mà d’obra. Blocs en forma de paral·lelepípede, d’esquena l’un de l’altre i orientats vers la porta de la fàbrica, s’havien de conjugar  amb serveis d’atenció mèdica, ensenyament, mercat, locals socials i església. Coberta l’atenció mèdica amb el preexistent Hospital de Sant Llorenç i els serveis socials allunyats a Can Sellarès, Roca abandonà l’acabament del projecte, bandejant mercat, escoles, església i urbanització, just al punt de no poder-ho evitar per llei.
Els col·legis van ser barracons, situats on ara hi ha la caserna dels mossos, fins que anys després es féu el col·legi Mestres Busquets, ja al marge de la Roca. També al marge, l’avui tancat mercat de Can Batllori va ser fet a tocar del temple, conjuntament amb el fora de mida i gens agraciat bloc de vivendes que hi té gairebé adossat, exemple més que negatiu del vergonyós urbanisme dels anys seixanta.
En el proper Viladecans Punt de Trobada continuarà el relat al voltant del temple del Tobogan que és com també se’l coneix, sobre els Barris de Ponent i sobre aquest  rector al que l’Ajuntament de Viladecans li concedí, fa tres anys i juntament amb en Manuel Tosca, la primera Medalla d’Honor de la Ciutat.
Andreu Comellas

dissabte, 3 de març del 2012

Associació de Veïns de Can Preciós


L’Associació de Veïns de Can Preciós es va constituir al febrer del 2011. Els  veïns del barri hem creat  una entitat oberta on tots i totes  podem participar, reinvindicar, fer propostes. Resumint: fer  barri.
La gran majoria dels veïns van venir a viure  a les urbanitzacions  a finals  dels anys noranta, i la AVCP ha trigat molt a  néixer  tot i que un grup de veïns fa uns anys  van  fer un intent.
El nostre barri està molt viu. Cada tarda la riera i els carrers s´omplen de vida. Els caps de setmana els veïns aprofiten per sortir amb la bici, passejar, fer esport, caminar, gaudint d´un entorn natural que ho permet.
Però no tot són flors i violes: el carril bici no està en condicions, hi ha moltes pintades, grafitis, actituds incíviques, sensació d´inseguretat a les nits, cotxes abandonats sine die, i altres problemes que l´associació  denuncia a l´ajuntament. Abans els veïns ho feien individualment, ara l´associació canalitza moltes queixes.
Però la principal reinvidicació que l´associació li fa a l´ajuntament és un local social per poder realitzar les nostres reunions i planificar activitats per als veïns i veïnes.
Viladecans és un municipi amb un teixit associatiu veïnal molt important, i encara avui dia molt viu. Ho hem vist recentment en les manifestacións en contra el tancament del hospital.
Nosaltres hem d´aprendre molt de totes les associacions de veïns de la ciutat, que han assolit nivells de partipació i d´organització altissims, com per exemple les associacions del barri de Sales, Torre Roja, Alba-rosa o Montserratina, per citar-ne algunes.
El dissabte 25 de febrer farem una assemblea al Casal d´Entitats Pau Picasso a les 18.00 h. És una oportunitat de passar una estona parlant tots i totes. Fer una associació forta depèn de la participació e implicació de tot el veinat del barri. Us esperem.
Fem barri!
Eduard Tobaruela

divendres, 2 de març del 2012

Els milicians de Viladecans al front en els primers mesos de la Guerra Civil (2)

Signatura dels membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Viladecans que signen algunes de les relacions de milicians. Centro Documental de la Memòria Història, Salamanca. Portal d’Arxius Pares dels Ministeri de Cultura.
Els milicians de Viladecans es van enquadrar fonamentalment en les diverses columnes anarquistes –Ascaso (3 milicians), capità Bayo (2 milicians que van participar en el fracassat desembarcament a Mallorca), capità Navarro (1), Espartac (1), Hilario-Zamora (2), Mòbil Llibertat (2), Solidaritat Obrera (1)–, però majoritàriament en la Roja y Negra (30 milicians) i en la columna Macià-Companys d’ERC (28 milicians). 
Totes aquestes columnes van estar destinades al front de l’Aragó, en diverses localitats d’Osca, Saragossa i Terol. Algunes de les poblacions com Azaila (Terol) i Sástago (Saragossa) van ser cap de sectors de la columna Ortiz, una vegada estabilitzat el front de l’Aragó. A mes d’aquesta participació efectiva de milicians de la nostra població –i de ben segur de les poblacions veïnes– cal assenyalar que el parc mòbil de la columna Ascaso, entre d’altres vehicles, estava equipat amb tres o quatre camions blindats “en tallers metal·lúrgics de Gavà”. 
La columna Macià-Companys, formada per militants o simpatitzants d’ERC –partit majoritari a Catalunya fins aquells moments– era vista per les columnes obreres com una columna antirevolucionària, per la qual cosa tindrà molts problemes al llarg de la guerra per abastir-se d’armament; el seu lloc de comandament era Alcanyís (Terol), però va ser ubicada a la regió de Montalbán amb la finalitat de protegir les mines de carbó d’Utrillas (Terol).
La resta de columnes a les quals es van inscriure els milicians de Viladecans van ser la del Barrio (1) i Zapatero (1) del PSUC-UGT, conegudes posteriorment com a Karl Marx, i la columna Maurín-Lenin (1) del POUM.
A partir del mes d’octubre de 1936 amb la creació per part del govern republicà de l’Exèrcit Popular les columnes milicianes s’anirien integrant dins de les divisions regulars de la nova estructura militar. Les columnes del PSUC-UGT formarien part de la 27a Divisió, les anarquistes de la 28a Divisió i les del POUM la 29a Divisió. Aquesta darrera quedaria dissolta arran dels fets de maig de 1937. 
A continuació per ressaltar l’esforç de guerra que va fer la ciutadania de Viladecans en la seva lluitat contra el feixisme i en favor de la República, publiquem la llista dels milicians viladecanencs que van participar en les primeres accions armades, d’un conflicte bèl·lic que, malauradament, s’allargaria tres anys i que acabaria amb la derrota del règim democràtic republicà i la instauració d’una dictadura militar, sota el comandament del general Franco.
Manuel Luengo Carrasco

Núm. Nom Front / Lloc Columna Sortida front Organització política Allistament
1 Aguilella Solé, Juan Mòbil Llibertat 2-11-1936 CNT 1-11-1936
2 Algemí Vallès, Francisco Mòbil Llibertat 2-11-1936 CNT 1-11-1936
3 Alonso López, Pedro Osca Roja y negra 27-11-1936 CNT
4 Artero Rubio, Luis Osca Roja y negra 21-11-1936 CNT 19-11-1936
5 Balbuena Raurich, Pedro Osca Roja y negra 21-11-1936 CNT 19-11-1936
6 Ballester Gómez, Vicente Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
7 Blas Vallès, Manuel Alcanyís Macià - Companys 31-10-1936 ERC 2-9-1936
8 Cabrero Monclús, Marià Banastars - Osca Espartaco 6-9-1936 CNT 4-9-1936
9 Carbó Clavé, Carles Alcanyís Macià - Companys 31-10-1936 ERC 28-10-1936
10 Carbó Clavé, Sebastià Alcanyís Macià - Companys 14-9-1936 ERC 2-9-1936
11 Carrique Collado, Juan Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
12 Cartagena Martínez, Manuel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
13 Casé Pitarque, José Alcanyís Macià - Companys 19-9-1936 ERC 2-9-1936
14 Casé Pitarque, Andres Alcanyís Macià - Companys 19-9-1936 ERC 2-9-1936
15 Castellví Vilà, Francesc Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
16 Cazorla Jodar, José Maria Osca Ascaso CNT
17 Cervantes Martínez, Antonio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
18 Chumillas Gómez, Antonio Alcanyís Macià - Companys 31-10-1936 ERC 2-9-1936
19 Codina Escoda, Pedro Alcanyís Macià-Companys 31-10-1936 ERC 2-9-1936
20 Cubells (Lisboa), Angel Mallorca Capità Bayo 3-8-1936 CNT
21 Devés Sánchez, Manuel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
22 Domènech Pérez, Angel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
23 Elias Pla, Eusebio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
24 Esteve Enrique, Miguel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
25 Ferrer Rosell, Josep Alcanyís Macià - Companys 19-9-1936 ERC 2-9-1936
26 Galindo Coello, Manuel Alcanyís Macià-Companys 14-11-1936 ERC 12-11-1936
27 García Martínez, José Osca Roja y negra 21-11-1936 CNT
28 García Masó, Ferran Alcanyís Macià - Companys 14-9-1936 ERC 2-9-1936
29 García Tomás, Pedro Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
30 Giménez Tapias, Miguel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
31 Gómez Cánovas, José Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
32 González Contel, Antonio Osca Ascaso 5-11-1936 CNT 4-11-1936
33 González Contel, José Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
34 Guerrero Barón, Blas Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
35 Guijarro (Yesca), Modesto Azaila/Terol Capitán Navarro 19-9-1936 CNT 16-9-1936
36 Illán Aparicio, Antonio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
37 Illán Aparicio, Manuel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
38 Meseguer Calzada, Joaquín Osca Ascaso 5-11-1936 CNT 4-11-1936
39 Monclús Dols, Antoni Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
40 Monclús Riol, Marià Alcanyís Macià - Companys 19-9-1936 ERC 16-9-1936
41 Mondragón Gómez, Miguel Alcanyís Macià - Companys 14-9-1936 ERC 2-9-1936
42 Mora Gómez, José Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
43 Mora Gómez, Manuel Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
44 Muñoz Martínez, Miguel Tardienta - Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
45 Murcia Vicente, Antonio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
46 Navalón Rodríguez, Antoni Tardienta/Alcanyís Del Barrio 19-9-1936 UGT 21-8-1936
47 Ollé Tugas, Pau Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
48 Pérez Martí, Anton Alcanyís Macià - Companys 14-9-1936 ERC 2-9-1936
49 Piles Climent, Antonio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
50 Piñero Guerrero, José Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
51 Piñero Ureña, Alfonso Alcanyís Macià - Companys 31-10-1936 ERC 30-10-1936
52 Posadas (Visó/Vivó) Juan Alcanyís Macià - Companys 31-11-1936 ERC 30-11-1936
53 Puchol Sorribas, Valentí Sástago Hilario Zamora 28-8-1936 CNT 20-8-1936
54 Puente Puente, Víctor Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
55 Rauric Nicolau, José Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
56 Roda Rodríguez, Antonio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
57 Romaguera Romero, Francesc Osca Zapatero 18-9-1936 UGT 2-9-1936
58 Romaguera Romero, Salvador Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
59 Sabaté Mora, Francesc Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
60 Sánchez Sánchez, Manuel Alcanyís Macià - Companys 31-10-1936 ERC 30-10-1936
61 Sanchiz Álvaro, Eduard Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
62 Segura Gasulla, Manuel Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
63 Segura Valero, Francisco Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
64 Serna Martínez, Andreu Barbastre Roja y negra 17-9-1936 CNT 2-9-1936
65 Suñer Trias, Jacint Alcanyís Macià - Companys 8-9-1936 ERC 2-9-1936
66 Taberné Albiach, Emilio 3-8-1936 CNT 2-8-1936
67 Tarragó Blas, Juan Sietemo Maurín 29-10-1936 27-10-1936
68 Tolosana Gregorio, Julio Mallorca Capità Bayo 5-8-1936 CNT 2-8-1936
69 Torras Vendrell, Llorenç Alcanyís Macià - Companys 31-10-1936 ERC 30-10-1936
70 Trius Diví, Josep Sástago 2ª de Zamora 27-8-1936 CNT 20-8-1936
71 Valero González, Francisco Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
72 Ventura Peris, José Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936
73 Vidal Reverté, Silvio Solidaritat Obrera 14-10-1936 CNT 12-10-1936
74 Yáñez Cervantes,  Antonio Osca Roja y negra 19-9-1936 CNT 16-9-1936