dimarts, 15 de maig del 2018

Congrés de Cultura Catalana a Viladecans, 1977

El Congrés de Cultura Catalana va ser una mobilització popular de diferents sectors de la població catalana entre els anys 1975-1977, el qual va sorgir d’una reivindicació social. L’objectiu principal del Congrés va ser la normalització de la llengua catalana.

A Viladecans durant els anys 70 es dugueren a terme diversos actes del Congrés del Cultura Catalana. Entre ells, el que va tenir lloc l’any 1977 al Centre Parroquial, amb Antonia Sánchez, Toni Caimary i Jaume Montfort, entre d’altres.



Jaume Muns


Territ tresdits (Calidris alba) Platja de Viladecans, 5 de maig de 2018

 

Estat de conservació a Europa: Segura. Cos rabassut i rodanxó. Migrador freqüent i regular pel litoral, especialment al pas prenupcial. Corre nerviosament vora les onades a les platges, cercant els crustacis, mol·luscs i cucs marins que queden al descobert sobre la sorra.

Crien a les regions àrtiques i es desplacen milers de quilòmetres per hivernar a les àrees temperades i tropicals del planeta.

Eio Ramon

Les muntanyes de la vida

 

Vietnam era més que un punt al mapa d’Àsia, era telediaris en televisors en blanc i negre, fotos de nens plorant en una carretera perseguits pel monstre de la guerra. En aquestes muntanyes on creix pacíficament l’arròs encara deuen retrunyir els motors dels B-52, una promesa de napalm, foc i mort. Mentre els pagesos de la terra conreaven el verd primaveral i la vida, els guerrers del cel convertien el verd en cendra i la vida en mort. Els pagesos, ells i elles, havien nascut prop d’algun ribàs veí; els guerrers, molts ells i algunes elles, a tretze mil quilòmetres de distància. El món és un mocador també per bombardejar. Aquella guerra civil entre el Nord i Sud va ser com una guerra mundial en petit. Les guerres formen part de l’immediat passat de molts pobles, inclòs el nostre i dels nostres veïns, encara que ja no ens ho sembli.

Aquesta foto és una benedicció en mostrar-nos que després de l’infern pot retornar el paradís, i que per variar alguna vegada han guanyat els bons: els pagesos que poden conrear en pau el blanc arròs d’aquest paradís verd. Un paradís per a la vista, per a l’esperit, però que no ho és tant per als homes i dones que han de viure a força de trasplantar, conrear i collir l’aliment que els dóna menjar.

Aquestes terrasses, què anomenen “escales al cel”, estan esculpides a la muntanya, cop a cop, sense màquines ni tractors, amb la vella tecnologia de embrutar-se les mans al terra a per arribar al cel. És semblant tècnica a la dels marges, els murs de pedra seca, tan abundant a la Mediterrània i que són les cicatrius clares que es veuen de lluny a la muntanya de Sant Ramon. Als nostres bancals mediterranis els falta el sentit harmònic amb la naturalesa dels verds arrossars dels bancals vietnamites. Allà, l’arròs necessita aigües embassades per créixer, aquí la natura és avara i capritxosa amb l’aigua, és cultura de secà, els bancals han tingut cultius de fruits amb poca set, les vinyes, els garrofers, els cirerers; alguns, ara erms, són restes gairebé arqueològiques d’una tradició rural. No obstant això, l’espectacle de les vinyes alineades en època de collita, de la floració del cirerer, també té alguna cosa de comunió amb el paisatge, una comunió més descreguda que aquesta imatge gairebé religiosa, de l’acció de l’home en la naturalesa unint-se a ella, transformant-la, embellint-la i vivint d’ella i amb ella.

És un homenatge a la vida, unes muntanyes que canvien de color amb el pas de les estacions, verd a la primavera, groc a la tardor, rogenc a l’hivern. És la victòria de la paciència, del treball col·lectiu, per a tractar amb el pendent de la muntanya i tornar-lo més fèrtil sense obligar-lo a deixar de ser pendent. És la victòria del viure perquè la bellesa del paisatge no és malgrat el gènere humà, sinó gràcies al gènere humà.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luís Atienza

Propostes per a Viladecans

Des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. 

Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. 

També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els objectius i interessos de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. 

I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu.

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. 

I podeu firmar-les o no, com vulgueu.

Aquest mes n’han arribat dues. Falten les vostres!


L’ús del català i el castellà a les entitats públiques

Encara ara, després de tants anys de democràcia, continuem rebent comunicacions de les diverses entitats que depenen de l’administració pública, i fins i tot a vegades del propi ajuntament, escrites només en castellà. Deu ser per inèrcia, per anar de pressa, i per pensar que així segur que ho entén tothom. Doncs no hi ha dret. Qualsevol comunicació que depengui d’alguna manera o altra de l’adminstració pública ha d’estar feta també en català. Fins i tot en el cas improbable que se sàpiga que tots els qui la rebran són de parla castellana o, encara més, que només entenen el castellà. Perquè és molt important deixar clar que la llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya i perquè, enviant les coses en les dues llengües, els que només coneixen el castellà es podran familiaritzar, ni que sigui només una miqueta, amb el català.

Però atenció, perquè aquest tema de la llengua té també una altra cara. I és que hi ha llocs, també depenents de l’administració pública, en què tot està exclusivament en català i a molts dels usuaris d’aquell servei concret se’ls fa molt difícil entendre’l. Això resulta especialment greu en els equipaments sanitaris, tant l’hospital con els ambulatoris, que són llocs on la gent que hi va està en situació precària, de manera que necessita que se li facilitin les coses i, a més, resulta especialment important que entengui bé les informacions. I no hi ha dret que, en nom de la potenciació de la llengua catalana, es doni un mal servei. I, a més, es provoqui que la gent que té problemes per entendre les informacions, es reboti i agafi mania al català.

Un grup de treball per a l’ermita de Sales

L’ermita de Sales continua tancada al públic i, a hores d’ara, no hi ha cap informació oficial sobre quan s’obrirà. És una llàstima tant de retard. Però en tot cas, aquest pot ser un bon moment per reivindicar una cosa que ja s’ha dit més d’un cop. I és que resulta molt evident que, per treure el màxim profit de l’ermita, cal un grup de treball format per gent de diferents àmbits que pensi en la manera com potenciar totes les possibilitats d’aquest edifici emblemàtic de la ciutat. Per exemple, en aquesta mateixa secció de propostes per a Viladecans, ja fa uns mesos que va sortir la proposta de promoure-hi un espai de silenci i reflexió. Una proposta que, si hi ha qui se’n pugui fer càrrec, podria estar molt bé. 

Valdria, doncs, la pena crear aquest grup per pensar plegats. Els polítics i tècnics municipals certament que han de fer les seves propostes, però és també bastant clar que, ells sols, no tenen la visió global que aquí convé tenir i que només s’aconsegueix si es fa un treball en equip que reculli totes les sensibilitats i totes les idees.

transfiguració

 

Es transforma. Com més dies passa al seu costat, més es transforma. Té tota la seva atenció. Tanta que, de vegades, si el té a sobre, no vol ni moure’s 

–ni respirar– per no espatllar el moment. Sí, ja sé que és exagerar, encara que així se sent. No sembla feliç. A poc a poc, és menys ella. I ell, menys ell.

Avui, si això és possible, és una jornada encara més rara. Estan fent l’amor, i les extremitats, primer, se’ls pinten, es van tornant grisenques i rugoses, gruixudes, dures i relliscoses. Com les dels rèptils. Després, els seus caps s’uneixen, formen una sola massa, igual que cames i braços, convertides ara en cua i potes. Ja no hi ha humans aquí. El llit que sempre han compartit té ara vocació de terrari tou i flotant sobre el sòl. Un cocodril ocupa l’espai. Ja no hi ha humans aquí. Ho repeteixo perquè quedi clar.

No només en aquest llit-terrari canvien les coses. Que dues persones es converteixin en una que, a sobre, és d’una altra espècie ja és estrany. I que la vegetació creixi al voltant, no ho sembla encara més? Neixen plantes al sofà, a les cortines, a la taula del menjador, a l’habitació del fill, a la cuina... a tota la casa... Al cocodril, abans humà, l’envolta una cort d’éssers estranys, diferents a tot el que s’és vist, éssers sense tors, sense cap, amb colorit i pelatges extravagants. S’assemblen a peces intercanviables que poguessin encaixar-se en altres cossos. O també disfresses en un carnaval estrafolari.

El món és un altre en aquest lloc, en aquesta casa deshabitada per persones, envaïda per fauna i vegetació. Ja no hi ha marxa enrere. Potser no van cuidar com eren i el que tenien com ho havien de fer, i ara és tard. O no. Potser aquest és un nou començament per a ells. O potser no.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Cifuentes com a símptoma

 

El sainet del màster de la presidenta de la comunitat de Madrid hagués estat divertit si no fos perquè posa en evidència, no només la corrupció del PP, sinó la fragilitat del món universitari i, més en general, la insensatesa d’una societat que valora molt desproporcionadament els títols universitaris. I tot plegat en un context en què la gent que viu en situació de precarietat laboral i econòmica cada cop troba més obstacles per accedir a la Universitat i a la màxima titulació. 

Reconec que tot i comptar amb una llicenciatura i una diplomatura mai no he sentit gaire veneració per la Universitat. Per molts motius. Potser el primer, al més pur estil Groucho Marx, és que desconfio d’un club que m’ha admès tan fàcilment. Però he de dir, potser per l’època en què em va tocar viure la Uni o potser per la mena d’estudis que hi he fet, que més aviat m’ha decebut. D’entrada, perquè no em va semblar precisament un model de bona organització, per la seva excessiva compartimentació, pel baix nivell d’algunes assignatures (que no es correspon exactament amb les dificultats o no per aprovar), per la mandra evident (i els afanys desmesurats de lligar) d’alguns professors i, sobretot, perquè em sembla que algunes facultats no es plantejaven seriosament el diàleg amb la societat en què vivim. Això no obstant hi havia, i crec que hi deu continuar sent, molta gent competent.

Quan jo estudiava no vivíem el furor per disfressar-se de no-se-què o per les grans cerimònies. Potser era un error, però no estàvem gaire per orgues. Jo hi anava després de treballar a jornada completa i de fer feina sindicalista. I em semblava xocant que la situació del professorat a la Universitat fos tan... gasosa i que es mantingués un any rere l’altre un sistema de beques que contravenia totalment els drets dels treballadors. Que això s’hagi convertit en un problema seriós i endèmic diu poc d’una organització que se suposa que reuneix els caps pensants i que té pretensions de lideratge intel·lectual.

Tot plegat agreujat també per les notícies que m’han anat arribant al llarg dels anys a través dels amics i amigues que s’han doctorat: tribunals impossibles o arbitraris, deixadesa per part dels directors de tesi, celebracions obligades (=doctorand convidant el tribunal a dinars on ell o ella més aviat semblava un intrús que el protagonista de la festa), per no parlar d’incompliment de contractes laborals o d’irregularitats diverses.

En els meus temps una titulació universitària t’aportava de per vida una millor remuneració (això sí que deu haver passat a la història, perquè l’atur fa estralls, sembla, entre els llicenciats). Està bé que es valorin els estudis, però són molt poc en la vida laboral d’una persona, i més si no es van actualitzant. Per no parlar de la diferència entre llicenciatura i diplomatura. Molts llicenciats d’aleshores defensaven la seva superioritat de dedicació i de dificultat per treure’s els estudis. Però el cert és el que algunes diplomatures requerien igual nombre d’hores de dedicació i, francament, de dificultat. Servidora, a filologia feia 15 hores de classe setmanals durant cinc anys; a treball social vaig fer 27,5 hores de classe setmanals durant tres anys). Si feu comptes, ja veureu on vaig fer més hores de classe.

També he vist que sovint s’espera d’un màster en alguna cosa uns coneixements tècnics que permetin millorar una activitat professional, però seria molt millor que aquests coneixements tècnics arribessin acompanyats del factor temps: experiència, maduresa personal, etc. Si immediatament d’acabada la carrera de treball social o de psicologia fas un màster en entrevistes, malament. Perquè és molt més profitós fer el màster quan ja portes un munt d’entrevistes entre cap i coll. 

Una amiga, jove, em deia que no hi ha dret que a qualsevol ocupació mitjana se’t demanin un munt de títols i que per ser president del govern no calgui. Òbviament té raó. Però jo encara hi afegiria una altra cosa. Els estudis universitaris aporten un cert nivell de coneixements en alguns àmbits, de vegades molt especialitzats. Però per a això ja hi ha els tècnics qualificats en l’Administració Pública. Jo, d’un polític més aviat n’espero sentit comú, llenguatge intel·ligible, projecte polític i capacitat de traduir els tecnicismes en llenguatge comprensible.

Mercè Solé

El «tsunami» antillibertats

 

En un remolí de sentències masclistes, falsos màsters i cremes antiarrugues es van movent els darrers temps de la vida política de l’estat espanyol. 

Mentrestant, el govern del PP viatja perdut en una creuada per la defensa de la Pàtria. La corrupció i les «pràctiques dubtoses» sovintegen al partit de govern, un partit molts membres del qual passen ja més estones als jutjats que a les institucions. 

Per una altra banda, sembla que el partit que es presenta com a substitut natural a la dreta (Ciutadans), s’amagui per deixar fer al PP. Ciutadans pretén basar els seus missatges per hegemonitzar l’espai polític de dretes en la lluita per la defensa de la «unitat de la Pàtria», amagant realment el seu ideari neoliberal al darrera de la bandera espanyola.

¿I l‘esquerra, on és? Sembla que una mica perduda, almenys pel que fa a la iniciativa política i pateix una desmobilització que l’està deixant, a poc a poc, fora de joc.

Enmig de tots aquests elements apareix un «tsunami» antillibertats. Un «tsunami» que s’emporta polítics, twitters, rapers i titellaires al «cuartelillo» i fins i tot a la presó. En alguns casos, una baralla en un bar o una protesta poden ser titllats de terrorisme. En aquest estat d’excepció encobert, cada dia que passa ja no pots saber si el que dius a Twitter, Facebook o qualsevol altra xarxa social et pot portar problemes, i ja no et dic manifestar-te o fer protesta social.

Al meu parer, aquesta utilització interessada de la judicialització de la política, respon a l‘interès del poder de crear una cortina de fum que amagui un estat fallit en el qual és fàcil per al Govern rescatar bancs, plataformes com Castor o autopistes mentre es posa en dubte la viabilitat futura o el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, el rescat de les famílies afectades per la crisi, o la implementació de qualsevol política de caràcter social.

Un Estat fallit que veu com aquesta judicialització se li torna en contra i troba com els tribunals europeus li criden l’atenció deixant sense efecte sentències com la de penalitzar la crema de fotos del cap d’estat, el rei. 

La llibertat d’expressió està en risc i es confon l’opinió amb l’apologia del terrorisme o amb els delictes d’odi. Les llibertats civils estan en perill pel govern de l’Estat i els seus aliats, que en aquest maremàgnum volen treure rèdits electorals de la situació política a l’Estat Espanyol. 

S’han traspassat línies vermelles que si no es corregeixen poden portar aquesta societat a un Estat amb molt poca qualitat democràtica. 

Tenim deures a fer. Fem política.

Miguel de la Rubia

Maria Aurèlia Capmany, dona finestrera

No sé a quina revista, segur que de vida efímera, compartíem columna amb la Maria Aurèlia. I la seva secció es deia així: “Dona finestrera”. Havia adoptat el títol perquè els adagis catalans castigaven les dites ‘dones finestreres’. I ella, feminista sense complexos, volia defensar les dones que no se sentien ni inferiors ni excloses de la vida pública... ni com a periodista, ni com a contertuliana de ràdio, ni com a assagista, ni com a novel·lista, ni com a dona de teatre, ni com a traductora, ni com a professora de filosofia, ni com a regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona. Va ser tot això, i encara més. Guillem-Jordi Graells, responsable de l’edició de les obres completes de MAC, ho diu en un text esplèndid –“Maria Aurèlia Capmany, un bosc per viure-hi”–, publicat a Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona:

Podem dir que és una persona oberta, i és cert. Apassionada, i també. Penetrant, i és evident. Però cal afegir-hi un munt excessiu de matisos i d’aspectes: polèmica, arriscada, sincera, generosa, subtil, tossuda, abrandada, però potser també reservada, tímida, insegura, prudent. Una síntesi de tot això fa de mal concretar en un sol mot, i només els que la coneixen bé en tenen prou si dic que té un tarannà capmanyià, dels que ja no se’n troben. 

Maria Aurèlia Capmany havia nascut a Barcelona l’agost del 1918, i és a Barcelona on va morir l’octubre del 1991). Néta de l’advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés i filla del folklorista Aureli Capmany. Ens recordava els seus orígens quan dissentia del llibre de Jordi Solé-Tura, del 1967, Catalanisme i revolució burgesa, d’impacte notable en el seu moment i que s’havia de convertir en la base pretesament científica d’un dogma fals: “La burgesia era el motor del nacionalisme català, per poder imposar els seus interessos de classe”. Agustí Pons, el biògraf més solvent de MAC, rebat amb energia la tesi que insistia en un pseudo-dogma sense fonaments: “el catalán, lengua de la burguesía”:

“Per a la Maria Aurèlia l’assimilació del catalanisme a la burgesia constituïa una impostura, una falsedat. I no havia de recórrer a cap llibre, a cap lectura, per quedar-ne convençuda. En tenia prou d’assumir la tradició familiar de la qual venia –i de la qual se sentia molt orgullosa–. El seu avi, Sebastià Farnés, havia estat un dels folkloristes més importants de Catalunya. (...) (Per a ella), el catalanisme constituïa un sentiment popular i era la classe burgesa la que, en tot cas, se n’havia apropiat en determinats moments històrics. Aquest punt de vista, per cert, el compartia del tot la Frederica Montseny...”. 

Maria Aurèlia Capmany, amb Montserrat Roig

Vull insistir en el vessant pedagògic de la vida i de l’obra de la Capmany. Els seus records d’aquella universitat franquista... que compta, tot amb tot, amb companys de classe i amb alguns professors molt dignes, bé que colgats en un claustre docent farcit d’ases, animals als quals no voldria ofendre, fins i tot amb títols que no sé si resistirien les proves d’una mínima credibilitat acadèmica. A més, subratllo, com ens recorda Isabel Graña, entre 1944 i 1956, la feina de docent, de la ‘professora’ Maria Aurèlia a Badalona, amb el parèntesi d’un semestre, durant el curs 1952-53, ‘que marxa becada per l’Institut Francès a París, i que en retornar continua fent classe a Badalona fins al curs 1955-56. Els darrers anys exercia paral·lelament la docència a l’Albéniz i a l’Isabel de Villena de Barcelona’. Per a mi, va exercir de pedagoga, de manera oficial o oficiosa, de facto, tota vida. Queda clar en un volum, crec que poc distribuït, de la Diputació de Barcelona que recull els seus parlaments i les seves intervencions públiques, en tant que responsable de Cultura de la Diputació.

Dos aspectes de MAC em fascinaven: la passió per la lectura i la seva ‘oralitat’. Com a traductora, primer, i gràcies a la seva obra de creació literària, sabem com se sentia fascinada pels clàssics contemporanis, fascinació que mai no amagava. Quan li editàvem a Laia un llibre per a gent jove, Quim/Quima, ho aprofitava per retre un nou homenatge a Virginia Woolf. Dona de teatre, també, afegeixo que si es mereix un record permanent és per la defensa de la seva llengua. M’indignen els que menystenen la lluita ingent, a la postguerra, dels que van ser capaços de lluitar per la pervivència del català, llengua pròpia dels Països Catalans. I salvar el català volia dir renunciar a moltes coses, així com lluitar en molts fronts i fer-ho sense recursos públics, sense reconeixements oficials. Per exemple, la correspondència de Pedrolo, ben editada per un targarí, em posa la pell de gallina. Refer el català, quan no era llengua d’ús públic, volia dir fer teatre, traduir, a ‘La cua de palla’, novel·la policíaca, posar en marxa la ‘Nova Cançó’, mirar d’obrir escletxes en la ràdio i més tard en canals secundaris de televisió. Quan a Pedrolo li atorgaven, l’any 1979, el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’, des l’Òmnium Cultural encarregaven a la Maria Aurèlia el panegíric de l’autor guardonat (un Pedrolo, per cert, que havia prologat el primer volum d’un primer intent d’ Obra completa de la Capmany). Reprodueixo un fragment de la Capmany:

Que l’eina d’un escriptor és la seva pròpia llengua, que la llengua dels catalans és la catalana, que una llengua no és sols una llista de mots enterrats en un diccionari sinó que és una ordenació de vivències, una síndrome cultural, és a dir, que una llengua, com ens expliquen ara els savis lingüistes, no és sols un sistema semàntic sinó que, en la mesura que és un sistema semàntic, concreta els individus que l’usen en membres d’una comunitat cultural, era obvi per a Pedrolo.


Voleu sentir la veu de M. Aurèlia? Premeu aquí. Hi trobareu la introducció al disc  “Dones, flors i violes”. Un disc esplèndid, amb les veus de Bella Dorita, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Maria Cinta, Guillermina Motta, Teresa Rebull, Carme Sansa i Rosa M. Sardà.


i aquí, l’entrevista que li va fer, al gener de 1977, Montserrat Roig al programa “Personatges” de TVE.

I goso afegir: per a Salvador Espriu, de qui MAC havia escrit un llibre bàsic. Doncs bé, i amb això acabo (per avui!). En el marc del darrer Sant Jordi, a Madrid, i en un seminari que imparteixo de ‘Lectures de Literatura Catalana... també per castellanoparlants’, vaig glossar els comentaris de MAC a l’edició dels anys 60, en català i en castellà, de ‘Ruedo Ibérico’ de La pell de brau. Havia llegit molts cops el llibre, però confesso que va ser, tot preparant la classe a Madrid, que la MAC em va ajudar a desxifrar els espais que em semblaven obscurs del poema... que té com a eix temàtic la llibertat i la paraula, com a eixos indissolubles.

Acabo amb una resposta de MAC, barcelonina, a una altra barcelonina, més jove, però que va morir tan jove encara, d’interessos a estones força paral·lels als de la filla del folklorista:

A la pregunta de Montserrat Roig sobre la paradoxa: “Sembla com si vosaltres tinguéssiu més alegria de viure, malgrat la postguerra, que les generacions posteriors”, MAC respon: “per una qüestió molt senzilla: perquè havíem ressuscitat, això era molt. Jo m’he adonat que vivia, perquè he sentit els vidres de la finestra que es trencaven, perquè m’han caigut pedres d’un bombardeig a sobre. Quan vius el terror d’un bombardeig i t’han caigut pedres a sobre, dius: no, no m’he mort. Aleshores, quan s’acaba la guerra, respires. Tots esperàvem que s’acabés la guerra. Nosaltres vam tenir la vitalitat dels que ens havíem escapat de la mort. Primer de tot, podíem parlar, podíem estimar-nos, podíem ballar, podíem fer totes aquests coses que ens havien estat prohibides. (...) Després, teníem les idees molt clares, sabíem que havíem perdut, però sabíem que no volíem seguir una sèrie de coses i això també dóna un cert optimisme”.

Post scriptum: em demanen que recomani una lectura en veu alta de Maria Aurèlia Capmany. La meva proposta: Àngela i els vuit mil policies. Qui s’hi posi, sabrà el per què de la meva tria.

 Ignasi Riera (Madrid) 

30 abril 2018.


La justícia injusta

El cas més clamorós ha estat la sentència de la Manada, amb l’afegit esperpèntic i tràgic del vot particular del magistrat Ricardo González. Però darrerament hem viscut molts altres casos: la presó provisional dels dirigents independentistes, el cas dels joves d’Altsasu, les condemnes als rapers i altres cantants incòmodes, la persecució dels titellaires de Madrid... Hem vist, en aquests darrers temps, un munt de decisions judicials que causen, sens dubte, això que s’anomena “alarma social”. De manera que resulta força evident que la justícia no està complint la seva funció d’assegurar que els ciutadans i ciutadanes puguin viure amb la tranquil·litat de sentir-se protegits per les lleis.

En part, el problema ve de les lleis mateixes: el Partit Popular, en efecte, ha fet tot el que ha pogut perquè siguin perseguibles conductes que abans no ho eren, o que rebin qualificacions més dures conductes que abans tenien consideració de delictes més lleus: l’acusació de terrorisme en el cas de la nostra veïna Tamara Carrasco n’és un exemple ben clar.

Però no són només les lleis del Partit Popular. Aquí al darrere hi ha un problema força més greu, que és el dels criteris d’actuació dels jutges. Les lleis, en principi, és bo que siguin obertes i flexibles, de manera que el jutge pugui aplicar-les tenint en compte les diverses circumstàncies que envolten el possible delicte. Però de fet, el que passa és que aquesta flexibilitat està conduint a fer que primi, en la majoria dels casos, la interpretació més rància, més conservadora, més tancada. I això provoca que siguem molts i moltes els que dubtem que, actualment, la justícia pugui exercir realment el seu paper de garant de l’estat de dret. Més aviat sembla que la justícia sigui la defensora d’un tipus de societat que ja no es correspon amb la nostra societat real. 

Caldrà fer-hi alguna cosa, davant aquesta situació, i caldrà fer-ho aviat. No podem estar en mans d’uns individus que utilitzen el seu poder intocable per frenar el progrés social.