Vietnam era més que un punt al mapa d’Àsia, era telediaris en televisors en blanc i negre, fotos de nens plorant en una carretera perseguits pel monstre de la guerra. En aquestes muntanyes on creix pacíficament l’arròs encara deuen retrunyir els motors dels B-52, una promesa de napalm, foc i mort. Mentre els pagesos de la terra conreaven el verd primaveral i la vida, els guerrers del cel convertien el verd en cendra i la vida en mort. Els pagesos, ells i elles, havien nascut prop d’algun ribàs veí; els guerrers, molts ells i algunes elles, a tretze mil quilòmetres de distància. El món és un mocador també per bombardejar. Aquella guerra civil entre el Nord i Sud va ser com una guerra mundial en petit. Les guerres formen part de l’immediat passat de molts pobles, inclòs el nostre i dels nostres veïns, encara que ja no ens ho sembli.
Aquesta foto és una benedicció en mostrar-nos que després de l’infern pot retornar el paradís, i que per variar alguna vegada han guanyat els bons: els pagesos que poden conrear en pau el blanc arròs d’aquest paradís verd. Un paradís per a la vista, per a l’esperit, però que no ho és tant per als homes i dones que han de viure a força de trasplantar, conrear i collir l’aliment que els dóna menjar.
Aquestes terrasses, què anomenen “escales al cel”, estan esculpides a la muntanya, cop a cop, sense màquines ni tractors, amb la vella tecnologia de embrutar-se les mans al terra a per arribar al cel. És semblant tècnica a la dels marges, els murs de pedra seca, tan abundant a la Mediterrània i que són les cicatrius clares que es veuen de lluny a la muntanya de Sant Ramon. Als nostres bancals mediterranis els falta el sentit harmònic amb la naturalesa dels verds arrossars dels bancals vietnamites. Allà, l’arròs necessita aigües embassades per créixer, aquí la natura és avara i capritxosa amb l’aigua, és cultura de secà, els bancals han tingut cultius de fruits amb poca set, les vinyes, els garrofers, els cirerers; alguns, ara erms, són restes gairebé arqueològiques d’una tradició rural. No obstant això, l’espectacle de les vinyes alineades en època de collita, de la floració del cirerer, també té alguna cosa de comunió amb el paisatge, una comunió més descreguda que aquesta imatge gairebé religiosa, de l’acció de l’home en la naturalesa unint-se a ella, transformant-la, embellint-la i vivint d’ella i amb ella.
És un homenatge a la vida, unes muntanyes que canvien de color amb el pas de les estacions, verd a la primavera, groc a la tardor, rogenc a l’hivern. És la victòria de la paciència, del treball col·lectiu, per a tractar amb el pendent de la muntanya i tornar-lo més fèrtil sense obligar-lo a deixar de ser pendent. És la victòria del viure perquè la bellesa del paisatge no és malgrat el gènere humà, sinó gràcies al gènere humà.
Fotografia: Jaume Muns
Text: José Luís Atienza
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada