La justícia injusta

El cas més clamorós ha estat la sentència de la Manada, amb l’afegit esperpèntic i tràgic del vot particular del magistrat Ricardo González. Però darrerament hem viscut molts altres casos: la presó provisional dels dirigents independentistes, el cas dels joves d’Altsasu, les condemnes als rapers i altres cantants incòmodes, la persecució dels titellaires de Madrid... Hem vist, en aquests darrers temps, un munt de decisions judicials que causen, sens dubte, això que s’anomena “alarma social”. De manera que resulta força evident que la justícia no està complint la seva funció d’assegurar que els ciutadans i ciutadanes puguin viure amb la tranquil·litat de sentir-se protegits per les lleis.

En part, el problema ve de les lleis mateixes: el Partit Popular, en efecte, ha fet tot el que ha pogut perquè siguin perseguibles conductes que abans no ho eren, o que rebin qualificacions més dures conductes que abans tenien consideració de delictes més lleus: l’acusació de terrorisme en el cas de la nostra veïna Tamara Carrasco n’és un exemple ben clar.

Però no són només les lleis del Partit Popular. Aquí al darrere hi ha un problema força més greu, que és el dels criteris d’actuació dels jutges. Les lleis, en principi, és bo que siguin obertes i flexibles, de manera que el jutge pugui aplicar-les tenint en compte les diverses circumstàncies que envolten el possible delicte. Però de fet, el que passa és que aquesta flexibilitat està conduint a fer que primi, en la majoria dels casos, la interpretació més rància, més conservadora, més tancada. I això provoca que siguem molts i moltes els que dubtem que, actualment, la justícia pugui exercir realment el seu paper de garant de l’estat de dret. Més aviat sembla que la justícia sigui la defensora d’un tipus de societat que ja no es correspon amb la nostra societat real. 

Caldrà fer-hi alguna cosa, davant aquesta situació, i caldrà fer-ho aviat. No podem estar en mans d’uns individus que utilitzen el seu poder intocable per frenar el progrés social.