dissabte, 13 d’octubre del 2007

Viladecans val molt la pena

Viladecans és el poble més lleig del Baix Llobregat. Viladecans no té entitats potents i emprenedores. Viladecans no té tradicions, ni història ni monuments històrics. A Viladecans no val la pena preocupar-se per fer coses, perquè no hi ha cap projecte que duri ni aguanti. Tot això són frases que tots les hem sentides dir més d’un cop, o potser les hem dites nosaltres mateixos. És un dels nostres drames: que tenim l’autoestima baixa. I així no es va enlloc.
És cert que a Viladecans, pel fet d’haver crescut de manera tan ràpida i sense una prèvia xarxa social forta i consolidada, costa més de fer arrelar i assentar les coses: és aquesta una característica pròpia i inevitable de qualsevol població de l’estil de la nostra. Però si a sobre d’això tots plegats ens mirem la nostra realitat com si no valgués la pena, malament ho tenim. Perquè Viladecans té una vitalitat i unes possibilitats que les hem de potenciar més del que ho fem. I això és una tasca de tots.
És tasca de les autoritats, que haurien, per exemple, de promoure iniciatives per ajudar a fer conèixer i valorar les petites riqueses que ens donen personalitat, des del jardí de l’ajuntament ara tan degradat fins a la masia de Cal Menut, que sembla definitivament escamotejada al gaudi ciutadà; i haurien de promoure un Sant Jordi i un Onze de Setembre i uns actes centrals de la Festa Major dignes i preparats amb participació col.lectiva; i haurien d’evitar destrossar la imatge ciutadana amb monstres urbanístics com és el cas de tota la zona que va cap a l’estació.
I és tasca de tots els ciutadans i ciutadanes, que hem de valorar més les coses que tenim, que hem de voler-les conèixer i fer-les conèixer, que hem de sentir-nos orgullosos de pertànyer a una ciutat que abans va haver de lluitar molt per domesticar una naturalesa hostil (i que, com que era tan hostil, va anomenar Filipines a una àmplia zona dels seus camps, perquè les Filipines sonava a lloc molt llunyà i molt difícil), que hem d’enfortir les entitats, i que hem de crear tants espais nous de trobada com sigui possible, amb els viladecanencs de tota la vida, amb els que han vingut aquí ja fa anys, i amb els que estan venint ara. Perquè Viladecans val molt la pena. Només faltaria!

Tres propostes més de govern municipal: fàcils, barates, útils

1. Millorar la senyalització per pujar a Sant Ramon
Si voleu pujar a Sant Ramon, trobareu uns magnífics indicadors per fer el camí a peu fins a Santa Coloma de Cervelló. Indicadors de muntanya, que convindria acabar d’adequar a una realitat mig urbanita que necessita força més concreció. Per exemple, quan trobes indicadors com els de la foto, que dirigeixen (en dos sentits oposats) cap a Viladecans, s’hauria de dir a quin barri adrecen, cosa que també trauria al vianant la sensació d’esquizofrènia; o quan el camí pren el nom d’una masia cal indicar on és la masia i si continua existint, a part de senyalitzar els camins que es van trobant i que no porten a Sant Ramon: seria una manera de conèixer més l’entorn de la muntanya i la seva història. Tampoc no estaria gens malament posar un plànol general de camins en els inicis dels camins que surten de Viladecans, per poder tenir una visió de conjunt, semblant al plànol que hi ha al capdamunt de Sant Ramon. Ah, i unes quantes indicacions sobre l’arbrat i el paisatge viladecanenc no sobrarien.
2. Informar a través dels rètols lluminosos de l’Ajuntament sobre les avaries de la Renfe i altres emergències
Renfe és pura aventura. Per això aniria tan bé que quan hi ha una avaria important els rètols lluminosos de l’Ajuntament, que solen dedicar-se amb encert a promoure els esdeveniments de la ciutat, indiquessin al vianant si li cal o no arribar-se fins a l’estació de la Renfe. I de fet un indicador a la cruïlla de la carretera de la Vila amb l’avinguda de la Generalitat no hi faria cap mal. Un servei d’informació sobre la Renfe també aniria molt bé als vilabusos, que també compten amb retolació informàtica interna. De fet, per Sant Joan, en què un tren va descarrilar al Prat, molts vam contemplar amb estupor com el Vilabús portava la gent fins a la Renfe sense avisar-los que no hi havia servei, gent que després havia de tornar a peu fins a l’avinguda de la Generalitat per agafar allà el bus. Perquè, si les noves tecnologies no serveixen per donar informació pràctica al moment, per què serveixen, doncs?
3. Obrir la biblioteca tot el dia, sense tancar al migdia
Aquesta no és una proposta tan barateta, però potser podria pagar la Diputació, que n’és la titular. En qualsevol cas, un equipament com la biblioteca s’ha mostrat ben útil i freqüentat. És un espai agradable, ben assortit (potser encara podria estar-ho més), realment difusor de cultura. A Vilanova i la Geltrú obre tot el dia. A Viladecans, amb més habitants, això també hauria de ser possible. Per què no?
Mercè Solé

El curs de gestió multicultural

A punt d’acabar el curs de gestió multicultural i intervenció en immigració que venim realitzant cada dijous a l’ IES Torre Roja de Viladecans des del curs passat, va sent hora de fer-ne alguna valoració. Una podria ser aquesta.
Ha estat una experiència força positiva pel que he après i per tots els conceptes que dia a dia m’anaven colpint, fent caure tòpics i estereotips que sense adonar-me havia assolit.
Voldria felicitar i agrair a tots i totes les persones que directament o indirecta heu fet que el curs tirés endavant. Penso que per als assistents ha estat un regal impagable.
Les primeres sessions més formatives ens van introduir dins un món nou per a la majoria de nosaltres, claus pràctiques de la legislació d’estrangeria, eines i recursos multiculturals, programes de serveis socials, etc., que van donar pas a les classes pràctiques interessantísimes que es van anar desgranant. Els ponents explicaven el tema d’ una manera pràctica i de vegades personal, donant peu a a debats sempre enriquidors per a tots.
Voldria remarcar que el curs format per persones de diferents edats i formació ha estat molt participatiu.
Penso que és un curs adient per poder entendre aquesta nova societat que s’està formant al nostre entorn. És difícil posar-te a la pell de les persones que arriben d’ altres contrades per guanyar-se la vida i educar els seus fills dins la nostra societat. Ajudar, entendre aquestes minories no és fàcil, i sovint adoptem actituds poc acollidores i prepotents. El curs ens hauria de servir doncs per observar el nostre entorn i començar a actuar. El recomanaria a tothom, però sobretot, encara que adequat, penso que a l’escola se’n podria parlar, com a crèdit variable a l’ESO o simplement com a formació. És des de la mainada que hauríem de començar per trencar tòpics i estereotips, potser aleshores alguns no prosperarien, fins a arribar al punt de no existir.
Gràcies doncs per haver-me donat l’oportunitat de fer aquest curs.
Montse Pastor

"Talibanitzar" Viladecans

Fa uns anys un fet em va deixar estupefacte. No podia comprendre una acció com la que veia en aquell moment. Era la demolició d’unes grans estàtues de Buda, uns monuments que eren Patrimoni de la Humanitat, per part dels “talibans” a l’Afganistan. Era una acció que demostrava fins a quin punt podia ser més gran la intolerància, de portar als màxims extrems la ideologia o les creences, que el respecte a la cultura o al patrimoni de tots.
Ara, fa uns dies he observat perplex com també podem tenir, aquí a Viladecans, gent que no tenen cap mirament de tenir una conducta semblant. Uns “talibans” locals, de petita intensitat, que per reivindicar alguna cosa no s’han aturat a l’hora de fer pintades a edificis singulars de la nostra ciutat que són patrimoni històric. És el cas de Can Bruguera o de la Parròquia. No es tracta ni molt menys de comparar situacions, però sí que es pot considerar molt més greu que qualsevol acte vandàlic o de gamberrisme, en amagar-se al darrera d’una creença o ideologia.
Encara que les reivindicacions o demandes poguessin ser més o menys raonables, el que mai es pot justificar és malmetre un patrimoni històric ja prou castigat i pel qual tots hem de lluitar.
Miguel de la Rubia
Ja fa quasi dos anys que van començar i un any que es van inaugurar unes obres del Pla Eixample 21 que pretenien fer que part dels carrers Salvador Baroné i Sant Marià guanyessin espais per a l’ús públic. A data d’avui, encara que estem satisfets del resultat global d’aquesta intervenció hem de fer unes observacions de cosetes que encara resten per solucionar. Possiblement siguin alguns dels motius pels quals un veí, de la cantonada del carrers Mare de Déu de Montserrat amb Sant Marià, continuï des fa temps amb una pancarta que demana la dimissió del nostre alcalde. Com a observacions remarcables podríem dir que els contenidors soterrats que hi ha als carrers de Salvador Baroné amb Sant Marià encara estan, potser, en fase d’estudi perquè ningú encara no hem pogut obrir-los per utilitzar-los. Per altra part tenim, tant al principi com al final del trajecte “peatonalitzat”, encara la decoració d’unes tanques i unes xapes metàl·liques al terra que indiquen obres sense finalitzar.
També cal preguntar si quan es fa un projecte no es pensa en la seva utilització, ja que als aparcaments del tram “peatonalitzat” hi ha unes jardineres que són al darrera i si vens amb el cotxe carregat i vols treure les coses del maleter, moltes vegades ho has de fer des de dintre la jardinera.
En un altre àmbit de coses, moltes vegades veiem tota la zona blava buida mentre donem voltes amb el cotxe sense poder aparcar. Com a veïna em pregunto si feia falta ocupar tantes zones d’aparcament com a zona blava.
Aquestes cosetes son incidències que ens afecten quasi a diari, de manera que estaria bé que en prenguessin nota perquè es puguin solucionar els problemes que he comentat.
Mª Carmen Castellano

Comienza un nuevo curso escolar

Por fin comenzó el curso escolar con toda la comunidad educativa al completo: profesores, AMPAS y Ayuntamiento. Tal vez para algunas personas tan sólo sea una frase hecha cuando llega septiembre, para otras muchas es el inicio de ilusiones, proyectos compartidos de trabajo, algunas veces no reconocido, pero hecho con ganas e ilusión.
Está comprobado que trabajar en equipo da muy buenos resultados, sobre todo cuando se trabaja en algo tan importante como la educación de nuestros hijos. Ellos son y serán el reflejo de una sociedad, y qué mejor que trabajar para que la sociedad en la que han de vivir, sea cada vez más justa, más solidaria, con oportunidades, para todos sin distinción, sin diferencias. Esto se consigue remando en el mismo barco padres, profesores y poderes públicos.
En Viladecans, mucha gente de las AMPAS apostamos por una enseñanza pública y de calidad. Demos un voto de confianza a los poderes públicos. Ayuntamiento, esperamos que lo que se propuso se haga realidad y no sean meramente propuestas electoralistas. Sabemos que hay ganas y proyectos muy enriquecedores para nuestras escuelas, tanto en el ámbito educativo como en el mantenimiento de los centros escolares. La gente que trabajamos en AMPAS tendemos nuestra mano, aprovechadla. El trabajo en común es beneficioso para todos.
Ánimo, luchamos por una escuela pública de calidad. Estamos todos en el mismo barco.
Jordi Ávila

El manteniment dels nostres carrers

Fa dies que observo que estan modificant els xamfrans d’alguns carrers, com per exemple els del Sol, Muntanya, Mare de Déu de Sales o Pare Artigas, però el que realment em sorprèn és que la resta de les voreres, que tenen des de fa anys tant les rajoles com els “bordillos” trencats, no s’estiguin canviant.
És lamentable veure veure l’estat en què es troben algunes zones de Viladecans: brutícia, contenidors que fan pudor, voreres en què moltes vegades has de baixar pel mal estat en què es troben, asfalt deteriorat que en els últims anys s’han limitat a posar-hi pegats, cotxes mal aparcats sobre les voreres i als xamfrans.
Viladecans es mereix tenir una millor imatge. I aquí hi entra un altre tema. Temps enrere vaig veure pels carrers unes persones que eren “agents cívics”, i segons em van comentar aquestes persones estaven per conscienciar la ciutadania i explicar que determinades coses no s’havien de fer. Però sembla que pel resultat que s’observa amb el dia a dia, amb el simple fet de conversar no n’hi ha prou, i realment em sembla molt lamentable. Potser caldria actuar amb més contundència.
Amalia Mazón

Diada

L’onze de setembre Catalunya celebra la seva festa nacional, popularment coneguda com la Diada. Un dia de festa en el qual, en contra del que molta gent es pensa, no se celebra cap derrota, sinò la resistència que va oferir el poble català amb unes condicions molt limitades, davant el potent exèrcit espanyol. La lluita contra les tropes de Felip V per defensar els drets i llibertats de Catalunya han simbolitzat durant molts anys el tarannà dels catalans.
De petit recordo les diferents celebracions que es realitzaven aquest dia. La visita obligada a la tomba de Rafael de Casanova situada a l’església de Sant Boi, les ofrenes florals als diferents monuments de moltes poblacions… Sempre m’han agradat aquests actes commemoratius.
A Viladecans també fem festa grosa, i quan dic festa vull dir FESTA! A les 12 en punt del migdia uns quants representants dels diferents partits polítics i associacions de la vila, davant del C.A.P. 2 també dit de Maria Bernades, col·loquen unes flors a terra, just al costat d’unes senyeres posades cinc minuts abans. Un cop llegit un manifest, que encara comporta que algú ja marxi abans d’hora, es canta ràpidament Els Segadors. Per cert, no cal que hi vagi cap coral, ni res semblant, les veus dels viladecanencs ja de per si són melòdiques i compassades. A més, fent-ho així, en un quart d’hora queda tot enllestit per poder marxar a fer el vermut, o fins i tot anar a la platja. Al cap i a la fi és un dia de festa.
Personalment, crec que si Rafael de Casanova i tots aquells que juntament amb ell es van deixar la pell, haguessin sabut que 300 anys després la seva lluita es recordaria d’aquesta forma, haurien deixat passar Felip V i les seves tropes molt abans.
Per sort, avui en dia, no hem de defensar els drets de la nostra terra amb les armes, però tot i això no aniria malament fer-ho amb els sentiments. I quina millor forma que començar que amb la festa nacional.
A Viladecans aquest dies estem encara amb la ressaca de la Festa Major, i qualsevol acte, més que un destorb, hauria de ser una embranzida per aconseguir que tothom sortís de casa. Aquest any l’únic acte de la diada ha estat anul·lat per la coincidència amb la cursa popular. En aquell moment s’estaven a punt d’entregar els premis als guanyadors al parc de l’Ajuntament. Quin millor lloc hi hauria per fer l’homenatge de l’onze de setembre que aquest! Es podria fins i tot alçar un petit monòlit d’homenatge i entre aquells que anem a l’ofrena floral i els qui han anat a la cursa ens podríem aplegar allà un número de persones més elevat.
Crec que ningú no s’imagina un Feria de Abril sense sevillanes, un dia de San Isidro sense braus a Las Ventas, un Sant Jordi sense roses i llibres, i per tant no podem consentir un onze de setembre sense senyeres, segadors, sardanes i castells.
Víctor José Martínez Roncero

Què fàcil que és rebre informació d'Oliveretes!

La Plataforma Salvem Oliveretes va voler participar en el ple municipal el passat mes de desembre, i l’equip de govern de l’ajuntament de Viladecans va denegar aquest dret reconegut en el article nº 20 del reglament de participació ciutadana (RPC), aprovat pel mateix ple. El que es volia era preguntar per la irregularitat per la qual es va retornar, per part de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona (CTUB), l’expedient nº 2006/024058/B corresponent a la tramitació del pla parcial de Llevant, que vol edificar 2.377 habitatges a la falda de la muntanya de Sant Ramon.
Tot i ser una qüestió d’interès municipal, es va vetar el dret tot al·legant l’existència de l’article 14 del mateix reglament, que ofereix la possibilitat d’adreçar-se a oficines d’informació que l’ajuntament posa a disposició dels ciutadans.
Des de la Plataforma Salvem Oliveretes creiem que l’equip de govern no va voler reconèixer un error en públic, i per tant, no va voler contestar la pregunta en el ple, tot i ser d’interès municipal. Creiem que l’article nº 20 del reglament de participació ciutadana no nega la possibilitat d’adreçar-se al ple per fer una pregunta, sempre que sigui d’interès municipal, i que l’equip de govern negui aquest dret als ciutadans traient-se de la màniga l’existència de l’article 14, fa que la ciutadania quedi indefensa a la voluntat del equip de govern.
Aquest fet va fer que ho denunciéssim al Síndic de Greuges de Catalunya, ja que la figura del Síndic a Viladecans encara no existia. El Síndic de Greuges de Catalunya va obrir un expedient del cas (nº.15836/06) i va començar a tramitar-lo tot fent un requeriment a l’Ajuntament de Viladecans el passat més de febrer; en no rebre resposta, ho va tornar a fer el més d’abril, i fins i tot, va haver de repetir-ho el mes de juliol. Davant el silenci municipal, el Síndic de Greuges de Catalunya es planteja personar-se presencialment a l’ajuntament per fer el requeriment en persona.
No s’entén ni l’actitud de l’equip de govern de l’Ajuntament del passat mes de desembre, ni el silenci actual.
Igualment, registrat per instància nº 18127 en el Registre de l’Ajuntament de Viladecans, el 27 de desembre de 2006, tot fent la mateixa pregunta, fent cas a l’article 14 del RPC, es va preguntar la raó per la qual la comissió d’urbanisme va retornat a l’ajuntament l’expedient del projecte d’Oliveretes.
Tot i que la llei obliga a contestar les instàncies, el cas és que no es va rebre cap resposta. Tres mesos després, el 23 de març, es va tornar a preguntar, es va contestar el 22 de maig, un cop la irregularitat ja estava arreglada i el projecte aprovat definitivament.
Tot i estar aprovat definitivament el mes d’abril, actualment encara no ha estat publicat al DOGC. Es veu que encara els cal presentar un text refós per complimentar el projecte. Però, quin article hem de fer servir, el 20 o el 14, per saber què és aquest text refós? Creiem que per tot això, i més coses que encara estem treballant, l’equip de govern no està a l’alçada dels requeriments que des de la ciutadania se li fan.
Ricard Caba i Calbet

El cotxe oficial de l’alcalde: tot un exemple d'insostenibilidad i incoherència ideològica

El nostre alcalde té un cotxe oficial, amb xofer particular. Aquest estiu, l’he vist moltes vegades amunt i avall, i moltes reflexions m’han passat pel cap, algunes de les quals intentaré transmetre en aquest escrit.
Primerament, jo qüestiono la necessitat que a un alcalde d’un municipi com Viladecans li calgui un cotxe oficial. Crec que per assistir a les reunions que pugui tenir en diferents parts de la ciutat no necessita d’un cotxe oficial que el porti. Hi ha alternatives, com el Vilabús, la bicicleta, o anar a peu. Si les reunions són fora de Viladecans, crec que hauria de donar exemple i anar amb transport públic, com se’ns demana a la resta de ciutadans. I si ha de matinar per no fer tard a aquestes reunions, que matini, com fem la resta de ciutadans. Algú em va fer notar que és clar, les seves reunions són molt importants, i anar com una sardina al tren o a l’autobús, suar, i arribar tard a les importants reunions que segur que té, no dóna bona imatge. Jo també tinc importantíssimes reunions cada matí a les 8, amb 30 alumnes que volen aprendre, i m’he d’aixecar ben d’hora per si de cas el tren falla, i arribar a temps...
Acceptant, però, que realment al nostre ciutadà alcalde li calgui un cotxe oficial, l’altra reflexió que em faig és si ha de ser el cotxe que té. Es tracta d’un model de gamma alta, d’un empresa alemanya de prestigi, que té com a símbol unes anelles al morro del davant... ja sabeu quina empresa vull dir. Aquest model deu costar uns 40.000 euros, i és altament contaminant. És un cotxe que pretén marcar la diferència amb els altres, i que tenen normalment els empresaris, o la gent de molt diners. Vaja, crec que tot el contrari del que hauria de transmetre una persona i un govern socialista.
Crec que si realment calgués cotxe oficial, el nostre alcalde hauria de tenir un Seat, per coherència ideològica i econòmica. Què té de dolent tenir un Seat Arosa, per exemple, de cotxe oficial: és un Seat, fet a Martorell, consumeix poc i per tant emet pocs gasos d’efecte hivernacle. A la Seat, empresa situada a Martorell a la qual treballen molts ciutadans de la comarca del Baix Llobregat, tant el govern de la Generalitat (en l’època de CiU) i el central (en l’època de Felipe González, i per tant socialista) han invertit molts diners per redreçar la situació d’aquesta empresa automobilística. Seria per tant coherent, més correctament, de sostenibilitat econòmica i social que el cotxe oficial de l’alcalde fos d’aquesta empresa, que tant treballadors té de Viladecans. Si els Seat no són uns cotxes del gust del nostre ciutadà en cap, l’altra alternativa que proposo és que adquireixi un cotxe híbrid, i doni exemple de sostenibilitat. Tot i que el millor exemple de sostenibilitat seria que anés en transport públic. De ben segur que si ho fes, la visió que tindria de Viladecans seria molt diferent, i veuria la seva acció de govern amb uns altres ulls.
Acabo amb anècdota. Mentre feia de voluntari a la locució del camp de bèisbol en la darrera Copa d’Europa de seleccions, celebrada a començaments de setembre a Viladecans, vaig anunciar diverses vegades: “Aquest campionat és un Green Event, respectuós amb el medi. Si us plau dipositin en els contenidors corresponents les escombraries. Accedeixin a l’estadi en transport públic, i si ho fan en cotxe, comparteixin-lo amb amics”. L’alcalde hi accedia amb el cotxe oficial. Tot un exemple d’insostenibilitat i poca coherència ideològica.
Jordi Mazon Bueso

El camí del Puig Aguilar

Fa uns dies, animat pels indicadors que han posat aquest any als camins del bosc del Mas Ratés, vaig pensar que ja era hora de tornar al Puig Aguilar, que feia molts anys que no hi pujava.
Aprofitant un dia assolellat, vaig començar per fer un tomb fins al Mirador del Mas Ratés. Des d’aquest punt hi ha unes vistes esplèndides sobre el delta del Llobregat, es divisa de Barcelona fins al Garraf i a més es pot veure el nou Viladecans on costa trobar edificis que tinguin una mica d’història. Continuant pel camí del Mas Ratés, a 600 metres del mirador, segons es llegeix a l’indicador, s’ha d’arribar al cim del Puig Aguilar. Doncs bé, a pocs metres del final del camí, hi ha una porta que impedeix el pas i impossibilita arribar a dalt de tot.
Suposo que la porta, tancada amb clau, ha estat col·locada per la persona que conrea un terreny amb fruiters a tots dos costats del camí.
Puc entendre que per protegir la propietat privada es col·loqui una tanca al llarg del camí, però el que crec que no és correcte, és impedir el pas pels camins de muntanya, ja que això fa que cada cop tinguem menys llocs per on anar a caminar per la natura.
És contradictori que un altre rètol, col·locat per l’ajuntament 200 metres després de l’anterior, indiqui que fins al Puig Aguilar falten 400 metres i que al final del camí no s’hi pugui arribar perquè una porta impedeix el pas.
Potser el darrer tros del camí fins al Puig Aguilar és propietat privada, no ho sé, però el dret de pas pels camins de muntanya no s’hauria de perdre.
Vicenç Castelló Solina

Para oír, para ver...

Para oir...
Este pasado mes de Septiembre hemos podido escuchar un nuevo trabajo de Manu Chao. Reaparece con su nuevo disco, La radiolina. Después de Próxima estación esperanza y seis años, vuelve con 21 temas de música fresca, joven y alternativa en la que destacan entre otros “Rainin in Paradize” o “Me llaman calle” (BSO de la película “Princesas”).


Para ver...

Si no pudisteis ver en cine Llach: La revolta permanent, ahora tenéis otra oportunidad, porque ha salido en formato DVD. Una película-documental en la que Llach recuerda los trágicos sucesos ocurridos en Vitoria, durante el transcurso de una asamblea de trabajadores. Una película que contribuye decididamente a la recuperación de la memoria.
Miguel de la Rubia

Vels i mantellines

La insistència a portar el vel a escola per part d’una nena ha provocat grans escarafalls i una polèmica que em resulta certament curiosa i que penso que s’arrela en dos prejudicis i un oblit. Primer prejudici, que el vel és un element religiós (islamista), forani i impropi d’una societat avançada; segon prejudici, que tot allò relacionat amb la religió ha de formar part únicament de l’esfera privada. L’oblit: la Constitució Espanyola recull en el seu article 16 el dret a la llibertat ideològica, de consciència i de religió dels individus i de les comunitats amb l’única limitació del manteniment de l’ordre públic.
Em sembla que aquí s’hi barregen moltes coses: la confusió entre islàmic i islamista, la confusió entre símbol cultural i símbol religiós, un cert rebuig a allò que ve de fora i una negativa i amenaçadora imatge del fet religiós que confón la necessària i constitucional aconfessionalitat de les institucions públiques amb el dret individual d’expressar la pròpia religiositat.
De tot això jo en voldria subratllar alguns aspectes. En primer lloc, el mocador com a element religiós. Desconec fins a quin punt és preceptiu des del punt de vista musulmà, però l’estudiosa Dolors Bramon deia no fa gaire al Periódico que l’Alcorà no prescriu l’ús del mocador, o sigui que més aviat es tractaria d’una tradició cultural associada a una de religiosa. De la mateixa manera que l’ús de la mantellina en els llocs de culte cristià es considerava imperatiu quan de fet només era una tradició cultural afegida al culte catòlic.
En segon lloc, el dret individual a expressar la pròpia confessió religiosa. A mi em sembla que a les aules no hi ha d’haver signes religiosos. Però sí que em sembla que els i les alumnes poden portar signes religiosos igual com en porten tants d’altres de diferent importància en relació a l’esport, a la identitat nacional, a la ideologia política o social, o simplement a la moda. Dic això perquè em sembla que la pluralitat només és real quan pot manifestar-se amb llibertat.
També em sembla que en tot allò que l’escola pugui acollir les persones tal qual, sobretot en relació a les persones recent arribades, facilita una actitud positiva i oberta per part dels nouvinguts de cara al futur. Després la confiança adquirida, l’apropament mutu i el diàleg segurament aniran igualant hàbits i costums. No deu ser fàcil, amb els alumnes, distingir allò que és frívol del que no ho és. Però si més no, respectar el marc legal és un bon criteri. És delicte, en el nostre país, promoure l’ablació del clítoris. No ho és portar un mocador. El cert és que vivim en un món en què es tolera molt fàcilment la frivolitat o la moda (per més que les motivacions de fons siguin purament consumistes i alienadores, en el llenguatge marxista de tota la vida) i on de vegades sembla que calgui justificar-se per ser comunista (només cal recordar les recents declaracions de Felip Puig sobre ICV i en relació al Pacte Nacional per l’Habitatge), per ser cristià o per ser estranger.
I finalment voldria recordar que també la Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, recull la llibertat religiosa. És cert que les religions avui tenen mala imatge entre nosaltres. La Conferència Episcopal Espanyola posem per cas, i Al–Qaeda, hi tenen molt a veure i faciliten molts arguments contra el fet religiós. Però també és cert que ja som grandets i que tenim prou elements per anar una mica més enllà d’aquesta imatge mediàtica: l’islamisme no és l’Islam, és una petita part del conjunt musulmà, de la mateixa manera que avui qualsevol ciutadà de Viladecans que s’apropi a la realitat de les comunitats cristianes hi trobarà persones molt més “normaletes” i plurals del que semblaria si un només fes cas a la COPE.
Mercè Solé