dilluns, 5 de març del 2012

L'esmolet




Esmolet al barri del Raval de Barcelona als anys 80
Fa un parell de mesos, em va cridar l’atenció veure un esmolet pel districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. El lector pensarà, potser, que no és pas tan estrany veure un esmolet passar pel carrer, de fet per Viladecans se’n pot veure algun de tant en tant, i més ara en aquests temps de vaques magres. Però el cas és que l’esmolet en qüestió no era un esmolet normal i corrent. Bé, el senyor que esmolava sí que era normal i corrent, el que ja no era tan normal era la mola que duia.
De ben segur que els lectors menys joves recordaran perfectament aquells esmolets que passaven empenyent aquell particular carretó de fusta. Doncs bé, l’esmolet que circulava fa un parell de mesos per la zona alta de Barcelona, concretament pel carrer de Tuset, duia un carretó com aquells d’abans. La temptació de fer-li una foto va ser irrefrenable. Tot i que la càmera del meu telèfon mòbil no és de massa qualitat, el resultat obtingut compleix perfectament amb l’objectiu d’immortalitzar l’escena tal i com es pot veure en aquesta mateixa pàgina. 
El cert és que aquells carretons d’esmolet ja fa anys que no se’n veuen. Fa temps que van ser substituïts per una bicicleta amb la mola instal·lada al damunt de la roda del darrera, l’esmolet s’asseia a sobre la barra, en posició inversa a l’habitual, i amb els pedals feia córrer la roda de la bicicleta i aquesta, mitjançant una corretja de transmissió, feia rodar la mola. Val a dir que una mena de cavallet de treure i posar,  instal·lat a l’eix de la roda posterior, li donava estabilitat i al mateix temps permetia que la roda pogués moure’s lliurement.
Les bicicletes van deixar pas a les motocicletes i ja més darrerament fins i tot hem pogut veure esmolets  amb furgoneta.
Per saber-ne una mica més sobre l’origen dels esmolets ambulants, podem recórrer al blog de l’historiador Dani Cortijo (http://altresbarcelones.blogspot.com), on entre altres coses explica com els esmolets, després de l’any 1714, havien d’anar forçosament de casa en casa per esmolar els ganivets. L’historiador barceloní ho explica així: “Una de les primeres notícies que he tingut dels esmolets ambulants era que després de la desfeta de 1714 es va prohibir als barcelonins per precaució davant possibles revoltes, tenir més d’un ganivet de cuina a casa i que aquest havia d’estar sempre lligat amb una cadena a la pota de la taula. Si es trobava algú amb el ganivet deslligat durant aquells anys immediats a la guerra de successió el càstig no era altre que el de la pena de mort. Els esmolets eren a la força ambulants aleshores, i anaven de casa en casa esmolant els estris de cuina que estaven encadenats a la taula”.
La mola que duien en aquella època la traginaven a coll i era molt semblant a la que podeu veure a l’altra fotografia de la pàgina anterior, captada al carrer del Col·legi de Figueres a finals del segle XIX.
Més endavant, Dani Cortijo també diu que “la majoria dels que es dedicaven a fer d’esmolet eren immigrants occitans de la Provença en la seva majoria o bé més recentment, gallecs”. 
En aquest origen gallec –de fet Ourense és coneguda com la “Terra da chispa”– també hi coincideix el nostre autor local Manel Sunyer, en el seu llibre El veïnat de la meva infantesa en què, tot parlant dels esmolets, diu: “Els esmolets hi passaven tot l’any. En venia un de l’Hospitalet de Llobregat –gallec, com quasi tots–, hi arribava a peu, tirant ell mateix d’un carro d’una sola roda..., molt original. El duia ben preparat, amb tots els estris per a esmolar i adobar els tallants que li portaven les persones al carrer mateix. L’esmolet, per avisar les mestresses, feia sonar una planxa d’acer tot fregant el cèrcol de la roda mentre la feia rodar amb el peu, amb un pedal gros...; havia de tenir el carro en una posició en què la roda no toqués el terra. Era un soroll com el d’una sirena. Cada esmolet tenia una manera de fer sonar diferent, o de sentir-se diferent a l’hora d’anunciar-se qui era un i qui l’altre”.
L’original carro d’una sola roda que esmenta Manel Sunyer era del mateix tipus que el que vaig veure, fa un parell de mesos, per Barcelona. Com diu Sunyer, amb el pedal es feia girar la roda i aquesta movia la mola mitjançant una corretja. Quan calia canviar de lloc, l’esmolet desmuntava la corretja, agafava el carro per les potes i amb la roda tocant a terra l’empenyia com un carretó normal.
Tots tenim present les melodies que actualment encara interpreten aquests professionals de la mola per avisar al veïnat de la seva presència. L’instrument que solen utilitzar és un bufacanyes o flauta de pan i que a Barcelona antigament era conegut amb el nom de sonaveus. 
El folklorista Joan Amades, tot parlant de Barcelona, explica que, un cop finalitzada la quaresma, és a dir, el Dissabte Sant (també anomenat aleshores Dissabte de Glòria), els esmolets sortien a primera hora, ja que mentre durava el període d’abstinència no calien ganivets gaire esmolats per tallar la verdura, el bacallà o les arengades i continua dient: “A ciutat se situaven per les cantonades, i pels pobles a la plaça, però es guardaven bé prou de sonar els bufacanyes o els sonaveus i de gratar la llauna per la mola fins que tocaven al·leluia. Aleshores s’afegien a la joia general i feien un terrabastall eixordador, i durant la resta del dia, quan estaven parats, s’anunciaven tan sorollosament com podien per tal que el veïnat fos sabedor del seu retorn a la normalitat”. I més endavant afegeix: “El dia d’avui feien pagar el doble o el triple del preu corrent pel tal de rescabalar-se de la pèrdua soferta durant el temps que havien hagut d’estar en vaga. Per a pintar les pretensions que tenien els esmolets el dia d’avui ens diu la comparança popular: Tenir més orgull que un esmolet el Dissabte de Glòria”.
La xapa acerada que utilitzaven els esmolets per cridar l’atenció, la fregaven amb el ferro anomenat “llanta” que cobria el perímetre exterior de la roda en moviment. En el mateix moment que l’esmolet fregava la xapa l’anava corbant més o menys en funció de les notes i la melodia que volia reproduïr. Així és com també jo ho recordo, com també recordo perfectament la melodia que interpretava l’esmolet que passava pel meu carrer, el carrer de la Muntanya.
Jaume Lligadas Vendrell