Viladecans contra la crisi climàtica

                             

Entrem en la recta final de curs i és moment de valorar com han anat els tallers de l’espai Viladecans Repara i de definir la nova programació de cara al curs vinent.

Per a les que encara no conegueu la iniciativa, es tracta de sessions monogràfiques que realitzem a la Deixalleria el primer i tercer dissabte de cada mes per aprendre a treballar amb tota mena de productes diferents; des d’aparells, bicicletes, mobles i roba, fins aliments, sabons, plantes, etc. L’objectiu és dinamitzar una comunitat de persones interessades en desenvolupar habilitats manuals per poder aprofitar millor tots aquests materials i recursos a nivell domèstic.

Si sou una d'aquestes persones, us preguem que participeu en la consulta que hem obert i ens digueu quins dels tallers realitzats aquest curs us semblen més interessants i quins altres creieu que també podríem organitzar. Per recollir les aportacions hem creat aquest senzill formulari que no us portarà gaire temps d’emplenar. Tanmateix, podeu enviar-nos altres propostes i comentaris per correu (prevencioresidus@viladecans.cat) o telèfon (936351807 ext: 8417).

Millorem el programa formatiu per al curs 2024-25 i construïm juntes la comunitat Viladecans Repara!

Participa-hi i comparteix-ho amb altres persones del teu entorn que puguin estar-hi interessades.

Oficina tècnica del Pacte de Viladecans pel Clima

Una Taula ciutadana pel Clima més necessària que mai

El Pacte de Viladecans pel Clima inicia el curs 2023-2024 amb una trobada de la Taula a la Casa de les Abelles

Viladecans és un municipi amb molts reptes socials, ambientals i econòmics. Com molts municipis, ciutats, països i regions. Davant aquest escenari fa temps que treballa per impulsar accions ‘de baix a dalt’, és a dir, de la ciutadania a l’administració amb un procés participatiu transversal i orgànic que ha donat lloc a la creació de la Taula Ciutadana d’Emergència Climàtica de Viladecans. Una Taula que té diverses missions, una d’elles, fer un seguiment de les accions que van obrint camí sota el paraigua del Pacte Viladecans pel Clima que ja compta amb 309 adhesions (272 de ciutadania general, 7 empreses i 30 associacions). I al qual és possible adherir-s’hi en qualsevol moment (clicant aquí), des de diferents organitzacions i també graus d’implicació (més de suport o més d’acció).

El Pacte compta amb 6 eixos: energia, residus, aigua, mobilitat, biodiversitat i governança. L’any passat l’eix estrella va ser el dels residus, concretament amb el malbaratament alimentari com a fil conductor. Això no vol dir que la resta d’eixos no es treballin amb altres projectes en paral·lel, alguns nous i d’altres ja existents a Viladecans. 

Però, què es farà a partir d’ara? Com? Amb el suport de qui? I, quin paper tindrà la Taula ciutadana en tot aquest procés que pretén ser col·lectiu i empoderador? Aquests i altres aspectes van centrar la primera trobada de la Taula, en format presencial a la Casa de les Abelles, el passat 17 d’octubre. La Casa de les Abelles, centrada en un dels eixos del Pacte, la biodiversitat, va permetre iniciar una reunió destacant el paper dels pol·linitzadors silvestres (amb l’abella com a referent) i el projecte Bee Happy com a principal avalador d’una proposta clara de Viladecans per conviure-hi i sensibilitzar sobre el tema. 

La Taula és un ens viu, actualment hi participen entitats, associacions, administracions supramunicipals, sindicats, els grups polítics municipals i ciutadania a títol personal. A poc a poc va sumant nous agents locals. A la darrera trobada es va donar la benvinguda a representants del sector de la salut (concretament del CAP de la Marina) així com al tècnic de l’Ajuntament en prevenció de residus (ja que es considera un dels eixos amb més línies de treball obertes i per obrir). De fet, tal com es veu en el següent dibuix, la Taula destaca per la diversitat de perfils i mirades que l’enriqueixen i que cal continuar ampliant. 

Entre els projectes a impulsar aquest any en destaquen alguns de nous com el ‘Comerç d’alimentació sostenible’ que té l’objectiu d’impulsar l’aprofitament alimentari i la reducció de residus de la mà dels comerços, la ‘Quantificació del malbaratament alimentari als menjadors escolars’ que duran a terme dues escoles del municipi; i la ‘Espigolada de tarongers al carrer’ que es vol dur a terme amb l’ajuda dels veïns. Pel que fa a projectes ja existents en els quals es continuarà treballant es troben els Compostadors comunitaris, el Compostatge domèstic i el Viladecans Repara. Per tal d’impulsar tots aquests projectes la Taula crearà una Comissió específica de residus sumant-hi noves persones motivades per consolidar aquesta línia de treball.

D’altra banda, aquest any esdevé especialment clau a Viladecans pel que fa als seus compromisos climàtics ja que ha de revisar i actualitzar el seu PAESC (Pla d’Acció per l’Energia Sostenible i el Clima).

L’actualització del pla implica reduir encara més les emissions fins al 55% al 2030 i adaptar-se als nous riscos climàtics. Per tant, cal reforçar la implicació de la població local en aquesta tasca, de la mà de les associacions i entitats. Per això, la Taula impulsarà activitats de participació dels agents locals en l’actualització del PAESC, amb l’objectiu d’incorporar nous agents al Pacte i establir noves línies de col·laboració i projectes. Treballant de baix cap a dalt (bottom-up), el PAESC pot esdevenir una eina d’implicació ciutadana amb l’acció local pel clima al municipi.

Ana Villagordo Vegara

Els joves i el malbaratament alimentari

El pacte pel clima de Viladecans ha trobat uns representants especialment motivats i eficaços: els joves. Efectivament, 35 nois i noies que estan estudiant 4rt. d’ESO als instituts Miramar, Sales i Olímpia i a l’Escola Sagrada Família, han estudiat a fons les causes i l’impacte del malbaratament alimentari, que és la prioritat que per aquest curs s’ha marcat el Pacte pel Clima.

I no només l’han estudiat, sinó que han preparat tota una campanya per sensibilitzar els seus propis companys i, de passada, tota la població sobre la bondat d’aprofitar el menjar. Per reduir energia, per millorar la salut, per consumir productes de proximitat, per evitar que, mentre hi ha qui llença el menjar, d’altres s’alimentin poc i malament.

Us convidem a mirar, doncs, aquests dos vídeos [cliqueu sobre cadascuna de les fotos]. Feu-los córrer. En bé de totes i tots.

Punt d’informació itinerant del Pacte pel Clima

El Pacte de Viladecans pel Clima ha reforçat l’aspecte de comunicació directa amb la ciutadania

Es tracta d’una instal·lació de tres carpes, amb un espai d’estada per donar informació, atendre consultes i facilitar la participació en la iniciativa i en les diferents accions en marxa. Per altra banda, amb motiu del Pla d’acció que impulsa actualment el Pacte per reduir el menjar que llencem a Viladecans, per una banda, es podrà visitar una mostra sobre l’exposició Menja, Actua, Impacta que recull de manera impactant les principals causes d’insostenibilitat de l’actual model alimentari i, per altra banda, els infants també hi trobaran una activitat per gaudir aprenent com aprofitar bé el menjar.

Al llarg de 2023, el punt informació sortirà fins a 16 dies diferents acostant-se als barris i participant dels esdeveniments socials.

Així, es podrà trobar diferents cops al carrer Doctor Reig i a la Plaça Europa en companyia dels tallers mòbils d’autoreparació Reparatruck i Didaltruck, en els quals poder-se arreglar un mateix aparells elèctrics i roba amb l’ajut d’un professional de cada matèria.

Per altra banda, també el podrem trobar en els esdeveniments culturals de referència com ara Sant Jordi, Sant Isidre, Teatre al carrer, Festa Major i Nadal. També acompanyarà els esdeveniments ambientals del municipi com ara la Fira de Sant Ponç, la diada del Medi Ambient, l’Àpat d’aprofitament que es celebrarà a la diada Viu Can Batllori i en la Festa de la Mel.

Oficina tècnica del Pacte Viladecans pel Clima

El dret a menjar el que tu vols

Sembla que el dret a menjar el que et ve de gust el tenim molt assumit avui. Un dret que potser és conseqüència de les limitacions alimentàries que molts vam viure de petits, en una economia si no de postguerra (jo vaig néixer l’any que es va acabar el racionament) sí molt ajustada.

A casa el menjar no es llençava mai, tot i no tenir ni les facilitats de compra que avui tenim ni molt menys les d’emmagatzematge. L’economia i la cuina casolanes requeien exclusivament en ma mare, que treballava fora de casa. Anava a comprar quan els horaris li ho permetien, però era sovint, perquè tampoc no teníem nevera. I sempre poques quantitats. Impensable menjar a la carta: a casa es menjava el que hi havia, sense discussió. Això sí, es procurava anar complaent la concurrència.

Els entrepans eren amb molt de pa i poc tall. Alguns aliments no entraven mai a la dieta pel seu preu prohibitiu i d’altres ni tan sols estaven a l’abast. Sopes de pa (escaldades, amb menta, amb farigola, amb ceba, amb tomàquet...), caldo de “colls i punys” que deia el meu pare (amb pedrers, potes i colls de pollastre, que eren barats), les ganyes i cues de bacallà... Força llegums, molt poca carn i poca fruita. No teníem pas problemes de colesterol, no. De sobrepès, potser sí, perquè servidora sempre ha estat molt panarra.

A mesura que l’economia va anar millorant, també el rebost es va anar alegrant i diversificant. I tan aviat com vam poder, part de l’alimentació es va tornar capriciosa: esmorzars de crusants i ensaïmades... i el tast de coses noves. Recordo la primera vegada que vaig menjar certs formatges, i patés, i salmó, i bon vi. Tota una descoberta.

Tot plegat, petits i grans plaers. Una part de la salut (més amanida, més fruita, més verdura, més proteïna) ha millorat, però l’excés més aviat sospito que ens fa més mal que bé. Ara podem comprar a una setmana o a un mes vista. Disposem de bones neveres i congeladors. I fins i tot, si la mandra o l’estrès apreten, tenim molt de menjar cuinat a l’abast. Ja hem oblidat que les cireres arriben al juny, perquè tot l’any en podem comprar. Si fa falta arriben de l’altra punta de món.

Però resulta que un dels problemes més grans que tenim és el malbaratament d’aliments: llencem molt de menjar a casa, per motius diversos. Per avorriment, perquè petits i grans ens hem acostumat a menjar a la carta, perquè de vegades no sabem com conservar adequadament alguns aliments, perquè fem cuina ràpida, perquè a les grans superfícies et forcen a comprar menjar que no necessites (envasat i en quantitats superiors a les volgudes), perquè ens hem tornat del morro fi i exigim que les peces de fruita siguin de vista espectacular. I perquè no som conscients que mitja humanitat es mor de fam i que el sistema alimentari que promovem és car, poc saludable i genera molts residus amb uns envasos totalment desproporcionats (un parell de cebes embolicades amb plàstic i una safata de porexpan, per exemple). Ho explicàvem al Punt de Trobada en aquest article.

Em fa vergonya reconèixer que em va costar molts anys aprendre que la meva mare feia una funció casolana poc lluïda però imprescindible, a banda de compartida per moltes dones: era la primera a menjar les sobres, li vinguessin o no de gust; s’esforçava per reciclar el menjar que havia quedat (no en quedava gaire, tot s’ha de dir); escurava els ossos, era qui es menjava la fruita que estava una mica macada o qui es feia l’entrepà amb el pa una mica més sec. 

Aprofitar bé el menjar; fer-nos conscients que no ens cal que, encara que la puguem pagar, comprem només aliments que entrin per la vista; fer dietes més sòbries i saludables; menjar el que hi ha, senzillament; comprar a granel i evitant envasos de plàstic; compartir els nostres excedents; comprar productes de proximitat i de temporada (al Baix Llobregat no ens cal comprar enciams holandesos o espàrrecs del Perú!!!, i als nostres pagesos els anirà molt bé poder vendre’ns la seva producció)... Farem salut, estalviarem energia i diners, cuinarem millor i contribuirem a una millor distribució dels aliments a nivell mundial.

Mercè Solé

No malbaratem aliments!

 Us transcrivim alguns fragments d’un fulletó que us recomanem vivament, editat per Cristianisme i Justícia, que us podeu descarregar gratuïtament aquí. Es diu El malbaratament d’aliments i és obra de José Carlos Romero i Jaime Tatay (coord.)

El recent interès acadèmic i polític pel malbaratament d’aliments

Els últims anys del segle XX ningú parlava de residus, però les viscoses acumulacions de deixalles, com icebergs pudents, ocupaven cada vegada més espai. Era impossible ignorar-les i finalment, el 1999, la directiva d’abocadors de la UE va fixar l’objectiu de reduir els «residus biodegradables», entre els quals hi ha els aliments, en un 35% en un termini de 21 anys, és a dir, pel 2020. Una data que ja ha quedat enrere. En aquell moment ningú havia mesurat realment la quantitat d’aquests residus, i per tant, ningú sabia de fet el que volia dir una reducció del 35%. Mesurar la quantitat de residus és difícil, sinó proveu-ho amb els que vosaltres genereu. 

S’han fet intents de calcular aquestes quantitats, i s’ha arribat a conclusions molt diferents. La Comissió Europea calcula que en la UE es malgasten 80 milions de tones d’aliments a l’any (179 kg per persona), la qual cosa significa que cada home, dona i nen malgasta 3,5 kg de menjar a la setmana. Per fer-nos una idea del volum que suposen aquestes xifres, si un meló mitjà pesa uns dos kg, cadascun de nosaltres malgasta una mitjana d’un meló i tres quarts cada set dies, és a dir un quart de meló cada dia. Això no sembla gaire fins que es multiplica per períodes de temps cada vegada més llargs, amb la consegüent necessitat de disposar de més i més espai, i ni tan sols hem començat a parlar d’altres persones: famílies, barris, pobles, ciutats, regions, països i tot un continent de camions de recollida de residus que acumulen 770.000 melons cada set dies. Això és només el que correspon a una setmana, però n’hi haurà més la setmana que ve. I l’altra. I així successivament. 

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) assenyala que un terç de tots els aliments es malgasta des del moment que són sacrificats o collits. Calcula que el malbaratament d’aliments per persona i any a Europa i l’Amèrica del Nord és d’entre 95 i 115 kg. Aquesta estimació és molt més baixa que la de la Comissió Europea —només d’un meló a la setmana—, però l’estudi de la FAO també calcula que el malbaratament mitjà anual d’aliments en l’Àfrica subsahariana i el sud-est asiàtic és d’entre 6 kg i 11 kg a l’any. És a dir, menys de mig meló al mes. 

El malbaratament d’aliments és degut en part als processos industrials a què són sotmesos els aliments fins que arriben als nostres cistells. L’altra part dels aliments que es fan malbé correspon al que tallem abans de menjar i llencem després. Més que res, el malbaratament d’aliments és el resultat de l’actitud «selectiva» que molts de nosaltres en el món occidental expressem pel que fa al que ens agrada menjar i el que no. No considerem els efectes que els nostres gustos tenen en el món en què vivim. El fet que no ens agradi una cosa no significa que no sigui un aliment i, quan ho llencem, és menjar malgastat. 

Durant la major part de la història de la humanitat, els éssers humans hem viscut en un «món buit» en què la població era escassa i l’abundància de la natura semblava infinita. Quelcom ha canviat els últims cinquanta anys. Ara ens trobem en un «món ple» on els límits es fan sentir en gairebé tot el que fem. Ens comportem com si continuéssim vivint en un món buit amb horitzons llunyans i llocs distants, però en realitat el món ha canviat i ni la idea mateixa de «llunyania» ja no és vàlida. 

El viatge dels aliments fins a la nostra taula i fins a la galleda de les escombraries (si no ens els mengem), ja no passa de manera aïllada. Hem d’entendre que la nostra relació amb el menjar i el malbaratament d’aliments afecta les vides d’altres persones en el nostre planeta «ple». Molts éssers humans que viuen –no gaire lluny– en aquest mateix planeta passen gana, mentre que molts de nosaltres tenim molt de menjar i cap lloc on posar-lo. D’altra banda, si bé és veritat que no tothom passa gana, sí que ho és que tots ens enverinem una mica amb el que llancem a l’abocador —quilogram rere quilogram, meló rere meló, camió rere camió.

MESURES PRÀCTIQUES, SENZILLES I SENSATES PER A TOTHOM

La FAO ha publicat una llista de mesures senzilles, però sensates, que tothom pot adoptar per canviar els nostres hàbits:

1. Compreu només el que necessiteu. Feu una llista i seguiu-la.

2. No tingueu prejudicis. Compreu fruites i verdures «lletges», o amb formes irregulars; són igual de bones.

3. Comproveu la nevera. Emmagatzemeu els aliments entre 1 i 5 °C per aconseguir la màxima frescor i vida útil.

4. La primera cosa que entra és la primera cosa que surt. Quan ordeneu la nevera i els armaris, recordeu que cal moure els productes més antics a la part davantera i deixar els més nous a la part posterior.

5. Entendre el significat de les dates. La data de caducitat indica quan l’aliment és segur per al seu consum, mentre que la data de consum preferent significa que la qualitat de l’aliment és millor abans d’aquesta data, però que continua sent segur consumir-ne després.

6. No deixeu res enrere. Guardeu les sobres per a un altre àpat o utilitzeu-les en un altre plat.

7. Doneu els excedents a altres persones.

Catalunya: recuperació o reconversió industrial? (2)

La principal matèria primera que importem són combustibles fòssils (15,1 milions de tones) en forma de petroli cru i gas natural, el que converteix la refineria de Repsol del Camp de Tarragona, la planta regasificadora del port de Barcelona i el gasoducte procedent d’Algèria en les infraestructures més estratègiques del país. L'energia importada subministra el 93,4% del consum anual d’energia primària a Catalunya, amb un cost de 5.830 milions d’euros. El 46% és petroli, i només el 5,4% d’aquesta energia és renovable produïda en el territori. El 45% de tota l’energia final va al transport. La indústria representa el 25,5%. Els sectors domèstic i serveis, el 14,7% i el 13,1% respectivament. I el sector primari només l’1,6%. D’aquesta energia final, el 46,3% són hidrocarburs líquids destinats a la combustió, dels quals el 29,8% és gasoil emprat principalment en el transport de mercaderies, en calefacció i maquinària. Només el 25,1% de l’energia final és electricitat.

En segon lloc d’importància pel seu volum importem matèries primeres biòtiques (14,6 milions de tones) destinades principalment a alimentació. En molta menor mesura, pel que fa a volum, però no menys important, importem minerals metàl·lics (158.572 tones). Per altra banda, la principal extracció domèstica són minerals no metàl·lics (30,8 milions de tones) consistent en sorra, guix, pedres i altres materials destinats a la indústria de la construcció, i també minerals per a la fabricació de fertilitzants. A Catalunya s’extrauen també matèries primeres biòtiques (7,8 milions de tones), de les quals 3,4 milions són conreus, i 3,2 milions conreus farratgers. 

Ara bé, a més de les matèries primeres per a la indústria, el principal flux d’entrada de materials a l’economia catalana són els productes manufacturats i semimanufacturats que sumen 57,5 milions de tones/any. I les sortides (exportacions de manufacturats, semimanufacturats i altres) sumen més de 65 milions de tones. En resum, i per no cansar amb més dades, Catalunya té una indústria transformadora que és molt deficitària en energia, matèries primeres, i productes i béns tecnològics. En un escenari d’encariment dels inputs energètics i materials essencials per a la indústria, però també de productes alimentaris, i d’inestabilitat de les cadenes de subministrament, per exemple de microxips, l’economia catalana presenta una elevada vulnerabilitat que pot traduir-se en una important pèrdua de competitivitat. 

La pèrdua de competitivitat de la indústria no ha fet més que començar en alguns sectors més exposats que no han reaccionat a temps davant les actuals crisis, algunes anunciades amb molta antelació com la crisi climàtica o el Pic del petroli. Altres inesperades com la pandèmia de la COVID-19 o la guerra d’Ucraïna. Les contramesures governamentals per frenar l’escalada de preus reduint impostos o intervenint en els mercats majoristes de l’energia, amén de corregir abusos dels oligopolis energètics i altres càrtels perpetrats en les dècades neoliberals, tenen molt poc recorregut com es veurà ben aviat perquè el problema no és de preus sinó de subministrament de materials. No parlem d’euros sinó de tones o de quilowatts hora.

En l’expectativa de possibles escenaris futurs de desabastiment, Catalunya s’ha de dotar d’una política industrial a mig i llarg termini que transformi estructuralment el sistema productiu per guanyar sobirania industrial, tecnològica i energètica, així com incrementar l’autosuficiència alimentaria i dels recursos per a una major resiliència davant dels avatars del canvi climàtic, de la limitació de les emissions i contaminants, i de les cadenes de subministrament global. 

Per combatre la crisi energètica que afecta directament la rendibilitat d’alguns processos industrials electrointensius, i afecta també el transport, i altres processos tèrmics com les cimenteres, cal desplegar amb rapidesa l’aprofitament dels recursos de vent, sol i biomassa del territori. Electrificar el transport i millorar l’eficiència dels processos industrials, també els que requereixen energia tèrmica. 

Cal desplegar el més aviat possible un programa per l'aprofitament dels recursos biomàsics dels boscos de Catalunya que constitueixen en dimensió, junt amb l’energia renovable del sol, el principal recurs autòcton que disposa el país. Substituir els recursos minerals no renovables sempre que sigui possible. Catalunya és una de les regions més verdes d’Europa. Disposa d’unes masses forestals que ocupen més del 60% del territori (41% del territori són boscos) que estan en expansió en els darrers decennis per l’abandonament de conreus i pastures. La producció de biomassa dels boscos catalans és aproximadament de 2 milions de metres cúbics anuals, cosa que permetria fer-ne una valorització material i energètica a escala industrial, fet que ajudaria a l’hora a minimitzar el risc d’incendis i millorar el mosaic agroforestal.

Les estratègies de descarbonització i reducció de la petjada ecològica incentivades pel Pacte Verd Europeu apunten a una transformació industrial que depengui cada cop menys dels recursos no renovables, i desenvolupi una bioindústria transformadora de la biomassa en matèries primeres i combustibles verds, a més de l’aprofitament de la fusta per materials de construcció. 

La principal porta d’entrada dels fluxos materials i energètics de Catalunya, que és el port i el polígon petroquímic de Tarragona, s’ha de transformar en els propers anys en biorrefineria de recursos agroforestals i en ecoplantes de química molecular per la transformació dels residus sòlids urbans en metanol per a la producció de matèries primeres. La química ha de substituir els hidrocarburs en la elaboració de polímers, amoníac per a la fabricació d’adobs. Produir hidrogen verd i biocombustibles per a la indústria i l’aviació. La bioindústria amb les ecoplantes s’ha d’estendre pel territori, també a l’àrea metropolitana en substitució de les incineradores que és a on ara mateix es valoritzen un milió i mig de tones d’escombraries que es generen anualment a Catalunya amb les seves corresponents emissions de CO2. Així mateix, cal instal·lar reactors de biogàs per transformar les dejeccions de la sobredimensionada cabana estabulada a Catalunya en biometà per a l’aprofitament tèrmic o altres usos industrials. 

Sense ànim d’exhaustivitat, el que aquí s’apunta, són algunes directrius per una transformació estructural de la indústria catalana que permeti transitar cap a una economia sostinguda per matèries renovables i autòctones, reduint les importacions. La digitalització pot ajudar per exemple a substituir les tecnologies d’adobs artificials i fitosanitaris d’ús agrícola per la gestió dels conreus amb dades massives, sensòrica, algoritmes, el que es coneix com agricultura de precisió o agricultura 4.0. Només amb tecnologia digital i tecnologies per a la irrigació es podrà fer front a la disminució de precipitació que afecta a les regions mediterrànies, per reduir el risc de plagues i evitar que caigui la productivitat del camp. 

Necessitem un Pla Industrial per transformar estructuralment l'economia, amb la vista posada en el mitjà i llarg termini, amb consens dels agents socials i econòmics. Un Pla de País, amb un nou contracte social que situï Catalunya en el que serà sens dubte la gran revolució industrial d’aquest segle. La revolució ecològica i digital, de la que Catalunya no en pot quedar al marge.

Salvador Clarós 

Catalunya: recuperació o reconversió industrial? (1)

Colònia Sedó (Esparreguera)

El context mundial de la crisi climàtica i ambiental, oracle premonitori de les amenaces de deteriorament econòmic i de les possibles condicions de vida en el planeta, augura un futur no gens fàcil per a la indústria catalana en el mitjà i llarg termini. Cada cop és més plausible el risc de col·lapse per a les economies més dependents de recursos no renovables i menys desacoblades del model industrial de producció i consum en massa. L’alta probabilitat de desproveïment de gas a Europa ja ha activat alarmes al continent. Els fluxos materials i energètics que irriguen aquestes economies estan en revisió perquè minerals crítics com el petroli, tel·luri, gal·li, fòsfor o urani, entre molts altres, estan al zenit de l’extracció, és a dir que la demanda creix per sobre de la producció atesa la seva escassedat o bé per la minvant rendibilitat de jaciments molt explotats. La geopolítica global, que té molt a veure amb la procedència de les matèries primeres i el seu comerç, es troba ara al divan de la història amb símptomes de paranoia. Ucraïna, la pandèmia, les cadenes de subministrament global... Mentre els fluxos energètics i materials contornegen el nou mapamundi geoestratègic d’aquest segle, el mercat reacciona amb encariment del petroli i el gas, disparant la inflació. 

A Catalunya hi ha fàbriques des de la segona meitat del dinou. Tot i no tenir grans conques carboníferes, les xemeneies fumejants acreditaven l’èpica del vapor i la mecanització a la Barcelona del milnoucents, un gran empori industrial al sud d’Europa. Avui Catalunya continua sent un país industrial, més diversificat i equiparable a la mitjana de la zona euro, amb un VAB industrial que ronda el 20%, i una exportació que representa el 25% de l’exportació de l’Estat, que creix ja per sobre dels 80.000 milions d’euros l’any 2021. No obstant, hem incrementat la dependència exterior pel que fa als recursos que demanda la indústria. Els economistes que solen comptar només amb euros o dòlars el que es mou dins el sistema no sabran anticipar el que pot venir a no trigar, com tampoc van anticipar les crisis actuals. Si enlloc del valor dels béns manufacturats mirem el compte de fluxos de materials (CFM) constatarem que la dependència de matèries primeres industrials i energètiques que té l’economia catalana és la seva principal vulnerabilitat en els escenaris de la transició que enfrontem. Materials i energia, junt amb una dependència també tecnològica ens resten sobirania industrial abocant el país a una crisi en l’horitzó de 2030 si no s’aborda una transformació estructural aprofitant els fons europeus de recuperació.

L’economia catalana importa de l’estranger i de la resta de l’Estat gairebé dues vegades i mitja més recursos que els que extreu (extracció domèstica). Amb un elevat Input Directe de materials IDM (suma de les importacions més l’extracció domèstica) de més de 131 milions de tones/any (Idescat 2019), l’economia catalana és molt deficitària en recursos naturals. No obstant, Catalunya té una indústria exportadora.

Salvador Clarós

L’energia dibuixa els mapes del món

La globalització, que és un mesurador planetari del creixement i la complexitat, ha canviat l’escala i la forma del món conegut. Les lleis de la ciència econòmica clàssica van deixar d’explicar fa temps el món global i complex, de la mateixa manera que les lleis newtonianes de la física clàssica no expliquen tampoc l’univers quàntic, tan necessari ara per a la fabricació de microxips. El tauler de joc de la vida quotidiana ja no és el mercat sinó l’ecosistema. Els preus de les coses no revelen el seu valor sinó només la seva abundància o escassedat: ningú no imaginava què es podia arribar a pagar per una mascareta o per un KWh elèctric o de gas. Ens movem en un món desconegut, proveïts d’una cartografia muda, sense relleu, sense color. El mapamundi, que és google maps, no mostra ni persones ni temperatures, només els detalls quan t’hi aproximes, però no conté senyals que informin tendències. Mentre ens guiem amb precisió a la darrera milla, som cecs a les rutes transitables per encarar el destí. Sense anticipació, la humanitat queda exposada al col·lapse. 

El creixement de la població mundial, l’augment de la temperatura mitjana del planeta, la reducció de la capa freàtica, la disminució del terreny de conreu per càpita, la davallada de les pesqueries, la recessió dels boscos, la pèrdua d’espècies animals i vegetals, l’esgotament dels recursos energètics fòssils, són tendències de la nostra civilització que determinen condicions de vida. Si volem continuar habitant el planeta, ens cal parar més atenció als estocs de recursos naturals, als fluxos materials i energètics i les lleis que els regulen, i als límits termodinàmics, que no pas als balanços de pèrdues i guanys que guien els mercats. Ha arribat el moment de substituir economia per ecologia.

El gasoil i el gas desestabilitzen el clima i l’economia industrial

La intensitat energètica de les economies industrials, i en menor mesura l’augment de la població mundial, pressionen sobre la resta de variables. La gran quantitat d’energia emprada per produir una unitat monetària de PIB (KWh/€PIB) és la causa de l’escalfament global. Sense gasoil i electricitat no seria possible bombar aigua subterrània a ritmes que superen la capacitat natural de recàrrega dels aqüífers de la Terra. El model agroalimentari que sosté la dieta dels països rics no seria possible sense l’energia del petroli necessària per fabricar els adobs, per irrigar els cultius (calen 1.000 tones d’aigua per produir una tona de cereal) per l’estabulació, el transport i la comercialització d’una desaforada cabana ramadera. 

Aquest model alimentari està pressionant també les masses forestals verges, on la destrucció dels hàbitats i la seva alteració per l’augment de les temperatures i el canvi climàtic és la causa principal de la pèrdua de biodiversitat. Les captures estan al límit o més enllà del límit a la majoria de mars i oceans. La causa de la sobreexplotació dels caladors marins és la indústria conservera que, a demanda dels mercats centrals, proveeix a grans concentracions urbanes. 

La concentració de població en els nuclis urbans no para de créixer. El consum d’aigua, energia, materials per a la construcció i aliments que es transporten des de territoris llunyans és com un gran transvasament només possible amb gasoil suficient i a un preu relativament baix. La viabilitat del sistema econòmic depèn dramàticament del preu del gasoil i del gas natural.

La guerra d’Ucraïna ha desestabilitzat mercats que ja abans estaven molt tensats pel declivi dels jaciments, i per la desinversió en exploració petrolífera, accelerant una crisi que s’entreveia fa temps. El resultat és que Europa és molt vulnerable des del punt de vista de l’energia. Espanya i Catalunya no ho són menys. La manca d’anticipació ens porta a la situació actual: la flota pesquera amarrada a port pel preu del gasoil, el malestar dels camioners provocant l’aturada de la producció d’escorxadors, de centrals lleteres i altres productes peribles, a més de cimenteres, foneries, ceràmica, algunes químiques i grans consumidors d’energia i acer. El malestar dels «armilles grogues» ja va avisar a França el 2018 amb esclat de violència als carrers de París. L’avís és de fa temps però el món continua funcionant amb gasoil. 

Els mapes d’aquest segle

El geògraf Josep Vicent Boira, valedor del corredor mediterrani, parla d’una tercera integració d’Espanya a la UE per vèncer el tradicional aïllament. Després de la primera integració política i institucional, i una segona econòmica i monetària, toca ara la integració material que esborri definitivament no l’ancestral frontera imaginària dels Pirineus, sinó la física que fa de la península una illa energètica i ferroviària. Espanya i Portugal estarien en condicions de constituir la gran plataforma de renovació del projecte europeista des d’un rearmament en infraestructures de gas, electricitat, alimentació, producció industrial i logística, diu el geògraf valencià.

En l’equació de les renovables, energia és igual a sol al quadrat, és a dir, hores de sol multiplicat per superfície (sòl). Espanya és el país d’Europa que més compleix amb el doble requisit. L’anomenat corredor mediterrani serà la ruta que transportarà hidrogen verd produït a la península i a les immenses praderies fotovoltaiques del nord d’Àfrica fins al cor d’aquesta Europa ara asfixiada sense el gas rus. Els gasoductes que avui serveixen per transportar gas natural des dels jaciments d’Algèria irrigaran el continent europeu. Vet aquí el gir que ha provocat Putin tancant les portes d’Europa cap a orient. El govern espanyol ja es va adonar d’aquesta oportunitat, i ha apostat per les valls d’hidrogen, les renovables i la infraestructura de transport. La transformació energètica i industrial del país està perfectament planificada en el pla nacional integrat d’energia i clima PNIEC, i els projectes estratègics per a la recuperació i la transformació econòmica PERTE: les energies renovables, hidrogen renovable i magatzematge; l’Agroalimentari; digitalització del cicle de l’aigua; Economia circular. Aquest context pot explicar alguns moviments de la diplomàcia espanyola amb relació als països del Magrib. L’energia sempre ha dibuixat els mapes. I en la transició que ve, el centre polític de gravetat es desplaça cap al sud. El mapa d’Europa serà diferent en les properes dècades si Espanya i Portugal entenen quina és ara l’oportunitat.

En aquests mapes Catalunya hi té un lloc que pot ser rellevant o no. El president de la Generalitat Pere Aragonès ja ha viatjat a Alemanya per fer-se veure partidari de continuar el gasoducte MidCat, ara aturat a Hostalric fins al cor d’Europa. No vol que li passi com amb la fàbrica de bateries de Seat que per distracció s’ha escapat a Sagunt en lloc de quedar-se a Tarragona. Però Catalunya està lluny de figurar al mapa de l’energia d’Europa pel gran endarreriment de les infraestructures de generació, fins i tot a les portes de tancar els reactors nuclears de Vandellós i Ascó, a risc d’haver d’importar electricitat d’Aragó, una altra comunitat autònoma que es va posar les piles molt abans, conscient que el vent que bufa a la vall de l’Ebre figura en els mapes de l’energia peninsular i europea. El president Pedro Sánchez ha visitat Puertollano, on hi ha el Centro Nacional del Hidrógeno per reafirmar un full de ruta de l’hidrogen verd. També va visitar Martorell per donar suport al projecte de Seat, però no ha visitat el complex petroquímic del Camp de Tarragona, el major d’Espanya i un dels més grans d’Europa, a on s’ha projectat la Vall d’Hidrogen de Catalunya constituïda per 160 empreses i institucions amb una inversió estimada de 1.220 milions. Una infraestructura cabdal per a Catalunya de futur incert perquè la seva competitivitat depèn de la disponibilitat d’una energia renovable i de proximitat que per ara no hi ha. 

S’està fabricant en aquest moments la cartografia europea i mundial per aquest segle. Els mapamundis dibuixats el segle passat indiquen unes rutes comercials, unes infraestructures energètiques i uns contorns geoestratègics que ja no existeixen. Els fluxos d’energia al món han canviat, i els mapes també.

Salvador Clarós

Set raons per adherir-se al pacte climàtic de Viladecans

1. Perquè hi cap tothom: grans i joves, alts i baixos, prims i grassos, sols i acompanyats, amb qualsevol mena de capacitats o de discapacitats; de tots els gèneres catalogats i de totes les tradicions culturals i religions; recentment arribats a Viladecans o de Viladecans de tota la vida. Només cal la voluntat decidida de canviar alguna cosa personalment o col·lectivament per tirar enrere el canvi climàtic. En la mesura de les teves possibilitats.

2. Perquè és donar forma a la millor esperança: no és l’esperança de la màgia, que amb un conjur ens resoldrà la vida, amb permís del Harry Potter; ni es fonamenta en una quimera enganyadora dels duros a quatre pessetes; ni és una esperança de les que es dipositen només en els altres. La nostra esperança es construeix cada dia esforçadament, a partir del compromís personal i col·lectiu. Aquesta és la que millor funciona i la que ningú no ens pot arrabassar. 

3. Perquè ens hi va la vida, la nostra i la dels nostres coetanis, la de les persones més vulnerables, i sobretot la de les generacions futures. Ens hi va la vida física, com sabeu. Però també ens hi va el plaer, la bellesa i el realisme de la bona connexió amb la natura, i més vivint com vivim en una zona privilegiada. Ens hi va la salut mental, emocional i social. Volem viure sense pors, volem que tothom pugui viure amb dignitat, volem gaudir del silenci i de la pausa, i de la càlida presència dels altres. 

4. Perquè no hi ha límit. De la mateixa manera que tothom hi pot participar, les persones més ambicioses en la seva voluntat de canvi no hi trobaran aturador. El pacte està obert a noves propostes i és dinàmic. Per tant, com en aquell antiquíssim anunci de tònica: si el pacte no t’agrada és que l’has tastat poc. No te l’acabaràs. 

5. Perquè hem d’evitar que aquest pacte sigui una “maria”, un maquillatge, una cosa per quedar bé i veure’ns a nosaltres mateixos així de progres i de guapos (que en som, sens dubte!). Ho evitarem si ens hi comprometem, no pas si ens ho mirem des de la barrera, encara que sigui amb esperit crític; o si ens limitem a dipositar tota la responsabilitat en els polítics o en la ciència. No volem que el pacte “sembli”, volem que “sigui”. Cal convertir les bones paraules en fets.

6. Perquè molts dels canvis imprescindibles per preservar el planeta són també una oportunitat per promoure la igualtat, la justícia i la pau. La insensibilitat davant les destrosses en la natura és la mateixa insensibilitat que hi ha davant el patiment de tanta gent que viu colpida per la guerra, la fam o la desigualtat. La insensibilitat de comercialitzar els recursos que la natura ha posat a disposició de tothom, i que per tant haurien de ser públics, fins a convertir-los en grans negocis en benefici de molt pocs; la insensibilitat de malgastar els recursos limitats; la insensibilitat de posar en risc la salut de tots amb projectes insans; la insensibilitat de crear armes capaces d’acabar amb tots nosaltres. Anar a les causes del canvi climàtic per transformar-les és també sovint anar a les causes de la injustícia.

7. Perquè caminar junts en la diversitat val la pena. Ho hem experimentat els membres de la taula, en què hi havia “espècies” humanes ben diferents, cosa que no ens ha impedit col·laborar. El treball en la comunitat i amb la comunitat, amb persones i entitats ben diferents, és un repte, un, estímul, un aprenentatge dels quals surten, com en la pel·li Casablanca, grans amistats.

Mercè Solé

En defensa del pacte pel clima

En el ple municipal del passat 24 de febrer s’aprovà, no pas per unanimitat (ERC es va abstenir) el Pacte pel Clima a Viladecans. Quatre representants de les dues taules, d'adults i de joves, que hi han estat treballant van tenir l'oportunitat d'intervenir en el ple. Aquí teniu la intervenció de l'Albert Ruiz (president de la Coordinadora d'entitats "El Mamut de Viladecans") i meva, en representació del Viladecans Punt de Trobada. Vam aconseguir, entre tots dos, no sobrepassar els deu minuts. Té mèrit! 

Treballar per al bé comú no està gaire de moda, com tampoc no ho està el consens. D’una banda perquè vivim en una societat molt individualista en què fer espai en les nostres vides per als altres és percebut com una renúncia als nostres drets, i de l’altra perquè vivim en una mena de competició permanent on, sobretot en el món de la política, sovint els partits i els mitjans de comunicació posen l’accent més en allò que ens separa que no pas en allò que ens uneix. També pesa en l’ambient l’anhel de total autonomia els uns dels altres i el convenciment que, amb l’ajut de la ciència, podrem fer front a qualsevol cosa.

L’emergència climàtica, per contra, ens posa davant l’evidència que tots som en un únic vaixell, el nostre Titànic. Un únic vaixell, per més que contingui tant espaioses cabines de luxe per a una selecta minoria, com racons on s’amuntega la major part de gent, molta de la qual, per no tenir, no té ni drets reconeguts. Un Titànic que va veient com emergeixen esculls cada vegada més difícils de franquejar i com es van creant tempestes en l’horitzó. Unes tempestes que potser ofegaran primer els passatgers de baix de tot, però davant les quals ja no serviran els bots salvavides de primera classe, que tampoc no trobaran cap refugi on acollir-se.

En aquest context, no hi ha dubte que és una molt bona cosa crear un pacte de ciutat: és posar el bé comú, el nostre i sobretot els dels nostres fills, per davant de tot. És un bon exercici de reconeixement mutu, de cooperació, de treball amb un objectiu comú. 

Hi ha uns quants reptes que hem d’afrontar: 

la diferent percepció tant de la dimensió de la tragèdia (els negacionistes sobre qualsevol qüestió persisteixen, ho veiem en molts àmbits de la vida quotidiana) com de les mesures que cal prendre (hi ha qui pensa que la ciència acabarà resolent per si sola tots els problemes);

la indiferència davant el fet que els primers (cronològicament) que pateixen les conseqüències del canvi climàtic són els més vulnerables i encara de països llunyans, com si allò que veiem per la televisió fos un programa més de qualsevol plataforma, con si no hi hagués cap patiment al darrere, i com no tingués cap connexió amb la nostra manera de viure;

la dificultat de canviar els nostres hàbits de transport, de consum i d’alimentació, en un context a més d’una gran desigualtat social i d’una crisi econòmica que colpeja treballadors i petites empreses;

el risc de deixar-nos portar pel desànim. Algú, el primer dia de reunió de la taula d’emergència, deia que els reptes són tan grans que nosaltres sols no podem fer gran cosa per revertir el canvi climàtic. Els reptes són grans i són universals, però sense nosaltres, viladecanencs i viladecanenques, tampoc no serà possible aquest gran canvi que desitgem. Cadascun dels veïns d’aquesta ciutat és imprescindible, com ho és qualsevol persona que visqui avui en el planeta Terra;

la proposta del Pacte pel Clima ha estat elaborada per un grup reduït de tècnics, membres d’entitats diverses, estudiants i responsables polítics. Segurament que les seves propostes semblaran massa agosarades per a uns, massa poc per als altres. O senzillament poc encertades o inútils; però el Pacte pel Clima és un punt de sortida, no pas d’arribada, on el marge d’actuació dependrà sobretot de l’esforç i mitjans que cadascú, persones, institucions, comerços, empreses i entitats, estiguem disposats a abocar-hi. 

Davant d’aquests riscos comptem amb moltes fortaleses:

Som creatius, valents, sensibles, imaginatius i solidaris. Potser som també moltes altres coses, però aquestes capacitats les tenim i històricament ens han servit, especialment aquí, al Baix Llobregat, per abordar crisis importants: com la consolidació del delta per al desenvolupament d’una agricultura potent; com una guerra civil i una inacabable i cruenta dictadura; com les conseqüències de la industrialització i l’explotació dels treballadors, i com ara les pandèmies de la Covid, però també del masclisme i de la discriminació de molts nouvinguts. Sempre hem donat resposta als reptes, i ho hem fet, no pas des d’un gran poder, sinó des de la ciutadania, per pobra que fos i per pocs recursos amb què comptés. Amb autenticitat, i sense maquillatge.

Les causes del canvi climàtic són també les causes de la creixent desigualtat social i marginació: consisteixen a posar el guany econòmic d’uns quants per damunt del bé de tots. Si som capaços d’actuar amb coherència, potser aconseguirem revertir una cosa tant o més perniciosa que el canvi climàtic: la injustícia social.

Treballem per la pau. Revertir el canvi climàtic és una opció per la vida -i vida de qualitat- per a tothom sense exclusions. Cal treballar perquè els recursos del planeta es distribueixin equitativament i perquè els conflictes es resolguin de forma pacífica. La fabricació i distribució d’armes i l’enfrontament bèl·lic no porten a res més que a la mort. No dubtem del desig dels veïnes i veïnes de la ciutat per enfortir la democràtica, la participació i la pau 

Saber-nos dependents els uns dels altres no és una feblesa, sinó el principi realitat. Diu Juan Luis Arsuaga que una de les coses que ens vinculen amb les restes humanes trobades a Atapuerca és la constatació que els nostres tan remots avantpassats eren capaços de tenir cura amorosament dels seus membres malalts i discapacitats i que aquesta capacitat no els va afeblir com a grup, sinó que els va enfortir.

La diversitat de persones, creences, idees, tradicions, formes de vida, de la nostra ciutat és un bé preuat, com ho és la biodiversitat: suggerent, dinàmica, qüestionadora, creativa. Aprofitem-la.

Comptem amb els joves. Uns joves a qui certament fem el possible com a ciutat perquè gaudeixin d’una bona formació, però a qui faríem bé a més a més de fer espai perquè tinguin una feina digna, l’accés a un habitatge assequible, la possibilitat d’un associacionisme no exposat als vaivens de la precarietat d’horaris i perspectives. No es tracta de mantenir-los en el confort del consum i en una adolescència perpètua, sinó de facilitar que siguin ciutadans amb tots els drets i deures i amb un món com el que els més grans hem trobat: un món ple de bellesa i de recursos per a la vida de tots.

Albert Ruiz i Mercè Solé

Tot a punt per al pacte pel clima

El pacte pel clima de Viladecans és ben a punt de presentar-se al ple municipal per a la seva aprovació. És un pacte amb voluntat d’aplegar tots els esforços possibles perquè persones, entitats i institucions treballem per revertir el canvi climàtic i per pal·liar les seves conseqüències, bo i essent conscients que el nostre esforç sol no garanteix l’èxit mundial, però que sense aquest esforç res no és possible. 

El contingut del pacte i la formulació dels seus sis eixos ha estat elaborat per un grup de tècnics, de polítics, d’entitats i de ciutadans, aplegats en dues taules. Una de persones adultes (suposadament, he, he) i una altra d’una trentena de nois i noies entre 12 i 18 anys, reclutats a través dels seus instituts, que han sabut aportar-hi una frescor en el llenguatge que estic segura que repercutirà molt positivament en la difusió i acceptació del pacte. De fet el Punt de Trobada hi hem participat i d’aquesta participació arrenca per exemple aquesta secció que esteu llegint ara. 

Algú mostrava, en l’inici de la feina, un gran escepticisme, que jo no comparteixo, i més un cop transcorreguts alguns mesos. La tasca feta a la taula (i en d’altres grups com ara Justícia & Pau, on també he tingut ocasió de treballar-hi) m’han fet adonar que ara ja és una qüestió de vida o mort per a moltes persones, especialment per a les que viuen en situació de pobresa. L’allau de sequeres, inundacions i incendis afecta molt especialment la gent que viu en precari arreu d’aquest món que compartim. I a la llarga, és clar, serà qüestió de vida o mort per a tots nosaltres. Per no parlar de circumstàncies com aquesta pandèmia que sembla que no hagi de marxar mai. Per tant és imprescindible treballar-hi, per difícil que sigui de revertir, com sempre ha passat. És una qüestió de supervivència i ningú diu que hagi de ser fàcil. No ho ha estat tampoc aconseguir millors condicions laborals per a la classe obrera o desenvolupar l’estat del benestar a la Gran Bretanya els anys 40 (us recomano la visió de la pel·lícula L’esperit del 45, de Ken Loach) o desprendre’s del colonialisme. Sempre és una lluita que sol tenir a veure amb el nostre estil de vida i, actualment, amb la dificultat per saltar de l’individualisme ferotge a un sentit comunitari, de reconèixer que és possible i necessari treballar per al bé comú i que es pot conviure perfectament en la diferència.

També m’he fet més conscient que la injustícia que hi ha al darrere de la gran desigualtat social en el món sencer té les mateixes arrels que la devastació del planeta: una ambició sense límits que només beneficia una minoria. I mentrestant la banalitat del mal, per dir-ho en termes de l’Hanna Arendt, ens envolta: fem mal ús dels recursos sense adonar-nos de les conseqüències, convivim amb el dolor dels altres (aturats, desnonats, immigrats, joves, dones...) amb indiferència, ens costa -als polítics i a tothom- arribar a consensuar o senzillament a establir acords, i canvis senzills en els nostres hàbits semblen impossibles: alimentació, transport, energia, comunicació... Es fa difícil navegar en un oceà de dades i conceptes i l’evidència de vegades queda ofegada pels propis prejudicis i per les fake-news. Si voleu riure –o esgarrifar-vos, a parts iguals– podeu mirar, si teniu Netflix, No mires arriba, paràbola ben actual de la situació amb el canvi climàtic.

Doncs res. Us animo a treballar en el tema. Ens hi juguem el nostre futur i el dels qui ens venen al darrere.

Mercè Solé

Revolución industrial y reforma laboral

La década de los 80, en los países industrializados, fue un tiempo de instalación, de promesas, expectativa, anhelos: instalación de las innovaciones digitales, creando un nuevo marco tecnológico que removía la estructura ocupacional, relaciones de producción, hábitos culturales. En 1982, Philips y Sony lanzaron conjuntamente al mercado el disco compacto CD, el primer formato comercial de grabación de audio digital. Instalación también de la democracia en España. Tras aprobar la Constitución, se creó el marco de relaciones laborales del Estatuto de los Trabajadores. La norma laboral, que acompañaría la fase expansiva iniciada en los años 60 con el empuje industrialista todavía bajo la dictadura, llegaba a España cuando las empresas industriales habían alcanzado ya la madurez y se disponían a librar el duro combate schumpeteriano de la “destrucción creativa”. Schumpeter describió a inicios del siglo XX el proceso a través del cual las innovaciones tecnológicas compiten en un combate sin cuartel con el viejo y agotado statu quo empresarial que se resiste a ceder ante productos y empresas de nueva creación. Los productos digitales: audio, video, internet… conquistaban el deseo de las nuevas generaciones impulsando un proceso de mutación industrial que iba destruyendo lo antiguo para crear continuamente cosas nuevas. El CD barrió del mercado los discos de vinilo. Con la TV digital, la coreana Samsung desplazaba a las viejas Sony, Philips y Panasonic del liderazgo de mercado en la electrónica de consumo.   

El desfase entre el desarrollismo de la segunda mitad de siglo y la regulación tardía del trabajo explica quizás por qué la ley laboral en España sufriría diversas y frecuentes revisiones. Al poco de estrenar la democracia se dejaban sentir ya los amargos avisos de declive industrial. Cierre de empresas, paro y huelgas estaban al orden del día. Entonces el gobierno de Felipe Gonzalez, no ajeno a los vientos neoliberales que ya soplaban en Europa, emprendió la reconversión de la siderurgia, la minería y el sector naval mandando al paro a miles de trabajadores que ya no eran necesarios en el nuevo paradigma industrial. En la calle cundía el desencanto. Paro juvenil y pasotismo fueron dos síntomas del periodo de instalación, cohabitando el anhelo de cambio y la frustración. Ya en los años 90, el frenetismo financiero sobrecalentaba las empresas industriales bajo la presión extrema de altas retribuciones exigidas por el capital inversor que, sumado al estancamiento de la productividad, habida cuenta de la madurez de los mercados, desataría más si cabe el dictado del thatcherismo o reaganismo, que es la misma cosa, o sea la voluntad del capital financiero global, retrayendo de los salarios y de las condiciones laborales de los trabajadores la exigencia del accionista. Se enquistaba la precariedad. Cómo consecuencia del frenesí de un capital financiero que no paraba de hinchar burbujas especulativas que no tardarían en reventar, los gobiernos flexibilizaban, reforma laboral en mano, y devaluaban las condiciones de trabajo, mientras algunas multinacionales más exigentes deslocalizaban la producción primero a Europa del este y luego al continente asiático: Sony, que fue líder de mercado en el sector de la electrónica, clausuró en 15 años todas sus fábricas de televisión en Europa, una en Alemania, dos en Reino Unido, y la última en Barcelona en 2010.   

La última depreciación del capital laboral la hizo el Partido Popular con mayoría absoluta en el Congreso en 2012 cuando la burbuja financiera había ya colapsado. España se encontraba en lo peor de la recesión, pero el frenesí del capital financiero global había tocado su fin. El PP no quería percatarse de que con el pinchazo de la burbuja en 2008 empezaba un periodo de pugna populista, donde quedaría también atrapado en medio de nacionalistas, negacionistas y antisistema, expresiones todas ellas de una profunda crisis institucional fruto de un aumento de la desigualdad, los abusos del capital financiero, de los oligopolios y la connivencia de los gobernantes. La crisis de gobernabilidad que atravesamos en esos años, y todavía perdura, responde a un cuestionamiento de la legitimidad del marco institucional establecido. Partidos xenófobos y pseudofascistas conquistaron posiciones de poder en algunos países del entorno, igual como en los años de la Gran Depresión previos a la Segunda Guerra Mundial. Pero el nuevo paradigma tecno-económico del ciclo digital estaba ya instalado industrial y culturalmente, y listo para su despliegue solo a la espera de una recomposición de las instituciones, del gobierno, del marco regulatorio laboral y financiero, del sistema educativo… todo, para generar un nuevo clima de confianza habilitador, con seguridad jurídica y con el liderazgo de los gobiernos para impulsar la recuperación. La UE reaccionó con un plan estratégico de reindustrialización liderado por la presidenta Úrsula von der Leyen: el Pacto Verde Europeo. Y tras la pandemia, un plan Marshall: los fondos Next Generation EU, para financiar la recuperación y el cambio de modelo productivo.

Ese es el contexto de la actual reforma laboral, una de las primeras reformas profundas que ha abordado el gobierno de coalición PSOE-UP con el fin de enmendar el marco regulatorio laboral. Mucho se habló de derogar la reforma laboral del PP, a modo de desquite, pero se trataba de otra cosa. Aquella regulación tan lesiva para los intereses de los trabajadores es hoy un sinsentido puesto que en el nuevo paradigma la exigencia del capital financiero global ha sido conculcada por la iniciativa institucional con el fin de emprender un periodo de crecimiento ahora gobernado por el capital productivo. Esta reforma no es una nueva imposición de los representantes del capital con mayoría absoluta en el Congreso sino otra cosa muy distinta: el fruto de una presión social creciente que ha fraguado el acuerdo entre sindicatos y patronales, auténticos valedores, ante la debilidad parlamentaria, del nuevo sentido común. Se trata de un marco regulatorio de mayor solidez para responder a los retos de un nuevo periodo en el cual el capital financiero será solo acompañante.

La industria del automóvil es sintomática del nuevo periodo que se avista: exhausta de la schumpeteriana destrucción creativa tras años o décadas de resistencia numantina del motor térmico que terminó con el pinchazo de la burbuja del Dieselgate, se rindió por fin a la electrificación y la digitalización.  Seat se dispone a relanzar la producción en la fábrica de Martorell ante inciertas expectativas energéticas y de materiales. El fabricante de cargadores para automóviles eléctricos Wallbox, la startup más exitosa de España, ha cuadriplicado las ventas y duplicado la plantilla en el último año. Retos y expectativas imposibles de abordar sin un marco regulatorio que asegure estabilidad. Para convertir esas expectativas bajo el nuevo paradigma industrial en inversión, creación de empleo y crecimiento es preciso establecer un marco institucional que favorezca la economía real. Para ello se requiere la intervención de las fuerzas políticas y la máxima concertación social posible impulsando acuerdos como por ejemplo en Catalunya el Pacte Nacional per a la Indústria, para alinear trabajo, capital inversor i estrategia gubernamental, en torno a un proyecto común que en el caso del estado español es el plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Aquellas fuerzas políticas que no lean bien el contexto de este inicio del periodo de despliegue del ciclo industrial de la digitalización serán apartadas por los propios actores sociales y económicos que son los más interesados en el despliegue y transformación de la cuarta revolución industrial.

Salvador Clarós (Transicions)

El canvi climàtic segons Greenpeace

 - Ones de calor, fenòmens meteorològics extrems, espècies invasores o intensificació de malalties. Així es manifesta el canvi climàtic.

- La temperatura mitjana mundial ha augmentat 1 ºC entre 1880 i 2017. 

- El nivell mitjà de la mar a nivell mundial ha pujat 19 centímetres entre 1901 i 2010.

- El 90 % de l’extensió de glaceres a Espanya ha desaparegut en l’últim segle.

Aquesta informació l’hem extret de la plana web de Greenpeace. Per pensar... i actuar amb determinació. 

¿Nos enfrentamos irremediablemente a la escasez?

Europa se prepara para hacer frente a un invierno con los precios disparados del gas y la electricidad que amenaza con una ola inflacionista y de escasez en los mercados mundiales. El aumento del precio de la electricidad, originado por la cotización internacional del gas, ha pillado por sorpresa a todo el mundo. Los gobiernos están viendo qué medidas tomar para evitar que el coste del kilovatio-hora penalice en exceso a los hogares pobres y la competitividad de las empresas electrodependientes. Algunas han cerrado producciones por falta de rentabilidad. El margen de maniobra que se otorgan es estrecho, remitiéndose a medidas de absorción del sobrecoste eléctrico con cargo a los presupuestos del Estado, unas medidas difíciles de sostener en el tiempo si la crisis se alarga. Ni Sánchez ni Macron quieren pensar en la que se avecina con una oposición enloquecida que aprovecha la crisis para reclamar incluso que se quiten las “barreras sindicales” (¿qué estarán insinuando?) y unos ciudadanos con chalecos amarillos tomando las calles en protesta por algo cuya solución no se encuentra en sus manos. 

Pero lo que realmente debería sorprender es que gobiernos y empresarios, sobre aviso desde hace al menos una década de la escasez que se avistaba, superado el pic-oil y ante las tensiones que ello acarrearía en los mercados internacionales, no tomaran medidas antes. Cabe recordar la fuerte escalada de precios del petróleo que superó los 140 dólares el barril durante el verano de 2008. Las causas del encarecimiento de la energía son complejas, a veces influidas por circunstancias aleatorias o poco previsibles, pero hay una que es muy previsible: cuando un recurso no renovable supera su zenit de extracción tiende a la escasez, al desabastecimiento y en consecuencia al encarecimiento. A ello, sumémosle las medidas de reducción de emisiones para frenar el cambio climático, que llevan ya tiempo desincentivando las inversiones en combustibles fósiles, y añadamos los efectos geopolíticos y especulativos en manos de cárteles y oligopolios que pueden actuar de desencadenantes. Sin embargo, la fuerza motora principal de la subida de precios está escrita con la simplicidad y la lógica de los indicios del fin del modelo energético fósil. Ya nadie con información puede negarlo. 

La misma lógica hay que aplicarla a otras materias primas minerales no energéticas como determinados metales o algunos productos y elaborados alimentarios sujetos a costes de energía o de transporte, que viene a ser lo mismo. ¿Quiere ello decir que nos enfrentamos irremediablemente a la escasez y el encarecimiento generalizado? Lo que nos está indicando es algo que ya sabíamos: que para no tener sobrecostes energéticos debemos transitar hacia el nuevo modelo energético basado en el ahorro y la eficiencia, la generación renovable y la economía circular. La escasez no es una propiedad atribuible a nada sino la consecuencia de algo. Es la consecuencia de no adaptarse al cambio. Los que hayan hecho inversiones en renovables, promovido una movilidad eléctrica o sostenible, tengan soberanía tecnológica porque han invertido en R+D, reducen el consumo de carne, tienen un mercado de trabajo justo, por poner ejemplos, surfearan mejor la ola. De esta crisis solo se sale por la senda del cambio.

A tenor de los debates suscitados y de las medidas que se proponen para hacer frente a ese invierno, como si se tratara de una tormenta pasajera de la que hay que cobijarse, da la sensación de que no se está por la labor. Enmascarar el precio de la energía con rebajas de impuestos o incluso con ayudas de escudo social no da señales de mercado para reaccionar en consecuencia. Seré grafico: no se trata de subvencionar el kilovatio-hora para continuar usando la secadora eléctrica sino de volver a tender la ropa al sol. Leo que los agricultores franceses van a abandonar los cultivos de maíz porque el secado con gas natural se ha puesto por las nubes y no sale a cuenta. Sin embargo, recuerdos de mi infancia me retrotraen a un secado sin coste con las mazorcas colgadas del techo. Alguien me dirá que no está la cosa para regresos al neolítico. Pues la historia juzgará si nuestra propensión al irracional derroche energético del transporte de mercancías global y del turismo de masas de bajo coste doméstico y altísimo coste medioambiental es fruto de la inteligencia y el progreso o es simple estupidez humana. 

Una reflexión final. El mundo evoluciona entre la destrucción y la construcción. El volcán de la isla de La Palma en erupción estos días sugiere esta imagen de devastación ante la expectante mirada impávida de quien se debate entre la emoción y la conmoción. La oscilación del ciclo económico en el capitalismo hay que leerla en este orden para comprender: primero destrucción y luego recuperación y reconstrucción. Estamos en la reconstrucción, y sin embargo paradójicamente todo parece hundirse de nuevo ante unos índices devastadores de inflación con amenaza de colapso. Precisamente la salida está ahí y solo ahí. La reconstrucción precisa acabar con todo aquello que está anclado al modelo de la economía fósil y lineal. Consiste en eso, soltar los lastres del consumo y de la dependencia material. Sobrevivirán los que sepan tender de nuevo la ropa al sol. 

Salvador Clarós

Aprendre a viure dins dels límits, a propòsit de l’aeroport

Posicions antagòniques, desacords i tacticisme polític de curta volada han segrestat un debat assossegat sobre si Barcelona i Catalunya necessiten ampliar l’aeroport del Prat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. La presa de decisió més aviat ha anat envoltada de manifestos, traïcions, mobilitzacions i malentesos a falta d’un govern que amb domini de la gramàtica sigui capaç d’escriure un bon discurs amb sentit sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena. Un relat no ja sobre l’aeroport sinó sobre el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demanda l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país, i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport.

L’aeroport ens recorda que estem en transició per adaptar-nos als límits, molt pròxims si no sobrepassats, del territori i dels recursos. Les crisis actuals: l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. No som un exemple d’equilibri territorial: Barcelona concentra població i activitat en una Regió Metropolitana que en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB de Catalunya. El territori metropolità està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic.

El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres veïnes. La proposta d’AENA per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta com alternativa al sacrifici de l’urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable de que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat no hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin créixer respecte del transit actual, amb un coll d’ampolla a Barcelona que demana des de fa temps un tercer túnel per alleujar la situació. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el Riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya a on hi fa vent o hi ha sòl disponible topa sovint amb oposició ciutadana contra parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que les decisions que cal prendre respecte de l’aeroport transcendeixen al futur d’una llacuna pratenca emprada com a excusa per a la confrontació.

Quina és la nova gramàtica? En primer lloc, l’escassesa de matèries primeres que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat als governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context «d’emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles de no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat -per major credibilitat- de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya és un país petit i amb pocs recursos naturals, però ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, enfocada a la indústria i el comerç. La transició cap a una economia digital, verda i circular brinda una oportunitat per descarbonitzar i desmaterialitzar l’economia per dependre menys dels recursos que no tenim. Reduir la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència reduir el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del Pib industrial electrificant els consums energètics, aprofitant el potencial de la biomassa dels nostres boscos i cultius, limitant l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes, reconvertint la petroquímica i la indústria de l’automòbil, entre altres. Caldrà dedicar-hi bona part dels pressupostos públics i també els fons europeus de recuperació. El cost de la reconversió industrial no ha de recaure en els treballadors. Una transició justa demana plans i recursos públics per l’acompanyament dels treballadors i de les comarques que perdin capacitat productiva. Les polítiques socials han de protegir les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics. Vet aquí un pla de país.

Tornant a l’aeroport, els governs haurien de negociar una inversió que modernitzi les instal·lacions fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar més operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Tot però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, en una lògica no expansiva sinó de contenció per no afectar els espais naturals. La humanitat sobreviurà a aquest segle si és capaç de d’aprendre a viure i créixer dins dels límits que ens posa el planeta. Catalunya necessita un full de ruta que reconegui els seus límits. Ignorar-los només ens conduiria al col·lapse. La negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.

Salvador Clarós

Les autopistes: el cost de no pagar

Amb motiu de la fi del període de concessió d’algunes autopistes de l’Estat i la Generalitat a Catalunya, que aquest setembre de 2021 aixequen barreres, ha tornat el debat de la gratuïtat. Queda lluny, però encara present, el record de la campanya instigada per alguns partits polítics, #novullpagar, com a protesta pel que consideraven un abús de les empreses concessionàries pel fet de cobrar peatge per unes infraestructures suposadament amortitzades, i una discriminació amb relació a altres territoris d’Espanya. La rebel·lió ciutadana, que va acabar amb milers de conductors sancionats, venia a suggerir que els ciutadans tenim dret a fer ús gratuït d’infraestructures com les carreteres d’altes prestacions. Una actitud sorprenent per irresponsable, més quan la majoria de les vies d’alta capacitat a Europa són de pagament. Prometre la lluna quan el dret a la mobilitat associat al vehicle privat és percebut com una conquesta més de les classes mitjanes, és d’incauts. 

L’omnipresència del vehicle privat en l’estil de vida havia pràcticament convertit en un dret circular per la xarxa viària fins i tot fora d’ella, també aparcar el cotxe al carrer i sobretot la moto a la vorera davant de casa, també contaminar l’aire que respirem, fins a col·lapsar carrers, carreteres i el propi clima, tot de forma gratuïta com si no tingués cost. Posar límit a aquell suposat dret per combatre el canvi climàtic, els col·lapses de tràfic i els accidents de circulació que són, amb permís de la Covid, les grans amenaces d’aquesta civilització, no és una qüestió d’ideologia com creuen alguns que critiquen les mesures sinó de responsabilitat política. Des dels diferents nivells de governança, que van de les directives europees fins a ordenances municipals, passant per lleis regionals i estatals, s’està regulant l’aparcament de superfície i zones de baixes emissions a les ciutats, els peatges a les carreteres, i la prohibició en els espais naturals, entre altres mesures. No obstant, alguns col·lectius com la plataforma veïnal de l’AP7 encara tenen instal·lada la idea de la gratuïtat d’aquesta autopista. I el periodisme cada cop més de pa sucat amb oli d’algunes televisions recreen l’eufòria ciutadana per l’aixecament de barreres com si es tractés d’una conquesta nacional.

Fins i tot els que antany advocaven per no pagar, quan governen han d’assumir la responsabilitat, per impopular que sigui, de traslladar als usuaris el cost de l’operació i manteniment de les vies d’alta capacitat. Aixecar les barreres sense més ni més és una invitació a continuar agafant el cotxe. Les vies d’alta capacitat com l’AP7 que connecten Catalunya amb la resta d’Espanya i França han d’emmotllar-se a l’estratègia europea: pagar per ús, és a dir, paga més qui fa més quilòmetres i més contamina. Perquè l’objectiu no és només generar ingressos que permetin mantenir la xarxa de carreteres sinó també desincentivar l’ús del vehicle privat, sobretot el que contamina i el de baixa ocupació, i derivar recursos cap a la mobilitat sostenible, eficient, segura i el transport públic col·lectiu. La gratuïtat, la tarifa plana o fins i tot el peatge a l’ombra fomenta encara més l’ús del vehicle privat, com veurem amb tota probabilitat a partir de que s’aixequin les barreres sense que les administracions competents hagin previst a temps la forma de cobrament substitutòria.

Catalunya va ser la primera regió d’Espanya on es van construir autopistes a finals dels anys 60, d’acord amb el seu nivell de desenvolupament industrial i turístic. La Generalitat ha desenvolupat des de llavors un model (permeteu-me la simplificació) consistent en fer metro a Barcelona i carreteres a la resta del país, les concessions pel finançament, l’operació i manteniment de les quals s’allargarà encara quasi vint anys més. Es tracta de la C16 de Terrassa a Manresa, la C32 (túnels del Garraf), els túnels de Vallvidrera i els del Cadí, i la C25 (l’Eix Transversal) actualment amb peatge a l'ombra. Quan encara estem pagant unes carreteres que potser no arribarem a amortitzar, el món va canviar de direcció sense que els poders públics d’aquí donessin senyals d’haver-se’n assabentat. El debat ambiental i els impactes de la mobilitat, les externalitats que genera el transport de camions, cotxes i per descomptat l’aviació i el transport marítim van ser ignorats. Es va optar per les carreteres enlloc d’invertir en ferrocarril, irrigant la regió metropolitana de Barcelona i de la resta del país amb una xarxa de transport públic multimodal. Ara, amb el dièsel en vies d’extinció, la gasolina pels núvols i l’electricitat batent rècords tarifaris, és a dir a les portes d’una crisi energètica, el model grinyola per més que els governants venguin l’aixecament de barreres com un alleujament. 

Urgeix que el govern de l’Estat proposi aviat una tarificació per ús de les autopistes, autovies i la resta de carreteres. El confinament per la covid ens va ensenyar que la reducció de la mobilitat s’ha traduït en reducció d’emissions de CO2, millora de la qualitat de l’aire i reducció significativa dels accidents de circulació. I una cosa encara més significativa: que els canvis substancials són possibles amb voluntat política i cooperació entre tots. Les carreteres son filles d’un model de societat amb un estil de vida insostenible que forma més part del passat que del futur: el polígon industrial, la segona residència i el SUV. Ja és hora de pensar en un altre model urbà, turístic i industrial amb una altra mobilitat. Mentrestant, que les carreteres no siguin una càrrega per els ciutadans. 

Salvador Clarós i Manel Ferri

Transicions