El contingut del pacte i la formulació dels seus sis eixos ha estat elaborat per un grup de tècnics, de polítics, d’entitats i de ciutadans, aplegats en dues taules. Una de persones adultes (suposadament, he, he) i una altra d’una trentena de nois i noies entre 12 i 18 anys, reclutats a través dels seus instituts, que han sabut aportar-hi una frescor en el llenguatge que estic segura que repercutirà molt positivament en la difusió i acceptació del pacte. De fet el Punt de Trobada hi hem participat i d’aquesta participació arrenca per exemple aquesta secció que esteu llegint ara.
Algú mostrava, en l’inici de la feina, un gran escepticisme, que jo no comparteixo, i més un cop transcorreguts alguns mesos. La tasca feta a la taula (i en d’altres grups com ara Justícia & Pau, on també he tingut ocasió de treballar-hi) m’han fet adonar que ara ja és una qüestió de vida o mort per a moltes persones, especialment per a les que viuen en situació de pobresa. L’allau de sequeres, inundacions i incendis afecta molt especialment la gent que viu en precari arreu d’aquest món que compartim. I a la llarga, és clar, serà qüestió de vida o mort per a tots nosaltres. Per no parlar de circumstàncies com aquesta pandèmia que sembla que no hagi de marxar mai. Per tant és imprescindible treballar-hi, per difícil que sigui de revertir, com sempre ha passat. És una qüestió de supervivència i ningú diu que hagi de ser fàcil. No ho ha estat tampoc aconseguir millors condicions laborals per a la classe obrera o desenvolupar l’estat del benestar a la Gran Bretanya els anys 40 (us recomano la visió de la pel·lícula L’esperit del 45, de Ken Loach) o desprendre’s del colonialisme. Sempre és una lluita que sol tenir a veure amb el nostre estil de vida i, actualment, amb la dificultat per saltar de l’individualisme ferotge a un sentit comunitari, de reconèixer que és possible i necessari treballar per al bé comú i que es pot conviure perfectament en la diferència.
També m’he fet més conscient que la injustícia que hi ha al darrere de la gran desigualtat social en el món sencer té les mateixes arrels que la devastació del planeta: una ambició sense límits que només beneficia una minoria. I mentrestant la banalitat del mal, per dir-ho en termes de l’Hanna Arendt, ens envolta: fem mal ús dels recursos sense adonar-nos de les conseqüències, convivim amb el dolor dels altres (aturats, desnonats, immigrats, joves, dones...) amb indiferència, ens costa -als polítics i a tothom- arribar a consensuar o senzillament a establir acords, i canvis senzills en els nostres hàbits semblen impossibles: alimentació, transport, energia, comunicació... Es fa difícil navegar en un oceà de dades i conceptes i l’evidència de vegades queda ofegada pels propis prejudicis i per les fake-news. Si voleu riure –o esgarrifar-vos, a parts iguals– podeu mirar, si teniu Netflix, No mires arriba, paràbola ben actual de la situació amb el canvi climàtic.
Doncs res. Us animo a treballar en el tema. Ens hi juguem el nostre futur i el dels qui ens venen al darrere.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada