És una foto de pel·lícula de ciència ficció. Venen ganes de deixar-se lliscar per aquest terra, que la perspectiva converteix gairebé en tobogan. Sense ànims d’entrar en política, des dels nostres ulls el costat de la dreta és fi com el culet d’un nadó, mentre que el costat de l’esquerra sembla mal allisat. S’adverteixen a l’esquerra unes marques paral·leles, com de roba acabada de treure de la maleta. Aquestes línies d’avui poden tenir futur: fer-se grans i ser les esquerdes del dia de demà.
Els paral·lelepípedes de Vilamarina s’apropien de l’horitzó. Alts i enormes com a naus alienígenes dominen la planura baixeta del delta. Els triangles d’acer pintat, ¿o serà ciment pintat?, feliç invent d’enginyers de ponts i camins, ho deixen veure gairebé tot. El pont s’enlaira pels aires amb la barana de color ocre, potser groc, com el submarí dels Beatles. Als seixanta, quan sonava She loves you al tocadiscos Dual, a l’ocre de la foto li deien color whisky. Així, en llengua estrangera, en americà, com al cinema. La vida era tan en blanc i negre que prenia prestats colors de l’alcohol dels cubates. A baix, la via del tren s’intueix entre tiges de canyes seques. A dalt, el cel es desplega amb núvols que semblen de cotó de la farmaciola de casa.
La bicicleta es demanava als Reis de l’Orient, que davant del vici de demanar acostumaven a practicar la virtut de no donar, encara que deixessis un plat d’aigua als camells. A la tendra edat, quan encara balbucejaves en parlar i en caminar, era més senzill: et regalaven una bicicleta a la qual li sobrava una roda. En deien bicicleta, però era una tricicleta, amb la qual traçaves corbes tancades a les potes de la taula del menjador, amb la qual esprintaves pel curt passadís, com si fos el Parc dels Prínceps de París. Després, quan la bici de dues rodes, t’aguantaven pel sillín, i només dir-te sol, que vas sol, queies a terra. Recordes encara el moment en què et deixaven anar i seguies tu, sol, sol. Eres un ocell, senties la ingravidesa del primer vol.
Les bicicletes són per a l’estiu, escrivia Fernando Fernán Gómez. Això era abans, ara les bicicletes són per a qualsevol dia de la setmana, qualsevol mes, qualsevol estació de l’any. Ens acompanyen als vianants com les carrabines acompanyaven les parelles per evitar que poguessin passejar soles. Els cotxes ens van disputar i arrabassar els carrers, les bicis ens disputen camins urbans i voreres. El peix gran atropella el petit. A les carreteres les bicis són atropellades, a les voreres atropellen.
Hauríem de fer nostre l’himne del Liverpool. You’ll never walk alone. Mai més no caminarem sols els vianants pels camins. En companyia de bicicletes, pel davant i pel darrere.
Text: José Luis Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada