Salut mental

 

Som lliures de triar què sentim? Hi ha associacions com obertament.org, que fa anys que treballen per trencar estigmes en aquest sentit. I quan sentim els testimonis i les històries que ens expliquen en primera persona, a tots se’ns remou quelcom a dins. Que es tracti obertament ajuda els qui escolten els testimonis que potser s’hi veuen reflectits a buscar ajuda, però sobretot serveix per visibilitzar i començar a normalitzar el concepte de salut mental.

Quan es parla de salut mental, el terme engloba massa coses.

Hi ha una part molt important que són els sentiments. Perquè els sentiments, o la lluita contra els teus sentiments, sovint ens fan parar bojos. ¿Per què tenim tan marcat com ens hem de sentir en cada moment?

Sembla que hi hagi un catàleg estipulat amb situacions de vida, on la teva reacció o sentiment en passar-hi hagi de ser l’estipulada.

¿En quin moment s’ha escrit aquest guió? ¿En quin moment vam deixar de sentir lliurement sense jutjar-nos a nosaltres mateixos o deixar-nos jutjar pels altres?

¿No és prou greu no ser feliç i a sobre veure’t atrapat en la idea que has de forçar uns sentiments que no surten de tu?

En el moment en què no ens sentim lliures de pensar i expressar lliurement els nostres sentiments, és quan segur que patim una malaltia mental.

Fa poc temps una coneguda m’explicava que havia mort la seva mare i que se sentia molt malament perquè no podia plorar. ¿De veritat cal sumar a la pèrdua d’una mare el pes de no poder plorar-la? ¿Calen comentaris dels altres dient que estava molt sencera? ¿Cal que afegim més dolor a aquest moment? Jo no necessito veure-la plorar en un comiat per saber que està trencada de dolor. ¿Qui som els altres per dir-li com ha d’estar o com s’ha de mostrar a la gent?

No som conscients de com la societat influeix en la vida i els pensaments de moltes persones. Els comentaris banals poder fer molt de mal als altres. I es fan sense intenció d’aportar mal, segur que no són malintencionats, però no calen.

Segur que tots podem recordar alguna ocasió en què et diuen: sé com et sents, entenc perfectament el que estàs passant, a mi m’ha passat el mateix. I és una frase banal que no porta enlloc i que sé que no és cert, perquè ningú pot posar-se en el teu lloc, ni en el teu cap, ni en el teu sentir. I que això automàticament comporta per a moltes persones, buscar en aquell catàleg de situacions, el sentiment correcte per a aquell moment concret. I si no és el mateix que tu estàs sentint, ja hi som, a afegir més pressió a sobre teu perquè segur que et passa alguna cosa si no estàs sentint el que toca.

Penso que la salut mental és una cosa seriosa, i prou complicada com perquè tothom, sense els coneixements necessaris, opini a la lleugera. Costa molt acceptar que cal ajuda. I costa acceptar-ho perquè socialment no s’accepta. I no s’accepta perquè la majoria social pensa que el que està escrit al catàleg de sentiments és la normalitat i que si surts de la norma, ja no ets normal, com si la normalitat a la qual tots se suposa que hem d’aspirar, fos el que estabilitza i ens fa sentir feliços de per vida. Per molt que t’esforcis hi ha moltes situacions que no podem controlar. No podem posar límits al nostre sentir. No podem curar-nos només perquè pensem que podem. O perquè altres et diuen que no et passa res, que ja passarà, i que ho tens tot per ser feliç.

Cal normalitzar que molts cops a la vida necessitem ajuda professional per a la nostra salut mental. I no passa res, no ens fa millors o pitjors que altres persones. Senzillament, reconèixer que necessites ajuda i buscar-la, és intel·ligent, ens fa evolucionar i sanar.

Sentim-nos lliures de pensament, sentiment i prejudicis. Siguem valents i trenquem el manual de sentiments escrits que no van amb nosaltres. I sobretot, no jutgem ni ens intentem posar a la pell o a la ment dels altres, perquè això no és possible. Perquè la vida és massa curta per seguir un guió que ens posa límits i no gaudir-la plenament.

Natàlia Morant i Garrido