En el ple municipal del passat 24 de febrer s’aprovà, no pas per unanimitat (ERC es va abstenir) el Pacte pel Clima a Viladecans. Quatre representants de les dues taules, d'adults i de joves, que hi han estat treballant van tenir l'oportunitat d'intervenir en el ple. Aquí teniu la intervenció de l'Albert Ruiz (president de la Coordinadora d'entitats "El Mamut de Viladecans") i meva, en representació del Viladecans Punt de Trobada. Vam aconseguir, entre tots dos, no sobrepassar els deu minuts. Té mèrit!
Treballar per al bé comú no està gaire de moda, com tampoc no ho està el consens. D’una banda perquè vivim en una societat molt individualista en què fer espai en les nostres vides per als altres és percebut com una renúncia als nostres drets, i de l’altra perquè vivim en una mena de competició permanent on, sobretot en el món de la política, sovint els partits i els mitjans de comunicació posen l’accent més en allò que ens separa que no pas en allò que ens uneix. També pesa en l’ambient l’anhel de total autonomia els uns dels altres i el convenciment que, amb l’ajut de la ciència, podrem fer front a qualsevol cosa.
L’emergència climàtica, per contra, ens posa davant l’evidència que tots som en un únic vaixell, el nostre Titànic. Un únic vaixell, per més que contingui tant espaioses cabines de luxe per a una selecta minoria, com racons on s’amuntega la major part de gent, molta de la qual, per no tenir, no té ni drets reconeguts. Un Titànic que va veient com emergeixen esculls cada vegada més difícils de franquejar i com es van creant tempestes en l’horitzó. Unes tempestes que potser ofegaran primer els passatgers de baix de tot, però davant les quals ja no serviran els bots salvavides de primera classe, que tampoc no trobaran cap refugi on acollir-se.
En aquest context, no hi ha dubte que és una molt bona cosa crear un pacte de ciutat: és posar el bé comú, el nostre i sobretot els dels nostres fills, per davant de tot. És un bon exercici de reconeixement mutu, de cooperació, de treball amb un objectiu comú.
Hi ha uns quants reptes que hem d’afrontar:
la diferent percepció tant de la dimensió de la tragèdia (els negacionistes sobre qualsevol qüestió persisteixen, ho veiem en molts àmbits de la vida quotidiana) com de les mesures que cal prendre (hi ha qui pensa que la ciència acabarà resolent per si sola tots els problemes);
la indiferència davant el fet que els primers (cronològicament) que pateixen les conseqüències del canvi climàtic són els més vulnerables i encara de països llunyans, com si allò que veiem per la televisió fos un programa més de qualsevol plataforma, con si no hi hagués cap patiment al darrere, i com no tingués cap connexió amb la nostra manera de viure;
la dificultat de canviar els nostres hàbits de transport, de consum i d’alimentació, en un context a més d’una gran desigualtat social i d’una crisi econòmica que colpeja treballadors i petites empreses;
el risc de deixar-nos portar pel desànim. Algú, el primer dia de reunió de la taula d’emergència, deia que els reptes són tan grans que nosaltres sols no podem fer gran cosa per revertir el canvi climàtic. Els reptes són grans i són universals, però sense nosaltres, viladecanencs i viladecanenques, tampoc no serà possible aquest gran canvi que desitgem. Cadascun dels veïns d’aquesta ciutat és imprescindible, com ho és qualsevol persona que visqui avui en el planeta Terra;
la proposta del Pacte pel Clima ha estat elaborada per un grup reduït de tècnics, membres d’entitats diverses, estudiants i responsables polítics. Segurament que les seves propostes semblaran massa agosarades per a uns, massa poc per als altres. O senzillament poc encertades o inútils; però el Pacte pel Clima és un punt de sortida, no pas d’arribada, on el marge d’actuació dependrà sobretot de l’esforç i mitjans que cadascú, persones, institucions, comerços, empreses i entitats, estiguem disposats a abocar-hi.
Davant d’aquests riscos comptem amb moltes fortaleses:
Som creatius, valents, sensibles, imaginatius i solidaris. Potser som també moltes altres coses, però aquestes capacitats les tenim i històricament ens han servit, especialment aquí, al Baix Llobregat, per abordar crisis importants: com la consolidació del delta per al desenvolupament d’una agricultura potent; com una guerra civil i una inacabable i cruenta dictadura; com les conseqüències de la industrialització i l’explotació dels treballadors, i com ara les pandèmies de la Covid, però també del masclisme i de la discriminació de molts nouvinguts. Sempre hem donat resposta als reptes, i ho hem fet, no pas des d’un gran poder, sinó des de la ciutadania, per pobra que fos i per pocs recursos amb què comptés. Amb autenticitat, i sense maquillatge.
Les causes del canvi climàtic són també les causes de la creixent desigualtat social i marginació: consisteixen a posar el guany econòmic d’uns quants per damunt del bé de tots. Si som capaços d’actuar amb coherència, potser aconseguirem revertir una cosa tant o més perniciosa que el canvi climàtic: la injustícia social.
Treballem per la pau. Revertir el canvi climàtic és una opció per la vida -i vida de qualitat- per a tothom sense exclusions. Cal treballar perquè els recursos del planeta es distribueixin equitativament i perquè els conflictes es resolguin de forma pacífica. La fabricació i distribució d’armes i l’enfrontament bèl·lic no porten a res més que a la mort. No dubtem del desig dels veïnes i veïnes de la ciutat per enfortir la democràtica, la participació i la pau
Saber-nos dependents els uns dels altres no és una feblesa, sinó el principi realitat. Diu Juan Luis Arsuaga que una de les coses que ens vinculen amb les restes humanes trobades a Atapuerca és la constatació que els nostres tan remots avantpassats eren capaços de tenir cura amorosament dels seus membres malalts i discapacitats i que aquesta capacitat no els va afeblir com a grup, sinó que els va enfortir.
La diversitat de persones, creences, idees, tradicions, formes de vida, de la nostra ciutat és un bé preuat, com ho és la biodiversitat: suggerent, dinàmica, qüestionadora, creativa. Aprofitem-la.
Comptem amb els joves. Uns joves a qui certament fem el possible com a ciutat perquè gaudeixin d’una bona formació, però a qui faríem bé a més a més de fer espai perquè tinguin una feina digna, l’accés a un habitatge assequible, la possibilitat d’un associacionisme no exposat als vaivens de la precarietat d’horaris i perspectives. No es tracta de mantenir-los en el confort del consum i en una adolescència perpètua, sinó de facilitar que siguin ciutadans amb tots els drets i deures i amb un món com el que els més grans hem trobat: un món ple de bellesa i de recursos per a la vida de tots.
Albert Ruiz i Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada