Que durs són els temps en què t’has de tapar la boca per estar a l’aire lliure. La dona amb la flauta, la Laura de Castellet, intenta traslladar-nos amb la música al temps on es va fer una ermita romànica i gòtica. La història del nostre passat és a les pedres, als edificis, als escrits, als dibuixos, a les pintures de temps pretèrits. A la música. Són petits tresors, o no tan petits que, si no han vençut, han sobreviscut al pas del temps. De vegades s’arriba a temps de protegir aquestes joies una mica descompostes que estaven a punt de morir, abandonades, més per la ignorància que per la mala fe. La ignorància, aquesta enemiga silenciosa que ens torna insensibles sense que ens n’assabentem. Nosaltres, els qui vivim a Viladecans, tenim una ermita romànica que ha estat abandonada per cristians i pagans, per jueus i gentils. És l’ermita de Sales, de nom complet Mare de Déu de Sales. Més semblava quatre parets soses i desballestades que una part de la nostra història. Tampoc com a lloc de culte triomfava la pobreta. Tenia un profund passat i un escàs present. Amb escàndols en un segle XX acabat d’inaugurar, com la venda de l’altar per part de mossèn Samaranch, àmpliament explicat al llibre Viladecans, recull d’històries, del Jaume Lligadas, i el boicot dels fidels fent-li el salt on més feia mal, anant a missa a Gavà.
L´edifici per fi està restaurat. La llàstima és que falta treure a lluir l’indubtable atractiu que haurien de tenir les pintures gòtiques, una part del projecte que ha caigut pel camí. L’ermita és una presència discreta però lluminosa a l’entorn. Té aquest aire romànic que intenta ser humil, no cridar l›atenció per fora i esforçar-se en crear un espai on la veu humana, la qual representava la veu de Déu, tingués ressonàncies subtils, on els cants sonessin més profunds. I això ho feien amb tal habilitat i saviesa que nou-cents anys més tard segueix sonant com un ambiciós auditori. Era una escassa tecnologia d’instruments i materials, universitats, títols i diplomes. A partir dels gremis, però, es dominava l’art de la construcció, especialment de les obres més complexes, les esglésies. L’ermita de Sales, que ha portat una vida tan llarga com difícil, conserva el so dins seu com si l’acabés de lliurar el mestre d’obres. Sentir el so senzill de la flauta de la Laura de Castellet, els matisos que desperta en aquell petit univers acústic, és aquest minúscul plaer que val la pena sentir una o altra vegada.
Text: José Luís Atienza
Foto: JaumeMuns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada