Deu ser que em faig gran o que ja he perdut definitivament tota aspiració revolucionària i m’he tornat més pragmàtica. Reconec que cada cop em fatiga més la política institucional i que veig la dificultat en mi mateixa de lligar coherentment allò que penso amb allò que dic i amb allò que faig. He desenvolupat uns anticossos considerables respecte a algunes retòriques i em sento perplexa davant situacions com la guerra d’Ucraïna. Voldria ser pacifista, per exemple, però sense ser tan ingènua com per pensar que el pacifisme no té un elevat cost també en vides. Cada cop tinc menys respostes i més preguntes.
Per això valoro els petits avenços, i observo amb estupor com algunes organitzacions polítiques es permeten tirar a l’aigüera les petites o grans millores aconseguides. Sospito que al darrere hi ha sovint la mesquinesa estratègica pròpia de la lluita pel poder, una mesquinesa que acaba traduint-se en desafecció a la política per part de moltes persones.
No puc entendre, per exemple, que la recent reforma laboral no hagi estat reconeguda com un avenç. Un avenç petit, sens dubte, i clarament insuficient. Però un avenç: jo en valoro especialment el consens (costa molt el diàleg social i molt poc de torpedinar-lo!), l’oportunitat de reprendre la negociació col·lectiva dels convenis per part de tots els sindicats, una negociació fins ara capada per la reforma del PP i la reducció de la temporalitat en els contractes. Que cal molt més? No en tinc cap dubte. No cal ser triomfalista ni perdre el sentit crític, cal prendre-s’ho com un punt de partida i no d’arribada. Ho penso així justament perquè he estat sindicalista, i sé que mai no aconsegueixes el que voldries sinó allò que és possible d’acord també el que en dèiem “la correlació de forces”, un concepte passat de moda, segurament, que és ben bé el contrari del deliri de l’omnipotència màgica. Amb tot això, a l’aparador mediàtic, he sentit coses molt excloents, com que UGT i CCOO no som sindicats prou catalans (?). Que tots dos sindicats tenen moltes coses a millorar, no ho dubto, però que són catalans i representatius d’una àmplia majoria d’entre les persones sindicades a Catalunya, tampoc. Discutir la reforma laboral des d’un punt de vista purament teòric i tacticista és un flac favor als col·lectius més vulnerables, que en la votació de la reforma van córrer el risc de perdre millores que per a qui viu la precarietat total són importants. En aquest sentit, us convido a prendre part en la “webinar” organitzada per la CEE sobre l’impacte de la reforma laboral en els col·lectius vulnerables, que correrà a càrrec d’Eduardo Rojo Torrecilla, catedràtic de dret laboral i persona ben coneguda al Baix Llobregat i molt pròxim a l’estimat Joan N. García Nieto. Serà el 30 de març a les 19 h. i us hi podreu inscriure aquí.
L’altre tema que no he aconseguit entendre és el del Pacte pel Clima de Viladecans. He format part de la taula d’emergència climàtica, junt amb alguns representants de partits, alguns tècnics i unes quantes entitats, a banda d’un grup de joves reclutats en els instituts, que han fet una molt bona feina. Entre tots hem elaborat el pacte. Un pacte que corre el risc de convertir-se en un maquillatge del no-fer-res, és a dir que ningú no se’l prengui seriosament. Òbviament necessita dues coses que costen molt: una sincera voluntat política que s’ha de traduir en la dedicació dels recursos necessaris, i la disposició per part dels veïns de la ciutat per tal de canviar hàbits. Si ens costa perdre pes, més ens costarà deixar el cotxe a casa, reduir plàstics, alimentar-nos d’una altra manera, consumir menys, etc.
Dues intervencions polítiques, però, m’han semblat molt desafortunades. L’una, la d’un regidor del govern (PSC) que el primer dia ja va qüestionar el sentit d’un pacte pel clima, deixant clar que potser no serviria per a gaire. Segurament perquè qui el promovia no era exactament de la mateixa corda que ell i calia marcar distàncies. L’altre, més trist, és que ERC s’abstingués a l’hora de donar-hi suport, argumentant la hipocresia del govern municipal. En això, amb matisacions, podria estar-hi d’acord, però al contrari d’ERC jo penso que cal agafar-se al pacte per forçar-lo a fer-se realitat i no pas llençar-lo a la paperera). S’argumentà també la manca de propostes realment agosarades, cosa que em va sorprendre enormement, perquè aquestes tals propostes no van ser ni presentades ni discutides a una taula de què ERC formava part. Crec que no és honest inhibir-se durant tot un any, per després desplegar l’artilleria en contra del projecte.
En fi. La precarietat i la vulnerabilitat que viuen moltes persones i l’emergència climàtica crec que mereixen un esforç per a la unitat i que el limitat abast de les mesures que s’aproven tampoc no impedeixen continuar apujant el llistó.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada