No hem hagut de buscar gaire. Tots aquests són testimonis reals de persones conegudes per nosaltres. Només n’hem hagut de canviar el nom.
- L'Anna, 25 anys. Mai no ha tingut un contracte laboral. Sempre ha treballat fent classes o en l’economia submergida. Està acabant un màster en microbiologia. No sap si trobarà feina. “Què en faré de la meva vida?”, es pregunta.
- La Marta va fer les pràctiques de la carrera en un bufet d’arquitectes. L’empresa l’obligava a tornar part del sou en un sobre. Un exercici humiliant.
- La Irene fa neteges. Migrant i amb bona formació al seu país, però no convalidada aquí. La casa on treballa ofereix contracte, però sense papers no es pot fer.
- L’Aixa té moltes ganes d’aprendre, però no pot accedir a la Universitat per raons econòmiques. A casa seva viuen en terra de ningú: no són pobres de solemnitat, però ja fan prou si poden pagar les despeses bàsiques. Alguns a més la miren amb recel perquè porta vel.
- La Maria s’acaba de jubilar, com el seu marit. Constata que, tot i haver treballat més anys que el seu company i amb responsabilitats semblants, la diferència de pensió entre tots dos ratlla els 10.000 euros anuals a favor d’ell.
- Quan la Quima es va separar, la seva ex-parella la va amenaçar amb un ganivet i finalment es va suïcidar davant d’ella. No es va considerar violència de gènere.
- La Mercedes és gitana i treballa més hores que un rellotge per tirar endavant els seus fills. El seu company és a la presó. Quan surt de permís la deixa novament embarassada.
Moltes dones. Veïnes, amigues, companyes. Que el 8 de març ens animi, ens reforci, ens alliberi, ens inspiri. Perquè cap dona (ni cap persona) hagi de viure discriminació, assetjament, infravaloració, precarietat, pobresa, violència. Aquest és el desig que us transmetem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada