El sensellarisme és, sens dubte, una de les formes més extremes de vulnerabilitat i d’exclusió social de la nostra societat. És una problemàtica social latent arreu del primer món, més evident a les grans ciutats però present, també, a la resta del territori. Només cal voler-lo veure.
Si acostumeu a passejar pel Camí del Mar, potser us haureu fixat en un parell de llocs on sembla que hi viu algú. Potser també heu sentit a parlar de l’assentament de l’antiga fàbrica Unión Derivan, i fins i tot és possible que tingueu localitzat algun infrahabitatge prop de casa vostra. De tot això en parlàvem fa unes setmanes l’equip de redacció d’aquesta revista. Tots érem coneixedors de l’existència d’aquest fenomen a Viladecans, però cap de nosaltres en sabia dir res més. Quantes persones deuen viure al carrer a la nostra ciutat? Qui són? Reben alguna atenció? En definitiva, quina és la realitat del sensellarisme a Viladecans?
La Federació Europea d’Associacions de Persones sense Sostre defineix la persona sense llar com aquell individu que no pot accedir o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència, bé sigui per la manca de recursos econòmics, bé sigui per les dificultats personals o socials per portar una vida autònoma. Com que aquesta definició és molt àmplia, la mateixa federació proposa una classificació de les situacions de privació d’habitatge que permet identificar diferents intensitats d’exclusió: no és el mateix viure en un immoble ocupat que viure en un assentament estable però sense subministraments bàsics, ni és el mateix viure en una caravana que en una barraca, ni pernoctar en un alberg a dormir al ras, per posar alguns exemples.
Si ens centrem exclusivament en les persones que ocupen l’espai públic, a Catalunya manquen dades actualitzades que permetin saber quantes són. Només 12 municipis han organitzat recomptes en els últims anys. Es tracta de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, L’Hospitalet, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell i Reus. Són municipis molt grans amb unes característiques sociodemogràfiques diferents de les de Viladecans i on el sensellarisme també respon a un amplíssim ventall de realitats diverses i complexes. Es calcula, però, que unes 5.571 persones viuen directament al carrer o pernocten en albergs a tot Catalunya. Són moltes, sí, però en deuen ser força més perquè aquest nombre només inclou els casos coneguts pels serveis socials.
Les persones sense sostre no han acabat així d’un dia per l’altra, més aviat ha estat com a resultat d’un procés complex de deteriorament de les seves circumstàncies vitals. Les causes? Hi ha una gran varietat de factors, alguns dels quals poden confluir: la precarietat del mercat laboral, la rigidesa del sistema legal i administratiu que condemna alguns migrants a la il·legalitat (si és que les persones poden ser il·legals), les situacions de discriminació, la manca de suport familiar, els problemes de salut —mental i/o física—, la realitat del mercat immobiliari, etc. Cada persona és única i té unes circumstàncies pròpies que afronta de manera singular, i per això cada procés d’exclusió és diferent.
Definit el concepte, quantificada la problemàtica i apuntades les causes, quina és la realitat del sensellarisme a Viladecans? Intentarem fer-ne una aproximació donant resposta a alguns interrogants.
1. Quantes persones viuen al carrer al nostre municipi? Tot i que aquí mai s’ha organitzat un cens, segons dades de la Creu Roja local actualment hi ha localitzades unes 15 persones sense sostre establertes al municipi de forma permanent. Són dades fluctuants i aproximades, ja que es tracta d’una població difícil de comptabilitzar. No formen part d’aquest grup les persones que viuen en assentaments més o menys organitzats i que no ocupen l’espai públic.
2. Com són aquestes persones? La trajectòria vital que ha conduït a una persona a viure al carrer és pròpia i diferent i, per tant, no existeix cap perfil concret, tot i que en el cas de Viladecans, sí que comparteixen algunes característiques: són homes sols de més de cinquanta anys, estrangers i sense documentació. Alguns d’ells amb algun problema de salut mental sense diagnosticar o sense tractar i, en alguns casos, amb alguna addicció —que sovint es converteix en una conseqüència de la vida al carrer més que no pas en la causa. Poden tenir, o no, una petita pensió no contributiva o intentar subsistir a través de l’economia informal, però difícilment podran tornar a treballar perquè la vida al carrer ha afectat massa la seva salut, física i mental.
Avui no es té constància de cap dona vivint al carrer ni, per sort, de cap infant en aquestes circumstàncies.
3. On viuen? No els veurem dormint en un caixer ni sobre un banc de la rambla —quan de vegades veiem algú així és perquè està de pas. Viuen al marge (més al marge encara) de tots nosaltres: a la zona agrícola, en algun punt de la riera de Sant Climent al seu pas pel centre, o prop del cementiri, per citar alguns llocs. Allà hi han trobat un espai on instal·lar-se i l’han convertit en la seva ‘llar’ (costa utilitzar aquesta paraula). Alguns porten ben bé deu anys establerts en el mateix lloc. Hi ha algú que, fins i tot, s’ha fet un hortet i hi té gallines. S’han construït una vida, com tothom, però la seva discorre al marge del camí.
4. Quina atenció reben? Com en la majoria de municipis de Catalunya, els serveis i recursos específics per a les persones sense llar a Viladecans són limitats i s’ofereixen, de forma coordinada, tant des de l’administració local com des de les entitats del tercer sector.
La intervenció per part dels serveis socials municipals va encaminada a recuperar l’autonomia de les persones a través d’un itinerari de treball que els permeti deixar enrere la situació de vulnerabilitat que pateixen. En tractar-se de situacions d’alta complexitat, l’actuació envers les persones sense llar acostuma a coordinar-se des de la implicació de molts altres actors: cossos de seguretat, centres d’atenció primària, fundacions tutelars, oenagés i, en casos molt puntuals, fiscalia.
És un model assistencial en escala: cal anar superant el pla de treball per accedir a nivells majors d’assistència. Aquest itinerari, que podria ser relativament fàcil de seguir en altres circumstàncies, no funciona per a la majoria de les persones que dormen al carrer. És una qüestió de confiança. S’han trencat tots els lligams amb la societat i reconstruir-los costa molt. En el cas de les persones immigrades, a més, cal tenir en compte l’existència de topalls legals i administratius que els encadenen a la il·legalitat, dificultant-los encara més la possibilitat de sortir de l’exclusió.
Les entitats del tercer sector afronten el repte des d’una altra perspectiva. Creu Roja treballa amb un model de reducció de danys que té per objectiu que les persones afectades coneguin els recursos que el seu municipi els posa a l’abast i que recuperin, a poc a poc, la confiança envers la societat. Només trencant la barrera de la desconfiança podran introduir-se en un circuit de recuperació. A més, és més fàcil que una persona sense sostre es mostri receptiva cap a la visita d’un voluntari o voluntària de la Creu Roja, que no pas accepti l’ajuda d’un tècnic de l’ajuntament acompanyat de la policia local, per molt que el propòsit sigui el mateix.
Per coordinar tota aquesta tasca, l’Ajuntament i les entitats es troben en una Taula de treball conjunt, on fan un seguiment dels casos i confronten quantes persones ateses per les entitats segueixen també un pla de treball dels serveis socials.
5. Com resolen les seves necessitats materials? A Viladecans, com en la majoria de municipis, no tenim cap equipament o servei d’atenció directa específic per a les persones sense sostre (albergs o centres de dia), però sí que poden fer ús d’un menjador gestionat per l’Ajuntament que els garanteix diàriament esmorzar, dinar, higiene personal i la possibilitat de rentar la roba, a més de ser un espai d’acollida i socialització. Entrar al “càtering” (així és com es coneix aquest servei) implica, tanmateix, acceptar un seguit de compromisos que la majoria de persones que viuen al ras no poden complir per les seves minvades capacitats de relació social. No és, per tant, una alternativa eficaç per a aquestes persones.
Com ja hem dit abans, alguns d’ells ingressen petites pensions o recorren a l’economia submergida per subsistir i, a més, reben el suport de les entitats socials. Creu Roja, per exemple, els subministra petits “kits” bàsics d’higiene personal i de la ‘llar’ mentre que Càritas els proporciona roba.
Feta la fotografia del sensellarisme a Viladecans, ens quedaria per respondre la gran pregunta: Com es pot acabar amb aquest fenomen?
Hi ha una cosa que és clara: si el fenomen és global, no el resoldrem només amb respostes locals que, a més, divergeixen molt en funció de si es tracta d’una gran ciutat europea o d’una població mitjana com la nostra. El sensellarisme és, segurament, la cara més crua de la pobresa, però les causes que el desencadenen ens poden afectar a tots: manca d’accés a un habitatge assequible, precarietat del mercat laboral, l’exclusió administrativa en què es veuen atrapades les persones migrants, problemes de salut física o mental no tractats.
Assistir a aquestes persones és absolutament necessari i és competència dels serveis socials municipals. Però no deixa de ser un pedaç davant l’impacte acumulat d’un mercat d’habitatge cada cop més tensionat i d’un mercat laboral cada cop més precari. Davant d’aquesta realitat la resposta per part de les administracions públiques i de les entitats socials hauria de ser triple: preventiva, articulant polítiques públiques que evitin que cada vegada més persones caiguin en l’exclusió social, assistencial, tal com s’està fent ara, i de seguiment, donant suport per evitar recaigudes.
 |
| Acte organitzat per diverses entitats en record de lespersones sense llar mortes al carrer l’any 2021 |
Per això es fa tan necessari elevar la responsabilitat i no deixar sols els municipis: cal abordar canvis legislatius que provoquin modificacions estructurals en matèria d’habitatge, treball i control migratori, i això només es pot fer des dels parlaments, català i espanyol.
Mentrestant, calen mesures urgents. És imprescindible saber quantes persones hi ha en situació de sense llar a Catalunya. És imprescindible enfortir l’àmbit local i dotar-lo d’un pressupost ben dimensionat i ajustat a la realitat de la seva població. És imprescindible que la Generalitat implementi una estratègia coordinada entre les diferents administracions i les entitats. I és imprescindible que els municipis compleixin la llei i facilitin l’empadronament de totes les persones; només així tindran accés als sistemes sanitari i de serveis socials.
Per aportar una mica d’esperança i plantejar solucions definitives al sensellarisme, el passat mes de gener diverses organitzacions van fer un pas endavant pioner a Europa i van presentar al Parlament de Catalunya una proposta de llei per fer front al sensellarisme de manera integral. En paraules d’aquestes mateixes entitats, l’objectiu de la llei és assolir la protecció, promoció, integració, inserció i emancipació plena de les persones sense llar, així com regular les actuacions i els serveis que les administracions públiques haurien de dur a terme per garantir els drets de les persones sense llar. La proposició de llei va ser signada per la majoria dels partits de l’arc parlamentari amb la finalitat que sigui discutida i aprovada. Veurem si finalment hem trobat el camí per no deixar a ningú dormint als marges.
Vanessa Rodríguez
1. Recull de dades de 719 municipis catalans (2017). Informe de l’Estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya (pendent d’aprovació i implementació).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada