La principal matèria primera que importem són combustibles fòssils (15,1 milions de tones) en forma de petroli cru i gas natural, el que converteix la refineria de Repsol del Camp de Tarragona, la planta regasificadora del port de Barcelona i el gasoducte procedent d’Algèria en les infraestructures més estratègiques del país. L'energia importada subministra el 93,4% del consum anual d’energia primària a Catalunya, amb un cost de 5.830 milions d’euros. El 46% és petroli, i només el 5,4% d’aquesta energia és renovable produïda en el territori. El 45% de tota l’energia final va al transport. La indústria representa el 25,5%. Els sectors domèstic i serveis, el 14,7% i el 13,1% respectivament. I el sector primari només l’1,6%. D’aquesta energia final, el 46,3% són hidrocarburs líquids destinats a la combustió, dels quals el 29,8% és gasoil emprat principalment en el transport de mercaderies, en calefacció i maquinària. Només el 25,1% de l’energia final és electricitat.
En segon lloc d’importància pel seu volum importem matèries primeres biòtiques (14,6 milions de tones) destinades principalment a alimentació. En molta menor mesura, pel que fa a volum, però no menys important, importem minerals metàl·lics (158.572 tones). Per altra banda, la principal extracció domèstica són minerals no metàl·lics (30,8 milions de tones) consistent en sorra, guix, pedres i altres materials destinats a la indústria de la construcció, i també minerals per a la fabricació de fertilitzants. A Catalunya s’extrauen també matèries primeres biòtiques (7,8 milions de tones), de les quals 3,4 milions són conreus, i 3,2 milions conreus farratgers.
Ara bé, a més de les matèries primeres per a la indústria, el principal flux d’entrada de materials a l’economia catalana són els productes manufacturats i semimanufacturats que sumen 57,5 milions de tones/any. I les sortides (exportacions de manufacturats, semimanufacturats i altres) sumen més de 65 milions de tones. En resum, i per no cansar amb més dades, Catalunya té una indústria transformadora que és molt deficitària en energia, matèries primeres, i productes i béns tecnològics. En un escenari d’encariment dels inputs energètics i materials essencials per a la indústria, però també de productes alimentaris, i d’inestabilitat de les cadenes de subministrament, per exemple de microxips, l’economia catalana presenta una elevada vulnerabilitat que pot traduir-se en una important pèrdua de competitivitat.
La pèrdua de competitivitat de la indústria no ha fet més que començar en alguns sectors més exposats que no han reaccionat a temps davant les actuals crisis, algunes anunciades amb molta antelació com la crisi climàtica o el Pic del petroli. Altres inesperades com la pandèmia de la COVID-19 o la guerra d’Ucraïna. Les contramesures governamentals per frenar l’escalada de preus reduint impostos o intervenint en els mercats majoristes de l’energia, amén de corregir abusos dels oligopolis energètics i altres càrtels perpetrats en les dècades neoliberals, tenen molt poc recorregut com es veurà ben aviat perquè el problema no és de preus sinó de subministrament de materials. No parlem d’euros sinó de tones o de quilowatts hora.
En l’expectativa de possibles escenaris futurs de desabastiment, Catalunya s’ha de dotar d’una política industrial a mig i llarg termini que transformi estructuralment el sistema productiu per guanyar sobirania industrial, tecnològica i energètica, així com incrementar l’autosuficiència alimentaria i dels recursos per a una major resiliència davant dels avatars del canvi climàtic, de la limitació de les emissions i contaminants, i de les cadenes de subministrament global.
Per combatre la crisi energètica que afecta directament la rendibilitat d’alguns processos industrials electrointensius, i afecta també el transport, i altres processos tèrmics com les cimenteres, cal desplegar amb rapidesa l’aprofitament dels recursos de vent, sol i biomassa del territori. Electrificar el transport i millorar l’eficiència dels processos industrials, també els que requereixen energia tèrmica.
Cal desplegar el més aviat possible un programa per l'aprofitament dels recursos biomàsics dels boscos de Catalunya que constitueixen en dimensió, junt amb l’energia renovable del sol, el principal recurs autòcton que disposa el país. Substituir els recursos minerals no renovables sempre que sigui possible. Catalunya és una de les regions més verdes d’Europa. Disposa d’unes masses forestals que ocupen més del 60% del territori (41% del territori són boscos) que estan en expansió en els darrers decennis per l’abandonament de conreus i pastures. La producció de biomassa dels boscos catalans és aproximadament de 2 milions de metres cúbics anuals, cosa que permetria fer-ne una valorització material i energètica a escala industrial, fet que ajudaria a l’hora a minimitzar el risc d’incendis i millorar el mosaic agroforestal.
Les estratègies de descarbonització i reducció de la petjada ecològica incentivades pel Pacte Verd Europeu apunten a una transformació industrial que depengui cada cop menys dels recursos no renovables, i desenvolupi una bioindústria transformadora de la biomassa en matèries primeres i combustibles verds, a més de l’aprofitament de la fusta per materials de construcció.
La principal porta d’entrada dels fluxos materials i energètics de Catalunya, que és el port i el polígon petroquímic de Tarragona, s’ha de transformar en els propers anys en biorrefineria de recursos agroforestals i en ecoplantes de química molecular per la transformació dels residus sòlids urbans en metanol per a la producció de matèries primeres. La química ha de substituir els hidrocarburs en la elaboració de polímers, amoníac per a la fabricació d’adobs. Produir hidrogen verd i biocombustibles per a la indústria i l’aviació. La bioindústria amb les ecoplantes s’ha d’estendre pel territori, també a l’àrea metropolitana en substitució de les incineradores que és a on ara mateix es valoritzen un milió i mig de tones d’escombraries que es generen anualment a Catalunya amb les seves corresponents emissions de CO2. Així mateix, cal instal·lar reactors de biogàs per transformar les dejeccions de la sobredimensionada cabana estabulada a Catalunya en biometà per a l’aprofitament tèrmic o altres usos industrials.
Sense ànim d’exhaustivitat, el que aquí s’apunta, són algunes directrius per una transformació estructural de la indústria catalana que permeti transitar cap a una economia sostinguda per matèries renovables i autòctones, reduint les importacions. La digitalització pot ajudar per exemple a substituir les tecnologies d’adobs artificials i fitosanitaris d’ús agrícola per la gestió dels conreus amb dades massives, sensòrica, algoritmes, el que es coneix com agricultura de precisió o agricultura 4.0. Només amb tecnologia digital i tecnologies per a la irrigació es podrà fer front a la disminució de precipitació que afecta a les regions mediterrànies, per reduir el risc de plagues i evitar que caigui la productivitat del camp.
Necessitem un Pla Industrial per transformar estructuralment l'economia, amb la vista posada en el mitjà i llarg termini, amb consens dels agents socials i econòmics. Un Pla de País, amb un nou contracte social que situï Catalunya en el que serà sens dubte la gran revolució industrial d’aquest segle. La revolució ecològica i digital, de la que Catalunya no en pot quedar al marge.
Salvador Clarós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada