Hi ha qui diu que el terme migrant descriu només una situació temporal: s’és migrant quan es canvia el lloc d’estada, però no cal que aquesta etiqueta et pengi a sobre tota la vida. De fet, si mai feu l’exercici de “comptar migrants” a partir del cens, us adonareu que és una tasca molt i molt complexa. ¿Per què considerem determinada gent immigrant? ¿Perquè té cognoms estrangers? Potser han nascut al nostre barri. ¿Perquè parla una altra llengua? Potser a més a més parla i escriu perfectament la nostra. ¿Perquè va vestida diferent? ¿Segur que va vestida diferent? Com sol ressaltar l’escriptora Najat El Hachmi, els nostres pobles i ciutats van plens de dones musulmanes i sense vel, però nosaltres tenim filtres a la mirada i quan volen representar-ne una, sempre la veiem amb vel.
Sovint corren (i fem córrer amb lleugeresa) tòpics i sospites que no tenen res a veure amb la realitat. En canvi sí que hi ha realitats que pesen com una immensa llosa i que aixafen les persones fins a l’ofec i distribueixen en compartiments estancs la població. Una d’elles es diu llei d’estrangeria o, també, escassa aplicació del dret d’asil. El fet migratori, quan hi ha una enorme desigualtat social, fam, dictadures o guerra, no es pot aturar, perquè la vida surt a raig per totes les escletxes possibles. La gent és capaç de recórrer mig Àfrica a peu i en condicions duríssimes per arribar a Europa, com és capaç de travessar el desert mexicà per arribar als EUA. Jugant-s’hi la vida. L’impacte de les lleis d’estrangeria no impedeix que arribin, però sí que crea molt de dolor innecessari i de marginació.
En primer lloc, perquè crea espai per a les màfies, que desproveeixen les persones dels seus recursos econòmics i posen en perill la seva integritat personal. Estic segura que molts refugiats sirians haguessin pogut arribar a Europa en molt millors condicions, tal i com arriben els ucraïnesos: sense la motxilla de la humiliació i el menyspreu causats a consciència per les policies, amb una experiència i una formació que es pot ajustar a les nostres necessitats laborals, i alguns --no tots, però alguns sí-- amb els recursos suficients com per tirar endavant una temporada. Al final, la gent arriba igualment: amb ferides emocionals difícils de guarir, arruïnada i depenent totalment dels serveis assistencials i amb un futur molt incert. Carn de canó per a qualsevol mena de ressentiment futur.
Mantenir la gent que arriba a casa nostra sense regularitzar, és a dir sense permís de residència o de treball, significa mantenir un gruix de gent que no pot treballar ni cotitzar (ni a Hisenda ni a la Seguretat Social), mantenir tot un sistema econòmic submergit que tampoc no paga a Hisenda (menys impostos equival a menys serveis públics), precaritzar molt a la baixa les condicions de treball generals, afavorir la sinistralitat laboral i excloure la vida sindical de la democràcia. No només perjudica els immigrants: perjudica tots els treballadors del país. Impedeix l’accés a un habitatge digne, situa en la pobresa un nombre importantíssim d’infants i adults, i prepara un futur galdós per a molta gent que haurà treballat moltíssim i que haurà cotitzat molt poc a la Seguretat Social. Dit en plata, que cobrarà una pensió de misèria quan sigui l’hora.
Per això la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que vol recollir 500.000 signatures perquè el Congrés aprovi una regularització extraordinària de moltes persones estrangeres que malviuen al nostre país és una bona cosa. Per als estrangers i per nosaltres. Alguns ja vam tenir ocasió de signar la nostra petició a la Mostra d’Entitats, perquè Càritas se n’ha fet ressò. Podeu adreçar-vos a Càritas o bé consultar aquesta plana web.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada