Els passats dies 1, 2 i 3 de juliol vam poder a tornar a gaudir de les propostes de la 33ena edició del Festival Internacional de teatre i animació Al Carrer de Viladecans. Una edició que ha recuperat els espais i l’esperit de les edicions anteriors a la maleïda pandèmia, on hem pogut gaudir de propostes per a tots els públics de circ, dansa, animació, instal·lacions, teatre de carrer, performances, espectacles itinerants, percussió, foc... En definitiva, tot l’embolcall de propostes artístiques que s’engloben en el que anomenem les arts de carrer.
No en va a Viladecans som una potència en això de les arts de carrer. Ho som perquè fa més de trenta anys, volgudament, vam entendre que el carrer és un espai d’ús comunitari i d’accés universal on hom pot expressar-se i gaudir de l’art. També és un espai adient per configurar el nostre propi “habitus” cultural, com diria l’eminent sociòleg Pierre Bourdieu, aquell conjunt de disposicions socialment adquirides que mouen als individus a viure d’una manera similar a la d’altres membres del seu grup social. I és que precisament en això radica l’èxit d’un Festival d’aquestes característiques, en afavorir els drets culturals de la ciutadania i treballar per generar comunitat des d’una posició d’equitat social. Perquè el carrer ens iguala, ens dona drets, ens humanitza i utilitzar la cultura com a engranatge d’aquesta creació de comunitat és quelcom essencial per ajudar a construir societats més justes, més lliures i amb més esperit crític.
El futur de les polítiques culturals està en entredit, fruit de la actual situació d’inestabilitat i crisi mundial. La majoria de polítiques culturals públiques han iniciat el segle XXI apostant per la diversitat cultural però en els darrers temps sembla que la cultura surt de l’agenda política, per exemple, quedant fora dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) i tornant a un espai més de representació simbòlica i no pas com una eina efectiva per cohesionar les societats. Segons el meu parer, això és un greu error, ja que la cultura és un element fonamental del creixement de les societats i no podem donar-li només una pàtina simbòlica restringida a uns referents culturals inamovibles i sagrats. La cultura és moviment, és canvi, i com diu el cantautor uruguaià Jorge Drexler a la cançó Movimiento: “Si quieres que algo se muera, déjalo quieto...”. No podem permetre que la cultura es converteixi en una arma llancívola entre extremistes que confonen pàtria amb cultura. Les cultures no lluiten entre si, mai ho han fet. El fet cultural és col·laboratiu, generador de comunitats i constructor de consensos. Potser cal ser més insistents des del sector cultural, i no donar per fetes les coses. Consolidar projectes culturals ha sigut una lluita democràtica molt llarga que ha aconseguit que el valor de la cultura deixés d’estar en mans d’un petit grup selecte per obrir-se a tota la ciutadania. Defensar amb convicció el valor social de la cultura i el dret a accedir-hi s’ha de convertir en una prioritat de la societat civil contemporània. I és evident que aquesta feina l’hem de fer entre totes i tots per guanyar la batalla ideològica i tornar a posar la cultura al centre de les polítiques públiques.
El Festival de teatre Al Carrer de Viladecans n’és un bon exemple, un espai transversal, familiar, obert, cohesionador, comunitari i social perquè tothom pugui gaudir-ne. Les arts de carrer són un element imprescindible per potenciar els drets culturals de la ciutadania i afavorir-ne la participació. Les més de trenta mil persones, veïnes i veïns de Viladecans, que aquests tres dies han passejat per la ciutat en poden donar fe. Tota aquesta gent ha tornat al carrer a divertir-se amb propostes culturals de molta qualitat, a gaudir-les en família i amb amics, per corroborar que la cultura és un dels elements centrals de la vida social de les persones. Visca les Arts de Carrer!!! Visca el Festival Al Carrer de Viladecans!!!
Xavier Campón Brugada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada