 |
| Escultura del Papa Luna al Castell de Peníscola (2007), obra de Sergio Blanco. Foto: Patricia Aliu, 2022 |
Ressonen encara, cent anys després i pels passadissos de parets, terra i sostre petris, els passos dels monjos i soldats que van viure envoltats d’aquestes roques agrestes i imponents muralles durant dos segles. En aquesta antiga plaça fortificada que he arribat a estimar tant en poc temps —només hi he viscut una dotzena de voltes al sol— he intentat que m’enteguessin arreu del món, que la glòria d’aquesta seu que presideixo perdurés, s’igualés o superés les d’Avinyó i Roma. Però em penso que m’hauré d’anar acomiadant d’aquests murs; del jardí amb aquesta font preciosa, que vaig crear en el pati d’armes que hi havia quan hi vaig venir per primer cop, i d’aquest Mar Mediterrani que sempre esguardo i pel qual mai més no navegaré.
Ni els remeis de l’apotecari ni l’alquímia dels metges poden fer res amb la meva malaltia misteriosa. He treballat molt per a aquest castell i per a les meves tasques com a un dels caps de la meva Església. He escrit butlles i tractats, rius de tinta, el llibre de les consolacions de la vida humana i també el meu testament. Sé que em queda poc temps. Defensant els meus drets i barallant-me amb els altres pel meu lloc m’he construït enemics tan forts i perillosos com aquests baluards poderosos i aquests grans carreus.
No em trobo gens bé. Mai no he estat un home fort, soc poca cosa, esquifit, baixet i magre. Només la tiara em fa semblar més alt. Espero que el meu passat i present sigui recordat en el futur. Un futur que sé que ni tan sols soc capaç d’albirar. No em penedeixo de res, malgrat estar i sentir-me aïllat dels altres. Des de la finestra del meu estudi veig el cel i el meu mar, i els dic adeu als meus somnis. Potser el verí que em mata, fet de l’enveja i l’ànsia de poder dels qui m’envolten, em retiri del món. Però estic segur que la meva empremta s’escamparà arreu i esdevindré símbol.
Soc en el meu últim refugi, el d’un home superat per la seva època. Tal com ho va ser per als religiosos guerrers que aquí van aixecar la seva darrera gran fortificació, en un esforç que va resultar final i definitiu.
Soc Pedro Martínez de Luna y Pérez de Gotor. Vaig prendre el nom de Benet XIII i no vull renunciar al que soc. Fins al final, sigui com sigui, em mantindré en els meus tretze. Malgrat tot i tothom.
Castell de Peníscola, 22 de maig de 1423
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada