Sembla que el dret a menjar el que et ve de gust el tenim molt assumit avui. Un dret que potser és conseqüència de les limitacions alimentàries que molts vam viure de petits, en una economia si no de postguerra (jo vaig néixer l’any que es va acabar el racionament) sí molt ajustada.
A casa el menjar no es llençava mai, tot i no tenir ni les facilitats de compra que avui tenim ni molt menys les d’emmagatzematge. L’economia i la cuina casolanes requeien exclusivament en ma mare, que treballava fora de casa. Anava a comprar quan els horaris li ho permetien, però era sovint, perquè tampoc no teníem nevera. I sempre poques quantitats. Impensable menjar a la carta: a casa es menjava el que hi havia, sense discussió. Això sí, es procurava anar complaent la concurrència.
Els entrepans eren amb molt de pa i poc tall. Alguns aliments no entraven mai a la dieta pel seu preu prohibitiu i d’altres ni tan sols estaven a l’abast. Sopes de pa (escaldades, amb menta, amb farigola, amb ceba, amb tomàquet...), caldo de “colls i punys” que deia el meu pare (amb pedrers, potes i colls de pollastre, que eren barats), les ganyes i cues de bacallà... Força llegums, molt poca carn i poca fruita. No teníem pas problemes de colesterol, no. De sobrepès, potser sí, perquè servidora sempre ha estat molt panarra.
A mesura que l’economia va anar millorant, també el rebost es va anar alegrant i diversificant. I tan aviat com vam poder, part de l’alimentació es va tornar capriciosa: esmorzars de crusants i ensaïmades... i el tast de coses noves. Recordo la primera vegada que vaig menjar certs formatges, i patés, i salmó, i bon vi. Tota una descoberta.
Tot plegat, petits i grans plaers. Una part de la salut (més amanida, més fruita, més verdura, més proteïna) ha millorat, però l’excés més aviat sospito que ens fa més mal que bé. Ara podem comprar a una setmana o a un mes vista. Disposem de bones neveres i congeladors. I fins i tot, si la mandra o l’estrès apreten, tenim molt de menjar cuinat a l’abast. Ja hem oblidat que les cireres arriben al juny, perquè tot l’any en podem comprar. Si fa falta arriben de l’altra punta de món.
Però resulta que un dels problemes més grans que tenim és el malbaratament d’aliments: llencem molt de menjar a casa, per motius diversos. Per avorriment, perquè petits i grans ens hem acostumat a menjar a la carta, perquè de vegades no sabem com conservar adequadament alguns aliments, perquè fem cuina ràpida, perquè a les grans superfícies et forcen a comprar menjar que no necessites (envasat i en quantitats superiors a les volgudes), perquè ens hem tornat del morro fi i exigim que les peces de fruita siguin de vista espectacular. I perquè no som conscients que mitja humanitat es mor de fam i que el sistema alimentari que promovem és car, poc saludable i genera molts residus amb uns envasos totalment desproporcionats (un parell de cebes embolicades amb plàstic i una safata de porexpan, per exemple). Ho explicàvem al Punt de Trobada en aquest article.
Em fa vergonya reconèixer que em va costar molts anys aprendre que la meva mare feia una funció casolana poc lluïda però imprescindible, a banda de compartida per moltes dones: era la primera a menjar les sobres, li vinguessin o no de gust; s’esforçava per reciclar el menjar que havia quedat (no en quedava gaire, tot s’ha de dir); escurava els ossos, era qui es menjava la fruita que estava una mica macada o qui es feia l’entrepà amb el pa una mica més sec.
Aprofitar bé el menjar; fer-nos conscients que no ens cal que, encara que la puguem pagar, comprem només aliments que entrin per la vista; fer dietes més sòbries i saludables; menjar el que hi ha, senzillament; comprar a granel i evitant envasos de plàstic; compartir els nostres excedents; comprar productes de proximitat i de temporada (al Baix Llobregat no ens cal comprar enciams holandesos o espàrrecs del Perú!!!, i als nostres pagesos els anirà molt bé poder vendre’ns la seva producció)... Farem salut, estalviarem energia i diners, cuinarem millor i contribuirem a una millor distribució dels aliments a nivell mundial.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada