Fa poques setmanes, en el marc del 25N, el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol, presentava l’informe anual de dones ateses per agressió sexual en aquest centre, i qualificava les dades d’”esfereïdores”, ja que suposen un augment del 51% respecte a l’any anterior. Campistol no va dubtar a titllar la nostra societat de “masclista i violenta, una societat que està malalta”, alhora que instava les administracions a fer “tot el que puguem per intentar eliminar aquesta xacra”.
Només un dia abans, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, havia estat violentada i vexada a la mateixa tribuna del Congrés dels Diputats per la parlamentària de Vox Carla Toscano, que va referir-se a ella com una “alliberadora de violadors” i va afirmar que “el seu únic mèrit és haver estudiat en profunditat a Pablo Iglesias”, entre altres delicadeses.
La coincidència, o no, dels fets em va cridar molt l’atenció perquè del Congrés n’han de sortir les lleis que, tal com demana Campistol, intentin eliminar el flagell de la violència de gènere. Però resulta que ni el mateix Congrés no és un espai lliure d’agressions misògines. De fet, m’atreviria a afirmar que simplement no és un espai lliure de violència, perquè les envestides verbals que es practiquen des de la tribuna dels oradors i que, massa sovint, es converteixen en ofenses personals als adversaris polítics sobrepassen, de molt, el que és acceptable en la dialèctica i en la controvèrsia.
Com a ciutadana, sento vergonya en veure com aquesta violència política s’ha instal·lat a la seu de la sobirania popular. I sento vergonya en comprovar que els reptes globals que com a societat tenim per endavant són utilitzats, per alguns, com a mers elements per atiar el foc contra l’altre. Penso que a certs grups parlamentaris els importen ben poc el feminisme, el masclisme, la immigració o el canvi climàtic, sempre que els ajudin a fer soroll i a boicotejar qualsevol intent de progrés social al nostre país, ja sigui en favor de la classe treballadora, ja sigui en favor de col·lectius com el de les dones, la comunitat LGTBI, les persones en risc d’exclusió social o els nouvinguts.
I em pregunto, quin és l’objectiu d’aquest “anar a la contra”? A Vox ja els coneixem, i no espero res de propositiu per part seva. La finalitat d’altres parlamentaris que també practiquen la violència de la paraula me la puc imaginar: remar sempre, sempre, sempre en favor dels seus, que no sé ben bé qui són, però que estic segura que no són la majoria dels seus votants. Vergonya.
Vanessa Rodríguez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada