Li va bé la sequera a l’ermita de Sant Romà de Sau, encara que ens estiri les orelles. El canvi climàtic el tenim aquí, a tocar. La humanitat és una mala estudiant que sempre es deixa les assignatures per al setembre, sense voler assabentar-se que la natura no deixa repetir curs. L’ermita és una construcció romànica del 1062, és a dir que d’aquí a quaranta anys en tindrà mil. Vam celebrar el seu nou-cent aniversari ofegant-la el 1962. Aquí segueix, amb aquest orgull mut de les persones humils. Quan ella apareix, s’alça com la dama del llac que perviu sota l’aigua. Encara que no tingui campanes, el campanar porta males notícies amb l’aigua als peus. Aquí seguirà, fins que el cos aguanti, com si fos un avi en una residència de Madrid en temps de Covid. La nostra ermita romànica és l’església més antiga que més temps aguanta sota l’aigua, les altres ja s’han agenollat. Quan treu el cap en aquesta foto és com mirar una església de pessebre sobre el terra de suro.
La natura fa un temps que adverteix que pinten bastos, que cada vegada més l’aigua és un bé escàs, encara que es desgelin quilòmetres cúbics de glaceres. Des dels romans ens encanta pavimentar, que és una manera de circular, però també d’evitar que la pluja penetri, fecundi la terra. Des de l’aire es veu la terra poblada de punts de llum, les ciutats, que són trossos de terra amb impermeable. Les plaques solars podran convertir la terra buidada en terra estèril, impermeable. Els cotxes elèctrics, que, si s’imposen, d’algun lloc haurà de sortir tanta electricitat. Cada salvació comporta una condemna. Hi ha un fet innegable, la terra és una senyora que no aguanta aquest ritme, i es comporta com en el fons és: un organisme viu que sap física i química.
Nosaltres hauríem d’imitar aquesta ermita romànica de Sant Romà. En temps de sequera sap gaudir de l’aire lliure, de sentir una altra vegada la carícia del sol a les seves pedres velles i humides. És la fortalesa tossuda, d’humilitat enganyosa. Sembla seguir el consell de Gramsci, pessimisme a l’anàlisi i optimisme a la voluntat. I nosaltres no podem ser menys, desitjar bones festes i un any nou 2023 que com a espècie siguem més intel·ligents que ahir, però menys que demà.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada