Les millors coses que he viscut no necessitaven objectes per ser viscudes. Una posta de sol, una tarda amb amigues, una nit amb amb algú inesperat, un dia de platja a principis de l’estiu, amb l’arenal i el mar encara deserts, un passeig per un lloc nou per descobrir-lo, una xerrada sense presses sobre la vida o sobre res d’important… No ho sé, n’hi ha tantes que em quedaria sense espai a la pàgina per seguir enumerant-les.
Crec que el que em passa s’aparella amb l’edat. Com més gran soc, menys m’interessa allò físic, i més allò immaterial. Quan era més jove, acumulava coses, només pel plaer d’aconseguir-les i gaudir-les. Però la veritat és que, al cap d’un temps, perdien el sentit i gairebé no les veia, com si em creués amb un moble que ja no és útil, com una cadira desballestada, com un sofà que ja no és còmode i li salten les molles.
Tal com em sento ara, em subjuguen més els moments, les experiències. Allò viscut en ple, que m’aporta més que qualsevol objecte, per més bell que aquest objecte pugui ser. Veig les coses sense vida, sense energia. L’únic motor que em mou avui són les persones. Amb elles, a través d’elles, trobo el que res físic no m’ha pogut atorgar: un somriure compartit, una confidència, una riallada sota una pluja torrencial, unes llàgrimes d’alegria, una mirada que ho entén tot sense dir res. I un milió de sentiments, d’emocions, de sensacions més que no hi caben en una sola reflexió ni en unes poques lletres.
Vull desfer-me del que sobra. Allò material no serveix.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada