Catalunya: recuperació o reconversió industrial? (1)

Colònia Sedó (Esparreguera)

El context mundial de la crisi climàtica i ambiental, oracle premonitori de les amenaces de deteriorament econòmic i de les possibles condicions de vida en el planeta, augura un futur no gens fàcil per a la indústria catalana en el mitjà i llarg termini. Cada cop és més plausible el risc de col·lapse per a les economies més dependents de recursos no renovables i menys desacoblades del model industrial de producció i consum en massa. L’alta probabilitat de desproveïment de gas a Europa ja ha activat alarmes al continent. Els fluxos materials i energètics que irriguen aquestes economies estan en revisió perquè minerals crítics com el petroli, tel·luri, gal·li, fòsfor o urani, entre molts altres, estan al zenit de l’extracció, és a dir que la demanda creix per sobre de la producció atesa la seva escassedat o bé per la minvant rendibilitat de jaciments molt explotats. La geopolítica global, que té molt a veure amb la procedència de les matèries primeres i el seu comerç, es troba ara al divan de la història amb símptomes de paranoia. Ucraïna, la pandèmia, les cadenes de subministrament global... Mentre els fluxos energètics i materials contornegen el nou mapamundi geoestratègic d’aquest segle, el mercat reacciona amb encariment del petroli i el gas, disparant la inflació. 

A Catalunya hi ha fàbriques des de la segona meitat del dinou. Tot i no tenir grans conques carboníferes, les xemeneies fumejants acreditaven l’èpica del vapor i la mecanització a la Barcelona del milnoucents, un gran empori industrial al sud d’Europa. Avui Catalunya continua sent un país industrial, més diversificat i equiparable a la mitjana de la zona euro, amb un VAB industrial que ronda el 20%, i una exportació que representa el 25% de l’exportació de l’Estat, que creix ja per sobre dels 80.000 milions d’euros l’any 2021. No obstant, hem incrementat la dependència exterior pel que fa als recursos que demanda la indústria. Els economistes que solen comptar només amb euros o dòlars el que es mou dins el sistema no sabran anticipar el que pot venir a no trigar, com tampoc van anticipar les crisis actuals. Si enlloc del valor dels béns manufacturats mirem el compte de fluxos de materials (CFM) constatarem que la dependència de matèries primeres industrials i energètiques que té l’economia catalana és la seva principal vulnerabilitat en els escenaris de la transició que enfrontem. Materials i energia, junt amb una dependència també tecnològica ens resten sobirania industrial abocant el país a una crisi en l’horitzó de 2030 si no s’aborda una transformació estructural aprofitant els fons europeus de recuperació.

L’economia catalana importa de l’estranger i de la resta de l’Estat gairebé dues vegades i mitja més recursos que els que extreu (extracció domèstica). Amb un elevat Input Directe de materials IDM (suma de les importacions més l’extracció domèstica) de més de 131 milions de tones/any (Idescat 2019), l’economia catalana és molt deficitària en recursos naturals. No obstant, Catalunya té una indústria exportadora.

Salvador Clarós