invisible

Retrat de Stephy Langui (1961), René Magritte

Tens un pes molt feixuc sobre les teves espatlles. Sents la gravetat com una gran roca grisa, immòbil, dempeus a l’estança pressionant el terra, pressionant-te a tu. Desproporcionada, en aquesta sala buida d’objectes i també d’emocions. Et mires cap a dins i et trobes com una presonera a casa teva. Sempre pensativa, mires a fora per l’arc enorme que presideix les quatre parets. T’imagines fora, veient l’espectacle d’un cel en calma, ple de núvols de conte. Veus el mar i l’horitzó allà al fons, potser esperant-te. El blau i el blanc et fan oblidar per una estona la solitud que fa tan pesats els teus peus i l’avorriment que t’envaeix tot el cos i et deixa sense esma. A vegades, la llibertat és una finestra.

Saps que t’has convertit en invisible. Ja pots estar atenent les converses “intel·lectuals” del teu marit amb els seus amics o només mirant-los des del jardí. Tots plegats no veurien la pedra encara que hi ensopeguessin dos cops. Ell mai no parla de tu com si fossis una persona fantàstica, no t’admira. No et veu com una gran dona, al contrari. Per a ell ets una habitant de Liliput. Tant fa que siguis preciosa i tinguis cura de tu mateixa, que et pintis els llavis i somriguis. T’ignora. Ets com el moble que fa el servei però ja passa desapercebut a força de dies que passen i passen. I tu els vas deixant passar. Cada dia més fora de lloc.

Però, de tant en tant, te’n vas a veure exposicions de pintura. Cada quadre és una altra finestra que et fa viure una altra vida, una altra història. Per una estona pots deixar de tenir els peus on els has tingut sempre i començar a flotar. Passar de la realitat i entrar en una altra dimensió. Com la d’una estranya, però suggeridora obra, que has descobert aquest matí. La va pintar un artista belga el 1961, abans que nasquessis. A tu et sembla que la va crear ahir mateix. I que el que hi ha representat parla una mica de la teva vida. L’estranyesa desapareix i ets dins del quadre. Tu ets la dona pensativa que vol fugir i la que els homes que parlen no veuen. La roca és la teva roca i el cel, allà fora, la teva llibertat.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com