El dret a viure en pau

 

Sembla fora de lloc l’estendard roig en aquesta foto. Fan somriure els dos estris grocs, eines d’obrers com la falç i el martell, com veïns inesperats d’una joieria de luxe. Cartier no sembla el lloc que imaginaríem per sentir sonar la internacional i posar-nos a cantar en qualsevol dels idiomes coneguts allò de No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans, obrer, és la sang de tes venes la que triomfant et salvarà. La relació dels proletaris, els damnats de la terra, amb les joies de la corona ha estat més de cendres que de diamants. Un príncep de Gal·les va dir que Cartier era el joier dels reis i el rei dels joiers.

Definitivament, sembla fora de lloc la joieria Cartier en aquesta foto, esmorzars amb diamants al costat del drap roig del comunisme, en el centre d’Ho Chi Minh 

–abans Saigon, primer capital de la colònia francesa de la Conxinxina i després de Vietnam del Sud–, i a pocs metres de l’estàtua d’Ho Chi Minh erigida a qui va ser líder del Viet Cong. Als anys setanta es parlava molt de la ruta Ho Chi Minh, més de setze mil kilòmetres de camins i senders per fer arribar subministraments a la guerrilla Viet Cong que operava al Vietnam del Sud. Els B-52 nord-americans bombardejaven inútilment els camins, perquè les bombes intel·ligents resultaven no ser tan intel·ligents com els guerrillers. Per tant es van dedicar a bombardejar constantment Laos, un i altre cop fins assolir el record Guinness de bombardejos, encara vigent.

Quan tronaven els motors sobre les selves maragdes, a l’altra cantonada del món, els joves americans es banyaven en fang i pluja, fumaven porros i escoltaven roc a Woodstock i reclamaven fer l’amor i no la guerra del Vietnam. Víctor Jara va dedicar al mític guerrer i poeta una cançó: El derecho de vivir/ poeta Ho Chi Minh/ que golpea de Vietnam/ a toda la humanidad. Ningún cañón borrará/ el surco de tu arrozal./ El derecho de vivir en paz. 

De vegades la pau accepta estranyes companyies de llit. El comunisme ja no és el que era. El capitalisme sí. Ni el dret a viure en pau surt gratis, perquè tot té un preu. 

Fotografia: Jaume Muns

 Text: José Luis Atienza