En Jaume Puig, el fill del gravador, ha arribat a port

 

                                                Jaume Puig, Neus Altés, Jordi Amat, Isabel Ruiz, Rosa Comellas,
         i els seus fills. (Foto: Àngel Lázaro Orús)

Anys enrere, evocant el seu pare, Jaume Puig (VPT 89-90 estiu 2015), vaig escriure: “Quan després d’haver vist l’extraordinària singularitat d’algunes persones la natura ens les pren, a l’hora del comiat, sovint trobem qui de manera insensata i beneita exclama: “Hi ha persones que no haurien de morir mai”. En el cas del gravador del carrer Sant Josep, jo vaig ser un d’aquells infeliços. Però bé, no m’estic de tornar-ho a dir: “Mai no haurien de morir. Vet-ho aquí.” I aixó mateix ho reitero, avui, en el comiat del seu fill, el nostre estimat Jaumet que el passat 6 de març ens deixava per sempre. El baliga-balaga més encantador, agradable i deliciós amb el que he fet vida.

Dic jo que ser fill d’un pare que fou trotskista, del POUM, voluntari al front durant la guerra civil, present en els fets de maig de 1937 a Barcelona on fou detingut, membre de la resistència a França en passar a l’exili, detingut i escapat de la presó de Compiègne prèvia deportació a Dachau i retornat a la resistència de Montauban a fer volar vies de tren, i que quan acabada la Mundial tornà a Catalunya dedicant-se a guanyar el viure com a gravador encunyador de medalles, entre altres les de la Mare de Déu de Montserrat que el monestir li encarregava en sèrie, deu marcar la personalitat. I dic jo també, que tenint per mare l’esplèndidament arrauxada Montse Gràcia, l’orientació del viure i el sentit li degué quedar ben predeterminat.

De petit, en Jaumet ja capitanejava amb tota naturalitat els trapelles del barri dels carrers amb nom de músic de Viladecans, Granados, Breton, Morera i Clavé. La Pepita Secall, la seva mestra en l’adolescència, es delia dient que quan l’havia de castigar per fer el tarambana a l’escola, sempre se’ls escapava simpàticament el riure a tots dos i l’havia de perdonar. Entrat en la joventut, amb en Jordi Amat, amb l’Antonio Guerrero, amb l’Antonio Galiano, amb en Pau Vilà, amb l’Antonio Jimenez i amb en Josep Mazón, es posà a jugar a beisbol federadament amb el Vila, guardant les trapelleries de carrer a l’interior del taller de son pare on el desori esdevenia cosa elevada al quadrat. Alhora, creava el conjunt de rock “Black Boots” juntament amb en Jaume Cabistany, Joan Pugès, Vicenç Domènech i Sebastià Oriol. Al ritme d’ells i el seu “Nights in White Satin” jo ballava per primera vegada en ma vida, al “Nido de los Retales” i a “Can Batllori” de Viladecans, a les acaballes de 1968. Això em va dur a fer bona amistat amb ell i amb la que essent la seva xicota, després seria la seva dona i mare dels seus fills, l’exquisida Neus Altés Badia, al cel sigui també.

Però no sols amb rock & roll, beisbol i medalles va esmerçar els anys de la vintena sinó que juntament amb en Salvador Bel (Jeroni), es construí el seu kart de competició per anar plegats allà on fos (cadascú amb el seu) intentant quedar primers, i això em permeté a mi gràcies a la seva bonhomia, experimentar i gaudir l’increible sensació d’accelerar de zero a vuitanta i cent en poquíssims segons fins a frenar al primer revolt, arrossegant pràcticament el cul pel terra. I aquest és el tarannà vital amb què sempre el vaig veure i considerar.

Després d’haver jugat amb el Club Beisbol Catalunya i haver contribuït a les seves victòries, casar-se i haver intentat “fer les Amériques” a Venezuela amb la Neus, en retornar, passà a integrar-se novament a les files del Club Beisbol Viladecans, aportant tot l’après més enllà de l’Atlàntic com a jugador i donant suport a l’etern entrenador Alfons Barrué.

L’any 1987, acabat de construir el Camp Municipal de Beisbol després de guanyar la sisena Copa del Rei, el president Ballester es plantejá com a objectiu per justificar la tenència del camp nou anar a la conquesta d’Europa. Aquest legítim plantejament personal topà dins la Junta amb els que crèiem que l’ús, el més massiu possible per assegurar la continuïtat, era el que justificava les noves instal·lacions i no només la consecució de reptes victoriosos del primer equip. El plantejament d’en Ballester implicava a més a més el menysteniment i la marginació de l’Alfons Barrué i en Jaume Puig que eren els qui dirigien l’equip i traspassar aquesta direcció a mans de gent forastera teòricament superior. Plantejada la proposta del president Ballester com a disjuntiva, “o la meva, o res”, via dimissió i sense presentar candidatura a eleccions en el convenciment que acabaríem plegant-nos a “la seva”, vaig presentar la meva opció en l’últim moment del termini establert per la Junta, acceptant la condició del vicepresident Ignasi Alavedra de trobar el suport dels altres membres de la Junta en una setmana. Així és com em vaig posar al capdavant, així és com en Jaume i l’Alfons foren restituits en la seva funció i així és com s’establí un major compromís participatiu al voltant del Club i del manteniment de les noves instal·lacions per part de tota la Junta, jugadors i socis, que dugueren al “Vila” a arribar fins a les disset consecucions de la Copa del Rei seguides, ja en temps de la presidència d’en Jordi Amat.

En Jaume, doncs, no deixà el Club ni quan, l’any 1995, en les pràctiques de bateig prèvies a un partit de lliga, llençant ell la bola, rebé una dura batejada que passant per l’únic foradet deixat imprudentment fora de l’empar del protector li trencava l’os cranial que allotja el globus ocular dret, deixant-lo practicament sense vista d’aquell ull de per vida i li esquinçava les meninges que el podien haver dut sense contemplacions a l’altre barri.

Sempre estigué en disposició d’ajudar l’Alfons Barrué a manera d’entrenador, a més a més del joc en si, i a responsabilitzar-se sapastrosament de la gespa del camp fins a fer-ne un bon aprenentatge, supervisat normalment, això sí, per en Jordi Amat que li anava al darrere ordenant tot el que ell deixava mig desgavellat, talment com si no hagués deixat mai el taller de les medalles de ca seva. Com deia, sempre ha estat lligat al Club de Viladecans i la seva gent fins l’any 2013, que, tenint 63 anys, desacomodat dins l’estructura esportiva del Club passà, durant un parell de temporades, a ajudar en els entrenaments al Club Barcino que aleshores es fundava, pagant així la fidelitat i l’estima de les amistats fetes de jove.

Altrament, en Jaumet, havia après de son pare i sa mare a enriure’s de tot allò que li pogués semblar massa transcendental i he de dir que, cultivant l’amistat, d’ell vaig aprendre a relativitzar de millor manera el que al món passava i com encarar-ho. Amb ell vaig veure per primera vegada, després de força sopars a ca seva en dissabtes vespre, partits en video de les grans lligues americanes. Eren els temps de Nolan Ryan dels Rangers de Texas com a millor pitxer i de Darryl Strawberry del Mets de Nova York com a millor batejador. Sempre acabàvem discutint sobre la perfecció i la dificultat del nostre joc: “Si la perfecció d’un batejador és el promig 1.000, el millor batejador de la Història mai ha arribat a 400 i aquest dels Mets justet farà els 300; i per boníssim que sigui un pitxer com aquest del Texas, de segur que al capdavall de la temporada haurà perdut una quarta part dels seus partits”, m’explicava. I això constituia en el fons, fins i tot, l’essència de la seva manera d’anar pel món.

Després de tancar el taller de gravador del seu pare, es guanyà la vida fent els manteniments més inversemblants com a petit empresari, des de jardiner per a l’Ajuntament, a mantenidor d’una fàbrica de cables i a una altra del ram tèxtil, i també mantenidor dels marcatges del terreny de joc als partits dels Barcelona Dragons de rugby després d’haver ideat l’aplicació d’un sistema de pintar l’herba de Montjuïc sense fer-li mal.

En marxar jo a viure a Cardedeu l’any 1995, i anys després a Palma, el trobar-nos començà a fer-se cosa excepcional però no deixàrem mai de preguntar l’un per l’altre entre els amics comuns. Sabia que no fa massa anys, ja jubilat, en Jaume es comprà un iot de 33 peus que amarrat a Port Ginesta esdevingué el seu habitacle, i després de fer-ne l’aprenentatge, com quan de jove amb els karts, sortia a escampar boires navegant vers l’horitzó llis. Finalment, la parca l’ha anat a trobar a Granada on mig s’amagava, a casa dels seus fills Anna i Jaume amb els quals, darrerament, vivia.

La cosa ha estat mitjançant un atac de cor, complicat per una Enfermetat Pulmonar Obstructiva Crònica (EPOC) que venia patint. Tenia 74 anys.

Gràcies per tot el que has viscut i ens has fet viure, Jaume. Descansa en pau.

Andreu Comellas

En la mort de Josep Gusi Zaidin i els 75 anys del Club Beisbol Viladecans

L’any 1945, sis anys després de la fi de la Guerra Civil (1939), Viladecans tenia menys habitants que abans de començar-la, només 3.800. 

Era un poble de pagesos, sobretot, en el qual els grans propietaris eren forasters barcelonins. La fàbrica de “Levadura Prensada”, la “Cia. Roca Radiadores” (de Gavà) i el tèxtil de “Can Dubler” (de Sant Boi), acollien el gruix principal dels obrers de la vila, en molts casos petits pagesos als quals els camps no els donaven el suficient per sobreviure (perquè de sobreviure es tractava en aquells anys) i s’havien de guanyar les garrofes a jornal. Els menestrals, botiguers i del sector serveis eren ben pocs. 

A dos kilòmetres de Gavà, a tres de Sant Climent, a cinc de Sant Boi i a set del Prat i Castelldefels, Viladecans era l’únic poble sense estació de tren del Pla del Llobregat i això mateix ja diu el què, pel que fa a aïllament.

La llarga tradició de cant coral de la Vila, vinculada als Cors de Clavé i afincada a la “Fraternitat” del carrer Sant Josep, havia quedat suspesa i clausurada amb la victòria franquista; de la mateixa manera que la “revolució” de 1936 s’havia cruspit l’activitat esportiva i cultural d’una potent “Federació de Joves Cristians de Catalunya” que durant la República havia pres volada. El franquisme tampoc autoritzava activitats fora de les seves mires, llevat que es canalitzessin a través de la Falange o l’Acció Catòlica, amb l’handicap que el que hauria pogut liderar aquesta segona opció havia estat assassinat durant la Guerra. 

Per no tenir, ni església ni camp de futbol tenia Viladecans. L’església i el centre parroquial havien estat cremats i ensorrats, i al camp on es jugava federadament a futbol abans de la guerra, un capità de la Marina hi havia plantat la seva torre usurpadora al bell mig. Ni oci, doncs. Només el negoci de sobreviure. A qui li quedava una estoneta, després de dotze hores de feina, i a més havia complert amb l’obligació d’anar a repicar totxanes o traginar carretades de sorra de la riera per la construcció de Sant Joan, no tenia altra cosa i lloc per a fer, que la partideta de cartes a un dels bars de la Carretera i la Plaça.

L’Ajuntament, des de 1940, només donava i havia donat prioritat, fora de les coses rutinàries, a l’aixecament d’una nova església, suportat en un minso i ridícul pressupost. 

Però en començar aquell estiu de 1945 succeïren dues coses ben importants per a la gent de Viladecans: l’edifici de l’església finalment cobria aigües i, d’altra banda, els aliats, conquerint Berlin, acabaven amb el nazisme. 

I el jovent no-missaire, aquell estiu, digué: Prou! Ja n’hi ha prou d’aquesta guisa!! I feren, encara que no ho sembli, un significatiu pas de pardal opositor.

Els obrers cantaires, aprofitant l’avinentesa de por i inseguretat del règim, decidiren tirar pel dret i recuperar la tradició dels Cors de Clavé i de les Societats Corals Nova Catalunya de Morera, i constituïren la Societat Coral “La Lira”, anant més enllà de la tradició obligada de la cantada de Caramelles limitades al diumenge de Pasqua. 

Els altres joves no-missaires, que feia anys que no jugaven a altra cosa que al mus, al contru, al remigio i al truc, decidiren plantar-se davant l’alcalde Marieges i exigir-li una instal·lació esportiva. L’any abans ja ho havien provat demanant-li un camp de futbol. Aprofitant que, per llei, tot poble de més de 3.000 habitants havia de tenir com a mínim un terreny per poder jugar organitzadament a futbol, si a més no, l’amenaçaren amb demanar audiència al Governador Civil, o a Madrid si calia, per explicar la situació d’incompliment.

L’alcalde afluixà. Ell havia cobert objectius envers l’Església i la situació internacional d’Espanya li trontollava prou. Els donà la raó i s’ocupà de permutar no sé ben bé què, per fer municipal un terreny a tocar del torrent Ballester, la torre de Los Naranjos i de la bassa de Can Pastera. L’única condició que demanà al jovent és que s’ho condicionessin ells mateixos.

Un dels membres de la comissió per reclamar, negociar i dur finalment a terme el compromís amb l’Ajuntament fou en Josep Gusi Zaidin. Fill de pagesos, estudiava a l’Escola Industrial de Barcelona. Allà, a Barcelona, havia fet amistat amb Josep Poquet, jugador de beisbol del Club Júpiter del Poblenou. El jovent es fixà la Festa Major com a fita inaugural del nou camp.

Per fer-ho més sonat, en Gusi plantejà la possibilitat de jugar-hi també un partit de beisbol a més a més del partit de futbol. I més d’un de dos i de tres dels que somniaven que després de Berlin i Roma els americans entrarien per Port Bou i Irún en direcció a Barcelona i Madrid, s’hi abonaren joiosament dient: Estarem a punt per donar-los la benvinguda!.

Arrencant garrofers sobrants, aplanant el terra, traient pedres i llençant-les de terra estant al límits del tros assignat, o estomacant-les amb un tronc d’aquells mateixos garrofers, amb el mateix objectiu d’allunyar-les, feren les pràctiques mínimes per poder jugar. Així com de jugar a futbol tothom en sap, de tirar pedres, l’un al cap d’un altre, en aquells temps, també déu n’hi do. Però de les complicades regles del beisbol, entre en Poquet i en Gusi se les hagueren de compondre per explicar-les i practicar-les abans del gran dia.

La Festa Major de 1945 d’aquell poble de 3.800 habitants, com podeu suposar, fou de les que passen a la història. El 8 de setembre quedà inaugurada la nova església parroquial de Sant Joan amb un ofici solemne que l’abarrotà mentre al nou camp d’esports (esplanada en descampat) s’hi jugà un partit de futbol entre no sé ben bé qui, i un de beisbol entre l’equip de Viladecans format per en Josep Gusi i el Júpiter del Poblenou. Per primera volta es jugava a beisbol fora de Barcelona ciutat. Guanyà el Júpiter com no podia ser d’altra manera i diuen els testimonis que s’hi aplegaren més de mil persones al voltant de les ratlles del diamant i del rectangle de joc... i compartiren les mateixes samarretes tant els jugadors del futbol com els del beisbol. Altrament, els no-missaires de la coral “La Lira” donaren el seu primer concert, i les ballaruques de l’envelat foren d’allò més.

De llavors ençà, a Viladecans sempre s’hi ha cantat i s’ha jugat a beisbol de manera organitzada i federada en tant que el futbol no aconseguia la continuïtat necessària. Viladecans doncs, fou el primer poble fora de les capitals, Barcelona i Madrid, on es jugava el més típicament nord-americà dels esports, el beisbol, i encara dura. Viladecans ha estat subseu olímpica l’any 1992, la ciutat-vila fou posada aleshores al mapa i li posaren un baixador de tren gràcies al beisbol... Ahh!, i al nostre “field of dreams” particular s’hi ha pogut veure fins i tot un partit USA-Cuba, l’any 1997, que ni Sant Ramon hauria pogut imaginar, amb victòria de Cuba, és clar.

Doncs, això. El pare de la criatura se’ns ha mort. Però si contempleu quin és el llegat que ha deixat a les 66.000 ànimes d’ara a Viladecans, partint d’una idea innocent de necessitat i festa, no caldrà que us digui res més d’en Josep Gusi Zaidin, tot un pagès que volia deixar de ser-ho o ser-ho de millor manera. Al cel sigui.

Xerrant de pares i criatures, deixeu-me acabar aconsellant-vos que feu l’experiència de “fer guant” i passar-vos la bola durant una bona estona amb el vostre fill o amb el millor amic. Tindreu poques experiències tan plaents i agradables com aquesta en la vostra vida, i si l’heu tingut, repreneu-la i repetiu-la tant com pugueu, ves. Aquest seria em sembla a mi el més profund matís dels llegats d’en Gusi, el d’un joc d’amistat compromesa amb l’altre i al servei de tots. Enguany, la cosa viladecanenca fa 75 anys. Felicitats.

Per tot plegat us he adjuntat aquest evocador fotograma de la pel·lícula “Camp de Somnis” (Field of Dreams) on es veuen els mítics jugadors del Chicago White-Sox sortint al terreny de joc, afablement, d’entre els misteriosos canyissos del camp de blat de moro que l’envolta.

Pessimisme nadalenc

Dies enrere, preparant la que de segur serà la penúltima mudança, bo i triant entre els llibres a guardar de l’Alejandra i els a reciclar de tots dos, via polpa de cel·lulosa, caigué al terra una quarteta on hi havia transcrit un poema. Es titulava “Soneto pesimista” i venia firmat al capdavall per M. Clemente Martinez. La vaig recollir, llegir, i delicadament tornar a guardar.

D’aquest senyor us en vaig parlar en el núm. 35 del Viladecans Punt de Trobada de juliol de 2010 amb el titol Manuel Clemente Martinez, “el Maestro”. I també parlant del “Consell de Guerra Sumaríssim 43-IV-1961” al darrers números del VPdT de l’any 2011.

Us faig un poc de memòria.

En Manolo, aixì se’l coneixia, havia nascut a Almoradí l’any 1928. Patia focomèlia. El braç i la cama esquerres no eren sinó monyons al tors, i tenint la cama dreta curta i deformada també per aquest mal només tenia el braç dret com a extremitat bona, i sencera, per funcionar. 

De petit no caminava, rodolava impulsat pel braç; però de jove, amb una pròtesi especial, aconseguí com fer algunes passes un cop es posava dret. No pogué anar a escola, però en pla autodidacte aprengué fins assolir un saber de nivell universitari. Era capaç de pelar una taronja, fer-se el nus de la corbata, tallar-se les ungles i gairebé el que vulgueu... en sóc testimoni. Volgué ser mestre, però, com a minusvàlid que era, el sistema imperant no el deixà cursar estudis. Tot i aixì, amb tossuderia però al marge de la llei, acabà fent de mestre i ensenyant primeres lletres i aritmètica als hortolans analfabets del seu poble a la Vega Baixa del Segura, als quals donava classes nocturnes a ca seva, i que examinats oficialment “per lliure” aconseguien el certificat d’estudis. Acabà fins i tot conduint el seu propi automòbil des dels cinquanta anys fins la darreria del seu viure. Morí als 72 anys i la gent del seu poble, de seguit, li dedicà un carrer.

Segurament, en Manolo escriví i signà amb rúbrica aquest sonet que reprodueixo, cap a finals de 1962, l’any de les inundacions i la gran nevada, un any després d’haver sortit de la presó Model on hi passà sis mesos i un dia, perquè per a aquestes vivències sí que se’l considerava com un altre qualsevol. En un escorcoll a casa del seu germà, on vivia, la policia havia trobat a la butxaca de la seva americana desada a l’armari una octaveta del PSUC demanant Amnistia, llençada pels carrers setmanes abans, i li caigué un Consell de Guerra que el dugué a residir una temporadeta a la “Model” del carrer Entença de Barcelona.

Diu així:

SONETO PESIMISTA

La muerte acecha en lucha cruel;

de la ignorancia brota la esclavitud;

la puta comercia su juventud

y el vicio se revuelca en el burdel.

El preso en su cárcel húmeda y fría

añorando libertad languidece

y aquel pobre, que trabaja, padece

silicosis, bronquitis... a porfía.

Suda el esclavo, calla su inquietud;

el topo de las minas enmudece;

despierta rebelde la juventud.

Y en tanto ya crujen las cadenas

que en el ergástulo humillan al hombre,

yo escondo mi cobardía..., mis penas.

Un perfecte anàlisi de situació en hendecasíl·labs on hi podem veure el procés a Julià Grimau, la fi de les vagues d’Astúries que havien propiciat el naixement de CC.OO., l’abocament al malviure, la penositat de la feina al món laboral que ell només coneixia d’oïdes, el de Cia. Roca Radiadors on hi treballaven excompanys de presó i el món de les mines escoltat a Ràdio Pirenaica, i també la presa de consciència de la gent jove com a esperança d’alliberament i única cosa pal·liadora del seu ínfim estat d’ànim.

A més a més de no deixar-ne passar una a la desmemòria i fer públic fets i gent mitjançant el VPdT, us he de dir que l’encarar-me amb el paperet de marres guardat entre llibres m’ha obligat a anar al “Diccionario de Real Academia de la Lengua Española” per saber que coi volia dir aquesta paraula tan lletja que mai havia llegit: “ERGÀSTULO”. Si cal, aneu-hi també, serà una paraula més per fer paral·lelismes i comparacions al voltant de temps i lloc que us ha tocat viure, o si més no, una paraula gens gastada per explicar de què ens va i de què ens ve la cosa (en català només és qüestió de eliminar la darrera lletra, la O).

Tanmateix però, deixeu-me fer una mica el ploramiques (està de moda, a cor que vols) i burxar una mica la imaginació al voltant de l’empresonament d’en Manuel Clemente, perquè d’aquí arrenquen els versos. 

Fa un any, a la acabada de tancar presó “Model” del carrer Entença de Barcelona, la Generalitat ens feia, per celebrar-ho, la mostra “La Model ens parla: 113 anys 13 històries”. Evidentment, la d’en Manolo no hi sortia, ell no era ningú i hi havia anat a parar en el marc d’una operació rutinària anti-PSUC del franquisme; vaja! que només fou un pres un poc atípic que havia d’anar com si fos un bulto a collibè del seu germà per anar d’un lloc a un altre, tancats tots dos a la mateixa garjola i cel·la pel mateix temps i fàtua raó. De la cel·la al pati, de la cel·la al menjador, viceversa i arreu. No us en feu creus, al franquisme no li venia d’aquí palesar la seva crueltat o impietat. No. Era una tara d’origen de la soca que aviat es podrà tornar a constatar, em sembla a mi.

Ben “ergastulats” a la “Model”, els Clemente no reberen cap altra visita misericordiosa que la del vicari de la parròquia, Joaquim Palomera, quan ja havia deixat, o hagut de deixar, Viladecans. El mossèn que, mesos abans, anava pastoralment i amb bona voluntat a donar clases de llatí al Manolo a ca seva, al carrer Major.

Doncs això, memòria pessimista que és la que orienta el futur que delim, oi?

“Només és nostre el que vàrem perdre”... i no recordo qui ho va dir, ves. Però em sembla que aviat ho acabarem dient tots. A no ser que aquest Nadal nevi... com l’any 1962. 

 Cantem doncs!: “Rorate caeli desuper et nubes pluant iustum”.

Andreu Comellas Doñate 

Escolans de Montserrat

El Viladecans Punt de Trobada de febrer em sorprengué amb l’anunci d’una jornada de portes obertes de l’Escolania de Montserrat que s’havia de celebrar aquell mateix mes, a fi i efecte de captar aspirants a integrar-s’hi. Suportava l’anunci una fotografia de quatre escolans amb roquet i sotana travessant la carretera de l’abadia en un pas de vianants, anant des de la vorera del precipici a la del monestir amb l’estació de l’aeri al fons, com a emulació de la cèlebre portada del disc “Abbey Road” dels Beatles, retratats fent el mateix a l’ Abadia de Westminster.

De primeres, vaig pensar: Què hi fa això aquí...? Potser sí que la secularització que viu la societat catalana està posant en perill la continuïtat de la institució que cada dia li canta el Virolai a la Moreneta....? 

Certament, la manera d’entrar-hi ja no és la d’abans. Anys enrere, moltíssimes famílies catòliques de Catalunya feien cua aspirant a plantar-hi un dels seus fills perquè fos educat divinament. Eren molts els rossinyols que esperaven ser triats per anar a piular en aquell niu. Ara, el règim d’internat, del qual abans no es sortia ni per fer vacances, tampoc és el que era, ni és un gran amor a la Rosa d’Abril el que alimenta el reclutament d’escolans amarats de catalanisme, sinó l’amor a una excel·lent formació musical. 

L’anunci venia precedit per la pregunta: ¿Per què no un nen viladecanenc a l’escola de música en actiu més antiga d’Europa?. Introduïda per la redacció del VPdT, si bé localitzava a Viladecans el sentit de l’anunci, semblava obviar el fet que m’impulsa a escriure el que escric per deixar constància que de nens com els que es buscava ja n’hi havia hagut, si més no, en els anys cinquanta. I perquè, a resultes d’aquest anunci, no revisqui el pessimisme que ens fa exclamar allò tant trist i equivocat: “...D’aquí, no en sortirà mai res”, us en faig cinc cèntims. Perquè aquí, no n’hem tingut ni un, ni dos... sinó tres. 

 El primer, fou en Joan Jordi Gratacòs Piqué. Nascut el 1945 al 78 de l’Avinguda de la Generalitat, era el fill petit de la senyora Paquita i del senyor Francesc, dentista de professió. Hi entrà de refiló perquè un altre nen de la dotzena escollida aquell any renuncià a ser-hi. S’hi estigué cinc anys, entre el 01/10/1954 i el 20/09/1959, fins que li començà a canviar la veu. A més a més de refilar, en Joan Jordi hi aprengué a tocar el piano. En sortir, continuà el batxillerat al col·legi Santa Isabel de Sarrià. Havent mort el seu pare l’any 1963, es feu ATS per poder, treballant, pagar-se els estudis de Medicina i fer-se odontòleg, seguint la tradició familiar. Ell fou qui em tractà la primera càries. En Joan Jordi Gratacòs es jubilà, no fa gaires anys, deixant en mans del seu fill la continuïtat de la Clínica Dental que de primeres fundà a l’antic carrer Sant Climent i que avui està ubicada a la Rambla Modolell. Va ser director del cor parroquial de Sant Joan mentre estudiava. Un cop casat, anà a viure a Gavà i allargà la seva afecció al cant fent-se membre de la Coral Sellarès. Ara, ja jubilat, gairebé només toca íntimament el piano evocant joiosament el que considera millors anys de la seva vida: els passats a Montserrat.

 Del seu pas per l’Escolania és de remarcar que fou el Bisbetó de l’any 1955, quan tenia 10 anys. I què és això del Bisbetó?, us preguntareu. Doncs això: Cada any, dins el marc de les festes de Nadal, Montserrat celebra la Diada de Sant Nicolau (6 de desembre) escollint un escolà per presidir tota la jornada, des de l’hora de llevar-se fins la d’anar a dormir. Guarnit amb tota la pompa trentina que correspon a un bisbe, és l’escolà qui encapçala la disbauxa de la Diada del sant protector dels infants. Antigament tenien fins i tot prerrogatives, que acabaren quan, uns anys abans que ho fos en Joan Jordi, el bisbetó de torn ordenà que, per sopar, tothom hauria de menjar xocolata desfeta. Així doncs ja ho sabeu, fins Bisbetó tenim. Quan el pare Ireneu Segarra presentà la terna dels millors, l’escolania escollí en Joan Jordi. L’endemà, la foto que acompanya aquest escrit ocupà, tota sencera, la primera plana del Diari de Barcelona.

El segon a ser-hi, fou en Baldiri Domènech Galindo. Nascut l’any 1946, era el fill gran de Cal Falcó del carrer Jaume Abril, a la plaça de Les Palmeres. Son pare fou transportista, dels primers a fer-ho amb grans remolcs, i sa mare venia ous al portal de ca seva. Escollit dins la dotzena d’entre seixanta aspirants, s’hi estigué entre el 07/10/1955 i el 24/06/1957. Allà aprengué a solfejar, a cantar i a tocar el violí i el piano. Del seu pas per Montserrat en quedà una postal, comercialitzada durant molts anys al monestir, d’un escolanet besant la Moreneta. Era ell l’escolanet. Ho deixà després de greus problemes d’angines que acabaren rovellant-li la veu, passant a estudiar el batxillerat a La Salle Bonanova fins entrar a la Universitat per fer-hi Enginyeria Industrial.

En Baldiri, no pogué acabar els estudis. L’any 1968, en una de les sovintejades manifestacions d’estudiants, un grup d’ells, perseguit per la policia, s’amagà dins l’edifici dels Enginyers 

–aleshores, la policia no podia entrar en els recintes universitaris–. Els “grisos” esperaren que, un per un, anessin sortint per requisar-los la documentació. Qui duia el DNI i el carnet de la Facultat, se’n podia anar a casa sense el carnet universitari, i el que no els duia passava detingut al furgó camí de “Via Laietana”. L’endemà, en Baldiri recuperà tranquil·lament el seu carnet d’estudiant entre la pila que la policia deixà a la consergeria i semblava que la cosa acabava aquí. Però quan fou l’hora d’anar a demanar una pròrroga d’estudis per ajornar el Servei Militar, no solament li fou denegada sinó que quedà obligat a incorporar-se immediatament a fer la “mili”, ...a l’Àfrica! Allà li explicaren el perquè: hi anava perquè la fitxa policial deia que havia estat escolà de Montserrat de la colla de l’abat Escarré i ser molt de la “ceba”. En tornar de l’infern, a fi de poder guanyar-se la vida, assistí a diversos cursos d’informàtica que li permeteren entrar al Centre de Càlcul de Banca Catalana on hi treballà fins que aquesta feu fallida. A continuació pogué passar el seu saber programador al Grup Vertix d’en Josep Massot fins jubilar-se. 

Paral·lelament, de jove, fou un dels jugadors importants del nostre Club de Beisbol Viladecans dels anys seixanta i començament dels setanta, alternant les funcions de pitxer i tercera base, fins que la crisi del Club de l’any 1975 l’abocà a ser un dels promotors i fundadors del Club de Beisbol Catalunya. 

A dia d’avui però, el podríeu avistar a les platges de Viladecans-Gavà barallant-se amb el vent, les ones i l’horitzó a bord del seu patí de vela, la seva íntima afecció.

El tercer escolanet fou l’Ignasi Doñate Sanglas. Cosí meu. Nasqué l’any 1948 al nº 2 del carrer de la Muntanya a tocar de la parròquia de Sant Joan. Fill de l’Andreu i la Dolors, son pare (mon oncle), fou un activista social i cristià que treballà d’administratiu al Col·legi d’Enginyers de Barcelona gairebé tota la vida, i sa mare (la meva padrina), que tenia una matalasseria al carrer Jaume Abril cantonada placeta Molins, era qui en aquell temps feia les palmes de Rams de Viladecans. Poc desprès d’anar-se’n a viure a Cornellà, l’Ignasi passà a Montserrat. S’hi estigué entre el 04/06/1956 i el 16/09/1958. Quan ho deixà, anà també –com el Joan Jordi– al Col·legi Santa Isabel per cursar el batxillerat fins que va entrar al Seminari Conciliar l’any 1961. Havent començat els estudis de Filosofia, en plegà l’any 1966 per fer la carrera de Dret, i alhora que es convertia en activista universitari, també se’n feia de veïnal i religiós a Cornellà dins l’entorn del jesuïta Joan N. Garcia Nieto. Amb ell, formà la primera Comunitat de Base, essent introductor de la litúrgia de les guitarres al costat de Ramon Muntaner, a la parròquia de Santa Maria. Com advocat fou especialista en dret laboral, en drets humans, en dret ambiental europeu i en dret esportiu, sempre sense adscripció a cap partit polític. Explicitant-vos alguns referents entre els múltiples casos individuals i col·lectius defensats a la Magistratura i a l’Audiència, us en fareu prou càrrec. Fou advocat dels treballadors d’Elsa durant la vaga de juny de 1974; de ma germana Maria, empresonada aran de la detenció dels membres de l’Assemblea de Catalunya reunits a Sabadell aquell mateix any; dels treballadors de Roca que després de la vaga de l’any 1976 es constituïren com a COP (Col·lectiu Obrer i Popular); del llarg Cas Bultó guanyat al Tribunal d’Estrasburg contra l’Estat l’any 1988; de la primera sentència a Espanya per delicte ecològic per la central Tèrmica de Cercs; ...i aquí m’aturo.

A més, fou president del Comitè Olímpic de Catalunya, des de l’any 1996 fins el 2004; Director de Projecció Exterior de l’Esport Català dins el govern de Pasqual Maragall i Director de Projecció Internacional de les Organitzacions Catalanes amb el President Montilla; i altre cop m’aturo... Ara és regidor d’ERC a l’Ajuntament de Cornellà. Un bon pinsà, sí senyor.

Ja ho sabeu, doncs. D’angelets que amb serra d’or serraren aquells turons per fer-li un palau a la Reina del Cel també en tenim a Viladecans. Fóra bo que més d’un s’hi passés quan l’Escolania torni a fer un dia de portes obertes. Ja ho veieu, a cap nen viladecanenc li ha de fer gaire mal formar part de l’escola de música en actiu més antiga d’Europa.

Andreu Comellas

Josep Ballester i Saràbia

El proppassat 13 d’octubre, mentre mirava un resum del partit en què els Dodgers de Los Angeles eliminaven els Nationals de Whasington als play-off de les Grans Lligues de Beisbol, en Jordi Amat i l’Emilio Berenguer em trucaven condolguts per fer-me sabedor que en Josep Ballester ens deixava per sempre més. 

Rememorant-lo, la imaginació no va trigar gaire a figurar-me’l entrant i sortint fantasmagòricament d’entre els rengles de blat de moro, com en la pel·lícula “Camp de somnis” (Field of dreams), aquella de Kevin Costner i última de Burt Lancaster, en la qual figures de beisbol del passat es troben a jugar en un camp de beisbol construït per un agricultor fantasiós de Iowa que tenia pendent un retrobament juganer amb son pare, beisbolista ja mort. Així, barrejats amb Micky Mantle, Joe DiMaggio, Sandy Koufax, Hank Aaron, Stan Musial i el gran Roberto Clemente, d’entre les canyes del panís també m’hi sortien l’Ignasi Alavedra, en Josep Mazón, en Ginés Rodriguez, l’Alfredo Mateu, l’”Agustinet” Comabesosa, el veneçolà Hernan Acevedo “el Campana”, en Perico Fernandez i, finalment, en Josep Ballester, tots ells vestits de groc i negre. Tota una generació de jugadors d’enllà de la mar i d’aquí, que per a molts viladecanencs han estat molt més que uns referents del joc, sí senyor. Ja res els priva de jugar sempre que vulguin al camp dels seus somnis com a grans figures, a passar-se la bola, a estripar-la a batades, a córrer per les bases i a marcar carreres regant-se a “home”.

En Josep nasqué l’any 1933 a Viladecans. El seu pare, de Callosa de Segura d’Alacant, havia vingut a viure entre nosaltres en els anys de l’Exposició Universal de l’any 1929. Com tants d’altres vingué a raure al Barri de Sales, de manera que els Ballester foren dels primers en fer-ho i dels que s’hi han quedat per sempre. En acabar la guerra, per guanyar-se la vida, son pare trobà ocupació distribuint paques de palla per a les quadres dels pagesos, fins que començaren a imperar els tractors a meitat dels anys seixanta. Alhora, els Ballester aconseguien l’exclusivitat per servir-ne a la Companyia Roca com a imprescindible material d’embalatge per a la distribució dels sanitaris de la fàbrica. Se la feien portar de la Segarra. D’aquí que en Josep també fos conegut amb el malnom de “el Pajero”. El plàstic derivà la seva bona relació amb Roca Radiadors vers el subministrament dels imprescindibles “palets” de transport. Molts recordareu, encara, la base logística que els germans Ballester, Josep i Manel, tingueren a tocar d’on ara hi ha l’Institut de Sales, fins que els arribà la jubilació, i la pressió urbanística no fa massa anys.

Paral·lelament a aquesta dedicació, havent cursat només estudis primaris a Viladecans, en els anys seixanta en Josep es formà el suficient per poder tenir el titol de director d’auto-escola i establir-ne una: l’Auto-Escola Ballester; quan tenir el carnet de conduir ja era quelcom més que una necessitat per a la gent. Es pot dir que –per no dir milers– som molts centenars els joves, i no tant, que en ella aprenguérem a anar amb quatre rodes. Que recordi, tingué dos locals d’aprenentatge, l’un al carrer de Sant Climent (avui, Antiga Riera) on ara hi ha l’Arxiu Municipal, i l’altre al carrer Onze de Setembre. Al primer, hi acabà posant una Gestoria, associat amb en Joan Ferrer Catasús i amb l’inefable Sr. Leandro Calvo que hi aportava l’imprescindible títol perquè una gestoria fos possible.

Deixant a part els quefers empresarials i tornant a la seva joventut, en Josep Ballester fou membre d’aquella colla que, en els anys cinquanta de Viladecans, cultivant l’amistat a ultrança, el beisbol americà com a divertiment diferenciat, i el dandisme com a expressió estètica del rebuig a la tristor amarga i missaire de l’autarquia franquista, es féu home. D’aquesta en sortí casat amb l’Angeleta Domènech amb qui tingué dos fills, en Josep i l’Angelita. 

D’allà en sorgí també l’amistat indestructible, que només la mort ultimà, amb en Manuel Ruiz i en Joan Llinares. En Joan, li fou un autèntic conseller àulic tota la vida, malgrat la diferència ideològica que els separava, sobretot quan presidint el Club de Beisbol, en les reunions de Junta, el barber Llinares sempre acabava abonant-se a les posicions i pretensions d’en Ballester quan la cosa anava empatada.

Acabo de dir que presidí el Club, però abans de ser-ne directiu en fou jugador. Ho va ser amb la colla al capdamunt explicitada en l’hiperbòlic “Camp de Somnis”, que rellevà els germans Gusi Zaidín, en Joan Barat, en Baldiri Idrach, en Josep Pérez, en Josep Padrós, l’estanquer Joan Mateu, en Rosendo Duran, etc... que havien fet possible que l’any 1945 el beisbol es constituís, per primera vegada, fora de Barcelona ciutat. En Josep Ballester comencà a jugar-hi l’any 1953 i fou aquella fornada dels anys cinquanta la que guanyà per primer cop un torneig important per al Viladecans, el “Ràdio Ciutat de Barcelona” de l’any 1957; i deixem-ne constància escrita també, fou d’aquella fornada que en sorgiren els jugadors que ajudaren a fundar el Siemens de Cornellà i el Roca de Gavà. 

Després de ser vicepresident del Club durant el període (1964-1974) en què el Viladecans tingué l’Ignasi Alavedra al capdavant, en Josep Ballester assumí la presidència per primera vegada, per dimissió de l’Ignasi, en el marc de la crisi de l’any 1975. Després de dimitir, ell també, al no poder resoldre la mala maror existent entre els jugadors, li passà els trastos a Josep Mazón fins que aquest, un cop salvat el Club, dues temporades després els hi tornà en esgotar les seves possibilitats de continuar. En Ballester revingué a la presidència oferint-se generosament perquè no haguessin de ser els propis jugadors els qui s’ocupessin de la direcció del “Vila”. 

I així fou com començà l’excel·lent cicle de 1978 a 1987 del Club presidit per en Josep. Pacientment, i molt a la seva manera, d’aquí que internament se’l conegués també com “el Padrino”, en Ballester conformà un equip que de no guanyar res passà a guanya-ho tot a nivell nacional, i que de jugar en un descampat passà a disposar de l’actual Camp Municipal de Beisbol de Viladecans, aconseguit amb proverbial tossuderia davant l’alcalde Joan Masgrau. Fins a sis Copes del Rei consecutives guanyà, i les dues primeres Lligues Nacionals de Divisió d’Honor, instaurada l’any 1986. I, cal tornar-ho a dir en reconeixement a Josep Ballester, gràcies a tot això per ell protagonitzat, Viladecans esdevingué Subseu Olímpica l’any 1992. 

En acabar la temporada de 1987, el capteniment envers una nova mala maror entre jugadors i el pretendre fer de l’equip campió nacional un equip altament competitiu a nivell europeu, sense tenir massa en compte l’esquifiment que es produïa a la “pedrera”, el dugueren a dimitir buscant que tothom acceptés els seus plantejaments. L’alternativa vaig ser jo mateix, que defensava la continuïtat esportiva, la no trencadissa entre jugadors i una més àmplia base en la formació de les categories inferiors per respondre millor al repte del camp nou. Aquí acabà l’etapa presidencial d’en Josep.

 He de dir que, malgrat haver-li desfet un somni, en la seva persona mai vaig observar ressentiment de cap mena, mai interferí de manera que pogués fer mal al Club i sempre ens tractàrem respectuosament. S’apartà, deixà fer i pogué dedicar-se més als seus quefers empresarials fins arribar a les vicepresidències de la Federació d’Autoescoles de Barcelona i de la de Catalunya fins que es jubilà, a més a més d’aplicar-se en el cultiu de l’amistat.

Un cop jubilat, tornà a assumir responsabilitats en el món dels bats presidint la Federació Catalana en un altre moment de crisi, i a acceptar càrrecs dins la Federació Espanyola, on em consta que sempre se’l tingué com “un senyor”.

En el final de la pel·lícula que al començament us relatava (Field of Dreams), el pare, que també havia sortit d’entre els fantasmagòrics rengles de blat de moro, després passar-se la bola amb el retrobat fill, meravellat per on es trobava jugant, sota els llums, li pregunta al seu fill bo i admirant l’entorn: –Això és el cel...? i el fill, tendrament, li contesta: –No... Això és Iowa! 

Doncs això..., però més nostrat. 

Gràcies Josep.

Andreu Comellas

Jaume Puig i Carné, el gravador (3)

Explicava en l’anterior capítol com en Jaume Puig, el Gravador, es guanyà la vida en els anys cinquanta assentant-se en un coixí de medalles de la Mare de Déu de  Montserrat.

Les cartilles de racionament d’aliments i productes de consum havien acabat la seva funció catorze anys després d’acabada la guerra. També l’estraperlo i bona part del mercat negre. Un simulacre d’obertura del règim envers uns Estats Units interessats a tenir bases militars per a la seva guerra freda –tan ben caricaturitzat a la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido Mister Marshall”– comportà que les donacions compensatòries per la pèrdua de sobirania contribuïssin a un cert, però minso, creixement industrial durant el període de sis o set anys previs al Pla d’Estabilització de l’any 1959, el que realment obrí portes al comerç exterior i a les inversions estrangeres.  

Aquell minúscul creixement, però, parí un ratolí: el Biscúter. El trasto més emblemàtic per anar d’un lloc a un altre més de pressa sense raó explícita de feina, en aquells anys, encara autàrquics, previs a l’aparició del primer Seat-600 i del  primer turista. 

Amb el suport financer de les medalles, en Jaume Puig se’n comprà un. No sé quants n’hi arribà a haver a Viladecans, o si fou l’únic, perquè no sóc capaç de fer memòria del pas per davant de casa, a la carretera, de cap altre vehicle que de la flamant andròmina del Gravador. En el meu entorn vivencial, a part els camions de cal Delaida, de cal Camiseta, de cal Peixet, del Pont, del Raurich i els quatre o cinc autobusos de la Mohn, no veia circular per Viladecans altres automòbils que els que hi havia estacionats a la plaça: el cotxe del Doctor Ros, el taxi d’en Llaveria, la “rubia” del Bonich de la “Vedella” i el taxi del “Xato”.  Era doncs tota una alegria veure passar “la zapatilla” i el seu conductor endinsant-se en el túnel de plàtans gegants que, des del carreró mateix de la Regadora (encara avui, Dr. Creixell) i des de cal Tomacaire vorejaven la carretera, a tots dos cantons, fins Gavà. 

El nom li venia de “bi-scooter”, és a dir, un doble scooter amb quatre rodes. Els primers en circular tenien la tracció només en una d’elles, la davantera de la dreta.  Tenia tres marxes, però no tenia marxa enrere. Tampoc li calia. Aparcar era simplement cosa d’aturar-se on fos. Si era imprescindible sortir en sentit contrari o deixar-lo en un lloc petit, cap problema, entre dos es feia la maniobra a pes. L’arrencada era manual: estirant un cordó que hi havia sota el volant. No tenia ni portes ni finestres, però se li podia posar un tendal per capota, si et semblava que havia de ploure. Si només hi pujava el conductor era capaç d’anar fins a 75 km. per hora, si hi pujava més gent no passava dels 50. 

El publicitaven com a vehicle per a 2 o 3 persones perquè el seient era un banc  encoixinat de poc menys de 120 cm. Cosa que vol dir que, en el cas de ser tres, el conductor ho feia amb mig cos a fora i els dos acompanyants posaven les esquenes de cantó amb el braç esquerra estirat damunt el respatller. Malgrat les reduïdes dimensions, sovint en veies algun carregat, no sé com, amb la que el masclisme imperant li deia la “parenta” i tres o quatre marrecs.

Però aquell Biscúter d’en Puig no fou només un utilitari familiar. No és que hi acabés pujant tota la quitxalla del barri i mig poble, però déu n’hi do. Amb tres anècdotes us fareu càrrec del què i del com era el Gravador:

El que després fou alcalde de Viladecans en els anys setanta, en Josep Parellada, era un bon amic d’en Jaume. Com a tants d’altres, li arribà l’hora d’anar a Tiana a fer els quasi imprescindibles “cursets de cristiandat” (era aixi com es feien els mèrits necessaris per anar amunt...), i hi havia d’anar amb l’ensotanat mossèn Ramon, que deuria ser-ne un dels predicadors. No sé quin impediment, carència de taxi suposo, implicà que fos en Jaume Puig qui gentilment acabés oferint-se per dur-los al lloc, no fos que fessin tard amén d’estalviar-los l’haver d’agafar quatre mitjans diferents per arribar-hi. Doncs sí, tal qual, a la manera del novel·lista  Tedeschi i del cineasta Berlanga: dos excombatents, l’un trotskista i l’altre capellà, acompanyats d’un candidat a arreglar-ho tot, enfilaren arraulidets la Carretera de la Vila a trobar l’autovia de Castelldefels, estrenada de poc; entraren triomfalment en biscúter a la plaça d’Espanya de Barcelona, seguiren Gran Via enllà, aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera, a la recerca del pont de Sant Adrià del Besós i arribaren a la Casa d’Espiritualitat de Tiana sense incidències. Òbviament, el gravador no s’hi quedà, aquell no era lloc del seu gremi, tot i les medalles, i ell aprofità l’avinentesa de tornada per fer una entrega.

Però no us creguéssiu tampoc que en Puig, el Gravador, fos un camisa girada. No.

L’any 1961, passat Tots Sants, en Jaume es plantà amb el seu Biscúter, no obstant el fred, a la porta de la presó Model de Barcelona del carrer d’Entença. Hi anà gratament a buscar els germans Pepe i Manolo Clemente, veïns d’ell, del carrer Major cantonada Sant Josep, el dia que complerta la sentència a què un Consell de Guerra els havia condemnat per la seva vinculació al PSUC havien de tornar a casa (vegeu Viladecans Punt de Trobada núm. 47-51). Una de les particularitats d’aquell empresonament era que el reu Manolo Clemente no tenia ni braç esquerre ni cama dreta i l’esquerra també la tenia atrofiada per focomèlia congènita. Així les gastava el Règim vint-i-tres anys després d’acabada la guerra...

Altrament, el Gravador, quan fart de fer anar el burí, sortia a mitja tarda a estirar les cames i veia el seu veí Manolo fent també el seu passeig amb les pertinents pròtesis fins la cantonada, pujava d’un salt al Biscúter, el plantava davant de l’altre i l’instava: “Sube Manolo! Estoy harto de tanta Virgen i de tanto aire viciado!  Vámonos a respirar”. I ja me’ls tens, plàtans enllà fins la platja de Castelldefels, a prendre un gelat o una cervesa bo i contemplant l’horitzó o posant verd al Règim (vegeu Punt de Trobada núm. 35).

A Viladecans durant els anys seixanta hi hagué una controvèrsia inversemblant que, de tant en tant, encara és motiu de broma, sobre si l’animal que du l’escut del poble és un be o és un gos i si, i per què, hi havia d’anar l’un o l’altre. De fet no passava de discussió tavernària a l’hora del vermut a la plaça els diumenges i és que sovint els segells municipals es prestaven a confusió per la poca tinta del tampó. Doncs ja sabeu qui en va ser un dels animadors a tocar el que no sona: en Jaume Puig, entre altres. Com que el Club de Beisbol abans de l’any cinquanta ja hi duia un gos referent al nom del poble, dons au, negació al canto de l’Agnus Dei de Sant Joan per fer emprenyar el senyor rector.

En Jaume Puig s’afilià a Convergència l’any vuitanta, només per tancar el fumut parèntesi franquista de quaranta anys, però sense massa fe. Sempre mantingué una actitud crítica envers el personalisme del capdavanter Josep Carreras, però això ja va més enllà del temps en què centro aquests relats.

Deia en el primer capítol que “hi ha persones que no haurien de morir mai”. Però sí. La seva hora arribà massa promptament el dos del dos de 1985, dia de la Candelera, als seixanta-nou anys. Però com si volgués contradir la dita “Candelera  ploranera”, en Jaume no se’n volgué anar deixant-nos massa tristos.. Quan Josep Parellada entrà per donar el condol, la Montse se li abalançà com fent dol, braços enlaire, amb aquests crits: –Ai Josep, quina desgràcia!, quina desgràcia!– i l’exalcalde, abraçant-la, estorat i compungit li responia: –I tant Montse. i tant!, pobre Jaume..., pobre Jaume...!– A la qual cosa la Montse, apartant-lo d’una revolada, bo i rient, l’escridassava: –Vés, home, vés... Aquest ja descansa i no és cap desgràcia. La desgràcia és que se m’ha rebentat la canonada del lavabo!  No para de rajar i m’ho  embassarà tot!!– L’esclat a riure dels presents acabà el dol i les comissures dels llavis se’n anaren a trobar les orelles. 

Doncs això, res d’oblidar qui no hauríem volgut que es morís.

La Montse, que tampoc hem d’oblidar, per ella mateixa i perquè sense Montse no haguéssim tingut Jaume, morí sobtadament el dia u, de l’u, del dos mil u. Repentinament, a Veneçuela. De bon matí ensumà el nou mil·leni i degué pensar: –Ja n’hi ha prou! Que se’l confitin! Me’n vaig a trobar en Jaume.  

Andreu Comellas

Jaume Puig i Carné, el gravador (2)

(Errata: en l’anterior entrega vaig transcriure equivocadament el nom de l’amic-cunyat d’en Jaume. Es deia Amadeu Pons i Companys i no “Amadeu Pons i Macià” com, badant, vaig dur a editar. De President a President, l’error. Avisat per la família, en faig correcció demanant-vos disculpes).

Vaig entrar en contacte amb els Puig l’any 1969, amb divuit anys acabats de fer.  El meu món era el revers del seu. El seu molt menestral, el meu molt pagès; altrament, els meus origens molt de missa i gens el seus. 

No recordo quina cosa em dugué a entrar per primera vegada al taller d’en Jaume Puig, al barri de carrers amb nom de músic, però sí que recordo la primera impressió. Fou fantàstica. Un caos espatarrant en un local de cent cinquanta metres quadrats. Ple de taules de fusta ennegrida per taques de tota mena, plafons atapeïts d’eines d’acer al damunt i ferralla al dessota; un seguit de taulells contornejant parets i finestres amb diferents premses, encluses i torns plantats entre virutes fèrriques que alhora donaven cobertura a diversos tancs amb líquids de diferents colors arraconats davall de cada cantonada; algunes corrioles penjades del sostre no sé per a quins quefers; unes calaixeres de petits compartiments plens de petits marcs de plata o bronze entre finestra i finestra; i recipients de qualsevol grandària plens de tota mena d’andròmines i encenalls metàl·lics, que t’obligaven a fer una doble ziga-zaga, en aquell local de cent cinquanta metres quadrats, per anar de la porta d’entrada al racó on s’hi estava l’amo, l’artista esprimatxat que tendia a moure’s elèctricament.

A còpia de visites, aquell desori se’m feu entranyable. Enlluernat d’entrada per la claror dels finestrals, o dels fluorescents quan la visita era al vespre, de mica en mica anaves diferenciant motlles i encunys, cisells i escarpes, llimes i rascadors, gúbies i platines, tenalles i cisalles, punxes i burís penjats a la paret, martells i maces escampats arreu, i què sé jo! Només havies d’estar al tanto de no potejar un pot amb sulfat de coure, trabucar un flascó de trementina o capgirar una ampolla amb disolvent de vernís, mentre en Jaume –pare– el  gravador, repussant coberteria amb una lupa penjada a l’ull, et xerrava amablement de les coses més inversemblants, o en Jaume –fill– t’il·lustrava apassionadament sobre les rectificacions dels cilindres i camises que, allà dins mateix, li feia al motor del seu kart de carreres. 

La primera i única vegada que vaig entrar a Cal Gravador per la porta principal del carrer Sant Josep (la feien servir poc), fou un diumenge al migdia que vaig anar a veure en Jaume (fill) que s’estava malalt al llit. Allà vaig començar a percebre que aquell home (el pare) tenia un no sé què especial que me’l feia diferent als de la seva generació del poble, més apagats i tristos. Assegut als peus del llit, jo explicava (al fill) les mogudes universitàries de Barcelona i com el PSUC n’era un dels principals agitadors. Suposo que en sentir la paraula PSUC, encuriosit, es plantà sota la llinda de la porta a parar l’orella, fins que finalment també ficà la seva cullerada per refrenar les nostres atzagaiades. 

– Compte amb les il·lusions, que venen seguides de frustracions i aquestes acostumen a fer pupa, ens digué acabant i mentre sortia del quarto. –Però unes quantes deuen acabar bé, no? li llençava jo en tant que se n’anava passadís enllà. I com si es tractés d’un putxinel·li, tres segons després, la meitat del seu cos aparegué pel marc pontificant a la tremenda: –La vida és una frustració contínua!–, desapareixent immediatament.  Astorat per l’ostentació escèptica, acabàrem la conversa i era a punt d’anar-me’n quan, novament, ensenyant només el cap i les mans aferrades al marc de la porta ens etzibà: –Però pobres de vosaltres si no tinguéssiu il·lusions!–Per què? li vaig fer jo, ràpidament. –Perquè estaries mort... em digué mirant-me de fit a fit, avançant la cara mentre pronunciava lentament les tres paraules i es plantava novament sota la llinda, ben centrat, i amb les mans als malucs.

Quan el Gravador i la Montse Gràcia vingueren a Viladecans a finals del 1947 o començaments del 1948, feia pocs mesos que també havien tornat de l’exili en Joan Masgrau i el futbolista Ramón Zabalo, dels quals us vaig donar fe de vida en els números 60-61 i 73-74 del Viladecans Punt de Trobada. De manera diferent, en aquells mateixos mesos, Viladecans rebé com a nou rector de la parròquia a Mn. Ramon Saborit i Comellas, del bàndol dels guanyadors, que aviat es convertiria en el factòtum de la vila i dels vint-i-cinc anys següents. No es pot dir que Mn. Ramon i en Jaume Puig fossin personatges equivalents als del capellà Don Camilo i l’alcalde comunista Peppone dels divertits contes de Giovanni Guareschi, perquè ni ens estàvem a la Itàlia del feixisme derrotat, ni en Puig era l’alcalde, ni Mn. Ramon tenia l’humor del capellà italià, i menys el del còmic Fernandel que representà el personatge al cinema, però sí que tingueren paral·lelismes en les seves topades.

Valguin dues pinzellades per veure el què. Mossèn Ramon mai permeté que els fills del Gravador fessin la primera comunió a Viladecans; l’acabaren fent a Barcelona, però gràcies a un altre capellà gens primmirat. A la Carmeta, la filla, que anava a les monges, fos passant llista o sempre que la trobava, sempre, sempre, el senyor Rector l’anomenava Carme “Roig”, mai Carme Puig. 

El que salvà al Gravador de majors maleses i desconsideracions del “Sis Dits”, que era el malnom amb què els no “missaires” coneixien el capellà, foren les medalles. En Jaume Puig i Carné, el voluntari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) a la guerra d’Espanya i tinent de la resistència francesa a la Mundial, aconseguí en molt poc temps ser el principal proveïdor de medalles del Monestir de Montserrat. En recordo especialment una de la Moreneta amb què tornaven a casa tots els pelegrins de la Santa Muntanya. Era de plata, amb la cara de la Mare de Déu de perfil, envoltada d’esmalt blau fins el límit, fos esfèric, el·líptic o rectangular i fos petita, mitjana o gran. 

Una de les “topadetes” amb Mn. Ramon tingué lloc al mateix taller. S’estava en Jaume Puig traient petites imatges del Sant Crist dels motlles pertinents, en base a secs i compassats cops de martell damunt d’una enclusa, assegut a un tamboret col·locat de manera esbiaixada a la finestra oberta, per on hi entrava la llum i l’aire, quan a l’altre cantó de la reixa s’hi plantà a mirar el cap del Sr. Rector que anava a l’Hospital per Enric Morera. El Gravador no s’adonà de qui pèrfidament el mirava fins que sentí un: –Puig...!, com “disfrutes” aixafant “Cristos”!  dit amb veu alta, serrant les dents i aclucant els ulls. Traient-se l’astorament de sobre, girant-se amb parsimònia, posant-se dret i redreçant l’esquena a poc a poquet, esmolant els ulls i no pas pel contrallum, el Gravador li clavà: –I tant!, ...fins i tot m’hi guanyo la vida!!  Després d’uns segons de silenci, ja distès i fent com qui endreça les eines, continuà amb tota naturalitat i simpatia: –I què...? Que me’n vol encarregar algunes dotzenes...? Vingui, vingui, passi mossèn, que li ensenyaré unes mostres i veurà bé com treballo i que en treballo de bé...

Viladecans, a començament dels anys cinquanta, tenia menys de cinc mil habitants, i d’aquests, molt pocs estaven en condicions i ganes de fer-se gravar les inicials a la coberteria en casar-se, fer-se un rètol, imprimir en relleu lletres d’or en targetes de visita o estampar una inscripció en una polsera a regalar, o de les de primera comunió..., per tant,  les medalles no sols foren un escut contra les maleses que deia, sinó la base del negoci que li permeté a Jaume Puig i Carné guanyar-se la vida a Viladecans, per més frustrant que fos. I vet aquí una interessant paradoxa: un bon tros de la religiositat catalana dels anys del franquisme s’alimentava de la creativitat d’un marxista leninista, i aquest “poumista” d’aquella fervent religiositat.

Andreu Comellas

Jaume Puig i Carné, el gravador (1)

Quan després d’haver vist l’extraordinària singularitat d’algunes persones la natura ens la pren, a l’hora del comiat, sovint trobem qui de manera insensata i beneita exclama: “Hi ha persones que no haurien de morir mai.” En el cas d’en Jaume, el gravador del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, jo vaig ser un d’aquells infeliços. Però bé, no m’estic de tornar-ho a dir: mai no haurien de morir. Vet-ho aquí.

En Jaume Puig i Carné nasquéa primers de gener de l’any 1916, a les Borges Blanques. Fill d’un  orfebre lleidatà que tenia com a mèrit professional la gravació d’una de les coberteries del rei Alfons XIII, heretà la traça i l’ofici del pare. En el temps que aquell rei sortia a l’exili, en Jaume deixà les Borges i passà a Barcelona a cursar estudis de la seva especialitat artística, de primer a l’Escola Massana i després al taller d’orfebreria de Lluís Masriera i Rosés. Però bufat pels aires del Bloc Obrer i Camperol, imperants a la comarca de Les Garrigues, no trigà gaire a fer-se membre del partit trotskista P.O.U.M. (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el de Joaquim Maurín i Andreu Nin, prioritzant altres aprenentatges, més arrauxats, sense cap mena de recança. 

Poc temps abans del 18 de juliol de 1936, deixada de banda l’orfebreria i la voluntat de la família, en Jaume aparegué per la Base Aeronaval de San Javier, a Múrcia, volent ser aviador. Tot li anava d’allò més bé volant per aquells cels. L’ascendiren al grau de sergent després d’uns mesos, però un cop començada la Guerra Civil –Alzamiento o Revolució, digueu-li com vulgueu– un dels seus rampells l’abocà a allistar-se de voluntari al front d’Osca. Tant és així que, després d’un fotimer de temps de no saber-ne res, un dia –el del seu aniversari– a ca seva de les Borges Blanques hi arribà un telegrama que concisament deia: No os preocupeis. Stop. Estoy en el frente. Stop. I prou. Pinta de felicitat i tranquil·litat a cavall d’un continu fer i desfer, així era en Jaume Puig i Carné.

Perduda la guerra, passà a França. En comptes d’ésser arraconat al camp de concentració d’Argelés com la immensa majoria dels derrotats, ell aconseguí ser contractat laboralment per podar, ensofrar i veremar les vinyes del Rosselló. Per no massa temps. Només fins que Hitler entrà a París l’any 1940. Llavors, el nostre home, sense dubtar-ho, és a dir: amb la rauxa pels núvols, passà a la Resistència organitzada des de Montauban, a tirar trets als nazis, a rebentar vies i a ensorrar ponts.

Fou detingut a Perpinyà l’any 1943. En una de les anades  la capital del Rosselló. Sortint de l’estació com qualsevol altre francès ho hauria fet, bo i fent una camaleònica llambregada pels voltants, es posà a lligar una cigarreta de picadura. Ben a prop d’allà, a la seva esquena, un gendarme se’l quedà mirant i, tan prompte com l’hagué encesa, se li atansà barrant el pas i espetant altivament: Espagnol, papiers!. Atrapat i mans enlaire, bo i entregant la documentació, en Jaume tingué esma de preguntar al de la gendarmeria: Et, comment savez-vous que je suis espagnol? A la qual cosa el  col·laboracionista francés li respongué: Contrairement aux francais, seulement les espagnols roulen les cigarrettes com vous les faites: à l’envers.  De Perpinyà fou transferit a la presó de Romainsville i d’aquesta a la de Compiègne, la que encara hi ha entre París i Lille, la que aleshores era el pas previ a la deportació al camp de concentració i extermini de Dachau.

Però el gravador s’escapà de Compiègne –no sé com– abans de ser deportat.   Uns dies després tornava a bregar per la zona de Montauban-Garonne abonat a la resistència, ara, però, fent d’escura-xemeneies, de manera que l’emmascarament li anava d’allò més bé per saber qui és qui.

I posats a saber qui és qui, és de saber que fou en el marc d’aquesta atzarosa vida de resistent al nazisme que féu el seu millor amic. Un amic que acabà convertint-se en cunyat al casar-se amb la seva germana Rosita. Es deia Amadeu Pons i Macià i tenia per explicit malnom: “Amadeu Pum-Pum”, no sé si concordant amb la cançó del General Bum Bum que “dalt del seu cavall feia tremolar la terra”, o bé perquè  era d’allò més del P.O.U.M., era ateu, i li dolia dir-se Amadeu. Vés a saber. En qualsevol cas, el malnom li esqueia. 

El que sí que sé és que aquest amic Amadeu era nebot del president Macià; que també passà per Compiègne; que d’allà, a diferència del seu amic, ell no se’n pogué escapar; que de primeres fou deportat a Dachau i després a Buchenwald, fins a l’alliberament de 1945. Sé que sobrevisqué pels pèls; passant de 1’90 d’alçada, l’home arribà a pesar menys de 50 kilograms; el salvà la destresa arreglant rellotges als soldats alemanys dels camps, i polseres requisades per aquests a les víctimes. A Dachau, s’inventà una màquina per fer la feina, que després, ja lliure, el feu ric de regalies (royalties). Més esbojarrat que en Jaume, l’Amadeu mai va tornar a viure a Espanya. Muntà una fàbrica a França en la qual només contractava gent que havia participat a la resistència, i es convertí en suport de l’activitat clandestina d’en Josep Pallach –també de l’antic Bloc Obrer i Camperol i del POUM– que a Catalunya maldava fent d’opositor al règim de Franco, dirigint l’esquifit MSC (Moviment Socialista de Catalunya). 

Aquell MSC, erigit a la vista de que els aliats no ens envaïen i alliberaven en acabar la Segona Guerra Mundial, s’escindí –com déu mana a tot el que sigui d’arrel trotskista– a finals dels anys seixanta, en tant que els seus dirigents trigaven a desempallegar-se del marxisme fundacional. L’un fou el Reagrupament Socialista d’en Pallach i l’altre la Convergència Socialista d’en Joan Reventós. 

L’Amadeu continuà de pallaquista. En Jaume ni tan sols havia entrat al MSC, ni l’any 1945 ni el 1975, però sempre estigué per ajudar al seu amic intim en les seves “anades i vingudes” a Catalunya. Acabant la mundial, en Jaume tingué el pensament de tornar a casa i prou. Després d’una darrera acció, via muntanyes d’Andorra, per retornar una neboda als seus pares a França, posats a passar-ho malament trià Barcelona on hi tenia parents que li podien oferir matalàs i cullera  per alleugerir-li el viure. I així fou que “El Gravador” tornà de l’exili. 

L’any 1947, després de conèixer una sastressa del barri de Sant Antoni de Barcelona, nou anys més jove, es casà. Ella es deia Montserrat Gràcia i Montaner i podia ser tan arrauxada i divertida com ell o més. Optaren per Viladecans a l’hora de fer vida i tenir fills; i aquell poble trist, ensopit i allunyat de l’enrenou barceloní, rebé una alenada fresca de les dignes de reconeixement, gràcies a una parella que amb rialles feia pols l’adversitat. Ell, acostumat a qualsevol contrarietat, s’hi avingué bé a la Vila; ella, ja no tant, jo l’havia sentit dir gargantejant amb un xic de sorna: A Barcelona, on ningú coneix ningú, tothom em coneixia per “la Montse”, aquí, a Viladecans, que tothom  coneix tothom, ningú em coneix com “la Montse” sinó com “la dona del Gravador”. 

Aposentats en aquella torreta al capdavall del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, convertiren el jardí-hortet del darrera que feia cantonada amb el carrer Enric Morera –un cop tancat però voltat de nombroses finestres per ventilar l’interior– en el taller de gravació d’en Jaume. Quan hi vaig entrar per primera vegada l’any 1969, s’hi accedia, per una porteta de ferros i vidre opac al carrer Enric Granados que donava a una petita eixida situada entremig de la casa i el taller. Mig poble hi acabà desfilant per aquella porteta anant darrera d’ells dos o de qualsevol dels seus tres fills el Jaume, la Carmeta i el Jordi. Sempre hi trobaves una autèntica resposta a qualsevol recerca industriosa o t’hi apropaves buscant amistat; perquè sempre, sempre, t’obrien la porta..., sempre, menys quan venien la Rosita i l’Amadeu Pum-Pum. 

(continuarà)

Andreu Comellas

Josep Mazón Hernández, el pitxer (3)

En Josep Mazón deixà ben clar als periodistes del diari Solidaridad Nacional, en l’entrevista posterior a l’entrega del Premi Nacional de Matriceria, que ell es divertia amb el beisbol i la natació i, també, arreglant transistors i televisors. 

Us havia advertit –el mes passat– que era un manetes molt bellugadís i un xicot molt cotitzat. Qui no va copsar plenament el diamant en brut que tenia a les mans, fou l’enginyer en cap de la Siemens, incapaç de veure’l fora dels ajustaments mecànics de precisió pels quals li pagava el sou. Tenia el millor matricer d’Europa, però se li escapà. 

D’entrada, i de manera voluntària, el Josep se n’anà a fer la “mili” a Aviació. Amb l’afany de poder tocar motors, passà els divuit mesos que la cosa comportava entre Saragossa i Tudela fent guàrdies a un polvorí –ves per on–, però aquells altres sòmines no li deixaren tocar cap motor. I de sortida, acabà oblidant el menyspreu de Siemens i entrà a treballar a Gispert. 

D’esquerra a dreta: Baldiri Condeminas, Pau Vilar, Emili Berenguer, Alfredo Mateu,
Josep Mazón, Baldiri Domènech, Cisco Ferrer, Jordi Amat i Ignasi Alavedra

El país ja havia acumulat una dècada de desarrollismo i les empreses es prenien les unes a les altres els millors i més qualificats empleats. Gispert era una empresa que reparava màquines electro-mecàniques complexes. Fou en aquells anys que aquestes màquines evolucionaren de manera molt ràpida vers l’electrònica, abandonant les dificultats mecàniques. D’aquesta manera, cada vegada que hi havia una innovació en computadores o màquines de càlcul, ja fos d’Olivetti o d’IBM –les dues principals empreses per a les quals treballava Gispert– en Josep  havia d’anar als seminaris que fes falta, per fer-se-la seva i poder garantir després un bon servei de manteniment. No sols fou un bon manetes, el traspàs de la mecànica a l’electrònica no li reportà cap dificultat i sempre gaudí amb igual passió tant de l’una com de l’altra part de la física. Finalment, ja entrats els anys vuitanta, passà a treballar per a Philips. No perquè ell hi fes res, sinó perquè en el marc del pirateig empresarial, després que la Philips no hagués pogut establir un contracte de manteniment amb Gispert –per refús d’Olivetti i IBM–, l’empresa holandesa acabà comprant a Gispert tota la secció de manteniment per tenir-la en exclusiva.

Juntament amb el progrés formatiu i professional del seu negoci, en Josep Mazón progressà com a pitxer de beisbol en el seu oci. Prengué volada competint amb en Cisco Ferrer Casas, fins llavors el millor jugador del Club. De manera que, essent el Picadero Damm de Barcelona –campió d’Europa de l’any 1969– l’únic amb equip capaç de fer front al Piratas, al Condepols i al Corte Inglés, tots ells de Madrid, formats amb els millors cubans sortits a l’exili després de la revolució castrista –el Picadero, també en tenia– ens el manllevà de Viladecans oferint-li diners després de tornar de la “mili”. I així és com es convertí en el primer jugador de Viladecans que cobrà alguna cosa pel fet de jugar a beisbol. 

Paral·lelament a tot plegat, es prometé amb afany de formar família amb la jovial Aurora Artero, la número dotze dels tretze fills dels Artero-Ortega. Aquests, vivien a l’única casa del carrer del Marqués de Estella –encara no li han canviat el nom– a tocar del taller mecànic del Catalina i dels camps on ara hi ha l’avinguda Tarradellas. Força gent recordarà l’Aurora fent memòria del que feia el número tretze dels seus germans: en Valeriano, un dels joves que més es feien notar al Viladecans de la fi dels anys seixanta; campió del món dels porta-pantalons-amb-pota-de-campana. 

La coneixença entre l’Aurora i el  Josep fou treballant en una de les fabriquetes de brodats que hi havia al barri de Sales. Es casaren a Bruguers el 7 d’abril de 1973, tenint vint-i-quatre i vint-i-tres anys respectivament. Tingueren dos fills, la Beatriz i el Vicenç. Tot, d’allò més bé... fins l’abordatge del camió pirata, l’any 1986, a Magòria.

Finalment, algú preguntarà què li hauríem d’agrair a en Josep Mazón a més a més de fer-nos-ho passar tant bé jugant, i de meravellar-nos amb les seves cuites? 

Doncs mireu: l’any 1976, el Club, acabats de fer els trenta anys d’existència, estigué a un no-res de desaparèixer. Enguany el beisbol de Viladecans en podrà fer setanta. Doncs això, en Josep Mazón fou, en aquell moment, el fil de la continuïtat que ens ha dut fins al dia d’avui en què, tant viladecanencs com forasters, fem i fan del beisbol i de Viladecans un binomi indestriable. 

Després que el Barça s’empassés –econòmicament– tot el millor que floria al seu voltant i desfés el Club Picadero de la Damm, las restes  d’aquest club i bona part dels millors jugadors del Viladecans decidiren fundar el Club de Beisbol Catalunya per continuar jugant. Feren un gran equip, sí, però patí d’una imprecisa vinculació territorial que l’acabà fent desaparèixer, entrats els anys vuitanta. 

Bàsicament, la crisi del Viladecans havia arrencat en la no acceptació del fet de no poder jugar mai al màxim nivell, per part dels millors, car sempre hi havia un equip superior, al qual no hi havia manera de guanyar en les competicions regionals. En aquells anys dirigia el Club en Josep Ballester, ajudat per l’Ignasi Alavedra, en Joan Llinares i l’Emilio Berenguer. Si a la crisi de partició del primer equip, li sumem la crisi econòmica general que exigia una total dedicació al negoci de cadascú per fer-lo surar, i la incomprensió de les autoritats municipals del moment difícil que el Club vivia, entendrem que en Josep Ballester i la seva Junta tiressin la tovallola i dimitissin davant la desconsideració de les autoritats polítiques.

En Ballester és reuní amb Josep Mazón per explicar-li que la seva presidència arribava fins allà i prou. Que tenia altres obligacions que no el podien distreure; que l’autoritat municipal, sense saber si per raó de ruqueria o per mala fe, no sols endarreria el pagament compromès sinó que retallava l’ajut futur al Club i que els altres membres de la Junta, estant en semblant situació i mateix pensament, tampoc podien continuar. Entregant-li la clau de l’armari del material –afortunadament ple, perquè la política d’estalvi sempre havia estat una divisa d’en Ballester– li digué: Mazón, vosaltres mateixos.

En Josep comunicà el què als companys. I, sense deixar-los atribolar els manifestà que, mentre tinguessin material, ell es sentia en l’obligació de continuar. El seu braç ja venia cascat de la sobreexplotació de jugar amb el Picadero Damm, però no estava disposat a acabar allà. Es conjuraren. Els primers dos mesos en Joan Domènech tingué les claus i la funció representativa davant la Federació i a continuació fou en Josep Mazón mateix qui es posà al capdavant fins que, altre cop, la vella Junta estigué en condicions personals de tornar-hi. 

Fou en aquest “extrainning” que el  Club Beisbol Viladecans guanyà, a Madrid, per segona vegada el campionat d’Espanya de Segona Categoria, al camp de La Elipa contra l’equip Arquitectura de la capital. 

Els conjurats, formats per en Joan Domènech, Juan Molina, Vicenç Santacana, José Félez, Alfons Barrué, Jaume Castañer, Julio Cano, Tonet Ramells, Vicenç Mazón i no recordo qui més em deixo –que em perdoni– foren dirigits per en Quique González Couceiro, treballador de Roca i veí del “Poblado” que, pocs mesos després, també destacaria deixant fer el tast del seu braç als pirates que brandant fusells i porres ocuparen el seu barri durant la sonada vaga de Roca Radiadors. En Josep Mazón fou  l’únic que quedava de la colla que l’any 1967 havia guanyat el Campionat d’Espanya a Lugo.

Tanquem la novena entrada. Empatats, sis carreres a sis. El “centerfield” ens ha entomat la batejada en globus de Joe DiMaggio. Un eliminat. Gràcies al “hit” de Roberto Clemente; la pífia del primera base dels “Piratas” davant la batada rasa de Hank Aaron i la base per boles de Babe Ruth, hem omplert les bases. Al bat ara se’ns hi planta: Josep Mazón, el nostre pitxer. Aroldis Chapman, l’andorrà nascut a Cuba, és el llançador contrari que avui torna a mirar Sant Ramon. L’Alfons Barrué, des de la seva posició es disposa a donar senyes de la jugada a fer. No cal ni mirar-les, coneixent en “Barru” tothom sap que manarà jugada de toc suïcida al primer llançament, vingui per on vingui, sigui bola sigui “strike”. “Squeeze play” li diuen a Amèrica. El corredor de tercera, en el moment que el pitxer aixequi el braç per llançar, haurà de sortir a robar el “home” i el batejador plantarà el bat davant la bola per deixar-la suaument al terra... i haurem guanyat. Toc suïcida, perquè si el batejador no la toca el corredor serà eliminat i ens ho deixarà molt fumut. Però, no. Per duríssima que sigui la pedrada d’en Chapman, en Josep la tocarà i la posarà en joc..., segur! 

Claac!  Ja està.  Carrera! Quin so més maco, el “claac” de batejar una bola!

Obriré un ull... l’aclucaré... m’abraçaré al coixí, i sense dormir, continuaré somniant amb les comissures allargassades. Altre cop, aniré a enfilar-me als garrofers d’Oliveretes i tornaré a gaudir l’esclat de la flor dels cirerers de la Verdera... 

Visca Cal Menut! I visca Josep Mazón!

Andreu Comellas

Anton Muns González, de Cal Dimoni (i 3)

 Si heu llegit les dues entregues anteriors ja sabeu que l’Anton Muns va ser pagès floricultor, ja sabeu que va ser amic d’en Xirinachs, ja sabeu de la seva afecció a la fotografia i ja sabeu de les cuites i viatges en els anys de la Transició. Us contaré ara el que us deia al començament sobre la rapidesa amb què es convertí en viladecanenc.

Quan els Muns vingueren a residir a Viladecans trobaren entre nosaltres dues entitats que donaren acollida i sortida a l’afecció amb què havien vingut: l’Agrupació de Cinema Amateur i l’Agrupació Fotogràfica. Ja va quedar clar, en anteriors articles, que «lo d’ells» era el món de la imatge.

Impulsant el Cinema Amateur, i com a millor productor, hi teníem en aquells anys Jaume Calbet, el de la ferreteria i botiga d’electrodomèstics. Impulsant la Fotogràfica, que ja duia un bon recorregut previ, hi teníem, entre altres, Secundí Roca. En un primer moment els Muns se sumaren a la moguda de Jaume Calbet, (que fins en això era ben capaç de persuadir-te), però la major complexitat del cinema, les dificultats per estendre l’afecció i l’aparició finalment del vídeo, ensorraren la voluntat dels que s’hi dedicaven a Viladecans. L’Agrupació fotogràfica en resultà guanyadora, pel que fa a la continuïtat i a fer-se, si em permeteu dir-ho així, amb els germans Muns. El petit d’ells ha acabat tenint totes les responsabilitats dins l’Agrupació des que hi entrà, exceptuant-ne la presidència. El gran, l’Anton, no en tingué cap. Sempre se’n sortia amb l’excusa de que Cal Dimoni queia massa lluny. Gràcies a la fotografia, però, s’amistà de bell antuvi amb un altre dels més que premiats, Salvador Obiols que, provinent de Sant Boi, aleshores es dedicava molt al fotomuntatge.

Altrament, per raó de la seva feina amb les flors, l’Anton entrà en relació amb Joan Masgrau i Trini Farré que li subministraven els herbicides i els adobs químics necessaris per a la feina al camp. Fruit d’aquesta relació sorgí una llarga amistat que, com gairebé totes, tingué els seus alts i baixos; després ho veurem. Per raó de la feina al camp, també, brollà una bona simpatia envers Miquel Domenech i la Unió de Pagesos a la qual ràpidament s’adherí. Fou l’Anton qui il·lustrà, fotogràficament, el llibre d’en Miquel Viladecans i el seu entorn editat l’any 1982 per l’Ajuntament. I, finalment, cercant major compromís social i polític entrà en bona relació amb la gent del PSUC; sense afiliar-s’hi mai, malgrat que acabà encapçalant-ne la candidatura a les municipals de 1983, després de la trencadissa comunista.

Però deixeu-me explicitar també, en aquest intent de fer-vos avinent la ràpida integració a Viladecans, el fet que l’Anton Muns i González com a membre representant de l’Agrupació Fotogràfica dins del Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana a Viladecans, en els anys 1976-1977, fos escollit com a Delegat Local per coordinar-nos les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent del Congrés. Aquest Congrés va ser el gran esforç dels catalans de posar sobre la taula el debat per mirar de corregir totes les anormalitats imperants, pel que fa a Llengua, Història i Cultura de cara a la seva promoció, enaltiment i poder donar-les a conèixer de la millor manera als nouvinguts. El Secretariat a Viladecans el conformaren els delegats d’una dotzena d’entitats, tot sigui dit, dèbils i molt distretes en si mateixes, que feren el que bonament saberen i pogueren. Els esforços de l’Anton de fer-nos viure intensament el Congrés li serviren, si més no, per a ser reconegut com a bon mediador en aquesta mena d’afers i per conèixer-nos tots els que ens movíem.

Acabat el Congrés, aconseguida l’amnistia, acceptada majoritàriament la Constitució, retornada la Generalitat i posat fil i agulla pel que fa a la redacció de l’Estatut, l’Anton Muns es centrà en deixar palès via exposicions i edicions de llibres, el que fins llavors estava essent la Transició, sense deixar passar l’oportunitat de fer un reportatge sobre qualsevol altra cosa que succeís. 

Us havia explicat, en la primera entrega, l’exposició relativa al viatge a la URSS i alguna altra mostra, però la foto que més tinc present fou la del cartell electoral del PSUC a les eleccions municipals de l’any 1979. La recordareu: la colla de candidats sota «l’sky-line» més reconegut de Viladecans: Sant Ramon, campanar de l’Església de Sant Joan i Torre del rellotge de l’Ajuntament. Feta al carrer de La Forja prop de la Carretera de la Vila quan encara no hi havien les naus que ara hi ha. No és perquè jo hi sortís que puc dir-vos que és una gran fotografia que complí esplèndidament el seu objectiu, però sí, també hi surto. 

L’Anton Muns, ja us ho havia dit, esdevingué regidor de l’Ajuntament l’any 1983. Escindit i fet pols el PSUC, la direcció del Partit, sense cap fe de tornar a guanyar, a la vista de la tremenda trencadissa, decidí rellevar el bonàs i independent Joan Masgrau per un altre independent, bonàs o no, que ajudés més a formar la majoria necessària per fer les coses bé. El minso comportament democràtic de molts regidors i la poc assenyada candidatura que acabaria guanyant, obligà el PSUC a continuar optant per un independent que, sense partidismes, fes del consens la millor manera de solucionar els problemes i les demandes ciutadanes, que per això han d’estar els Ajuntaments i per això se’ls tria. El PCC a la vista de que el PSUC es desempallegava d’en Joan Masgrau, li oferí la continuïtat encapçalant la seva llista. En Joan, l’acceptà dolgut per la que ell creia una desconsideració. I aquí arrenca el refredament, que us havia explicitat, de la bona relació entre tots dos amics, ara caps de llista. Una amistat travada al llarg de moltes tardes de dissabte en què l’Anton i la Maria anaven a la casa del Joan i la Trini a escoltar les històries viscudes durant la guerra civil, la resistència i la clandestinitat, mirant d’analitzar el present i d’albirar el futur. Passats els primers núvols hi tornaren, quan ja no eren regidors, però pel que sé ja no fou com en els primers temps.

Del que passà a l’Ajuntament l’any 1983 ja us en parlarà un altre. Jo ja només ho vaig viure pels diaris. La Transició política havia acabat. La LOAPA ho trinxava tot després del cop d’estat del 23F.  Felipe González engegava la reconversió industrial i començava a buscar com dir Sí a l’OTAN. El banquer Jordi Pujol i CIU començaven la política de “peix al cove” després de comprar baratament ERC i UCD per estalviar-li al país el malson d’un govern PSC-PSUC amb hegemonia cultural d’esquerres, i arrencava el cas “Banca Catalana”. Només diré que en Jaume Monfort, el tercer de la llista del PSC-PSOE, tres mesos després era proclamat alcalde de Viladecans. L’Anton Muns, el respectà sempre, li mirà de fer les coses fàcils, i donà continuïtat a la bona relació personal ja encetada en el marc del Secretariat del Congrés de Cultura Catalana, quan en Monfort hi representava l’Agrupament Escolta Sant Joan.

Per la meva part, l’última acció com a militant del PSUC que recordo fou, precisament, la d’acompanyar José Luís Atienza a Cal Dimoni, a entrevistar-nos amb l’Anton quan ja estava pràcticament decidit a acceptar el fet d’anar al capdavant de la “llista”. (L’Atienza no té carnet de conduir i sempre un o altre l’ha de dur quan ha d’anar lluny). Allà hi era present, també, el seu amic fotògraf Salvador Obiols, i sense cap embut, els férem palès en un parell d’hores de xerrar, carregant una mica les tintes, no solament on es ficava acceptant encapçalar la candidatura del PSUC, sinó adés la disparitat de criteris que tindria per companyia i cap on podria girar la cosa guanyant els socialistes, a fi i efecte que s’ho pensés bé. En definitiva, que de flors i violes res. Adicionalment, jo era del parer i l’explicitava, com ara que en deixo constància, que sense una explicació ben raonada, feta extensiva al conjunt de la població, del que havien estat els quatre primers anys de l’Ajuntament democràtic i sense una bona dosi d’autocrítica del Partit no hi teníem gran cosa a fer. 

Aquí em planto d’escriure sobre l’Anton Muns. M’agradaria haver-vos deixat ben palès com li bastà una dotzena d’anys per convertir un llinatge foraster en un llinatge absolutament viladecanenc. Vingué a parar a la masia de Cal Dimoni després d’haver sorgit de la de Can Deu. D’aquella masia-torre del barri de Les Corts que donà peu, per no sé ben bé què hi va passar,  a un dir que els catalans fem servir per magnificar qualsevol cosa. Diem per exemple: “hi hagué una gresca de Can Deu” o bé: “era un vi de Can Deu”. Doncs això, segur d’encertar-la, deixeu-m’ho dir: l’Anton Muns i González fou un paio de Can Deu, que arrelà perfectament a Viladecans.

Andreu Comellas

Anton Muns (esquerra) en la seva presa de possessió com a regidor.