Explicava en l’anterior capítol com en Jaume Puig, el Gravador, es guanyà la vida en els anys cinquanta assentant-se en un coixí de medalles de la Mare de Déu de Montserrat.
Les cartilles de racionament d’aliments i productes de consum havien acabat la seva funció catorze anys després d’acabada la guerra. També l’estraperlo i bona part del mercat negre. Un simulacre d’obertura del règim envers uns Estats Units interessats a tenir bases militars per a la seva guerra freda –tan ben caricaturitzat a la pel·lícula de Berlanga “Bienvenido Mister Marshall”– comportà que les donacions compensatòries per la pèrdua de sobirania contribuïssin a un cert, però minso, creixement industrial durant el període de sis o set anys previs al Pla d’Estabilització de l’any 1959, el que realment obrí portes al comerç exterior i a les inversions estrangeres.
Aquell minúscul creixement, però, parí un ratolí: el Biscúter. El trasto més emblemàtic per anar d’un lloc a un altre més de pressa sense raó explícita de feina, en aquells anys, encara autàrquics, previs a l’aparició del primer Seat-600 i del primer turista.
Amb el suport financer de les medalles, en Jaume Puig se’n comprà un. No sé quants n’hi arribà a haver a Viladecans, o si fou l’únic, perquè no sóc capaç de fer memòria del pas per davant de casa, a la carretera, de cap altre vehicle que de la flamant andròmina del Gravador. En el meu entorn vivencial, a part els camions de cal Delaida, de cal Camiseta, de cal Peixet, del Pont, del Raurich i els quatre o cinc autobusos de la Mohn, no veia circular per Viladecans altres automòbils que els que hi havia estacionats a la plaça: el cotxe del Doctor Ros, el taxi d’en Llaveria, la “rubia” del Bonich de la “Vedella” i el taxi del “Xato”. Era doncs tota una alegria veure passar “la zapatilla” i el seu conductor endinsant-se en el túnel de plàtans gegants que, des del carreró mateix de la Regadora (encara avui, Dr. Creixell) i des de cal Tomacaire vorejaven la carretera, a tots dos cantons, fins Gavà.
El nom li venia de “bi-scooter”, és a dir, un doble scooter amb quatre rodes. Els primers en circular tenien la tracció només en una d’elles, la davantera de la dreta. Tenia tres marxes, però no tenia marxa enrere. Tampoc li calia. Aparcar era simplement cosa d’aturar-se on fos. Si era imprescindible sortir en sentit contrari o deixar-lo en un lloc petit, cap problema, entre dos es feia la maniobra a pes. L’arrencada era manual: estirant un cordó que hi havia sota el volant. No tenia ni portes ni finestres, però se li podia posar un tendal per capota, si et semblava que havia de ploure. Si només hi pujava el conductor era capaç d’anar fins a 75 km. per hora, si hi pujava més gent no passava dels 50.
El publicitaven com a vehicle per a 2 o 3 persones perquè el seient era un banc encoixinat de poc menys de 120 cm. Cosa que vol dir que, en el cas de ser tres, el conductor ho feia amb mig cos a fora i els dos acompanyants posaven les esquenes de cantó amb el braç esquerra estirat damunt el respatller. Malgrat les reduïdes dimensions, sovint en veies algun carregat, no sé com, amb la que el masclisme imperant li deia la “parenta” i tres o quatre marrecs.
Però aquell Biscúter d’en Puig no fou només un utilitari familiar. No és que hi acabés pujant tota la quitxalla del barri i mig poble, però déu n’hi do. Amb tres anècdotes us fareu càrrec del què i del com era el Gravador:
El que després fou alcalde de Viladecans en els anys setanta, en Josep Parellada, era un bon amic d’en Jaume. Com a tants d’altres, li arribà l’hora d’anar a Tiana a fer els quasi imprescindibles “cursets de cristiandat” (era aixi com es feien els mèrits necessaris per anar amunt...), i hi havia d’anar amb l’ensotanat mossèn Ramon, que deuria ser-ne un dels predicadors. No sé quin impediment, carència de taxi suposo, implicà que fos en Jaume Puig qui gentilment acabés oferint-se per dur-los al lloc, no fos que fessin tard amén d’estalviar-los l’haver d’agafar quatre mitjans diferents per arribar-hi. Doncs sí, tal qual, a la manera del novel·lista Tedeschi i del cineasta Berlanga: dos excombatents, l’un trotskista i l’altre capellà, acompanyats d’un candidat a arreglar-ho tot, enfilaren arraulidets la Carretera de la Vila a trobar l’autovia de Castelldefels, estrenada de poc; entraren triomfalment en biscúter a la plaça d’Espanya de Barcelona, seguiren Gran Via enllà, aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera, a la recerca del pont de Sant Adrià del Besós i arribaren a la Casa d’Espiritualitat de Tiana sense incidències. Òbviament, el gravador no s’hi quedà, aquell no era lloc del seu gremi, tot i les medalles, i ell aprofità l’avinentesa de tornada per fer una entrega.
Però no us creguéssiu tampoc que en Puig, el Gravador, fos un camisa girada. No.
L’any 1961, passat Tots Sants, en Jaume es plantà amb el seu Biscúter, no obstant el fred, a la porta de la presó Model de Barcelona del carrer d’Entença. Hi anà gratament a buscar els germans Pepe i Manolo Clemente, veïns d’ell, del carrer Major cantonada Sant Josep, el dia que complerta la sentència a què un Consell de Guerra els havia condemnat per la seva vinculació al PSUC havien de tornar a casa (vegeu Viladecans Punt de Trobada núm. 47-51). Una de les particularitats d’aquell empresonament era que el reu Manolo Clemente no tenia ni braç esquerre ni cama dreta i l’esquerra també la tenia atrofiada per focomèlia congènita. Així les gastava el Règim vint-i-tres anys després d’acabada la guerra...
Altrament, el Gravador, quan fart de fer anar el burí, sortia a mitja tarda a estirar les cames i veia el seu veí Manolo fent també el seu passeig amb les pertinents pròtesis fins la cantonada, pujava d’un salt al Biscúter, el plantava davant de l’altre i l’instava: “Sube Manolo! Estoy harto de tanta Virgen i de tanto aire viciado! Vámonos a respirar”. I ja me’ls tens, plàtans enllà fins la platja de Castelldefels, a prendre un gelat o una cervesa bo i contemplant l’horitzó o posant verd al Règim (vegeu Punt de Trobada núm. 35).
A Viladecans durant els anys seixanta hi hagué una controvèrsia inversemblant que, de tant en tant, encara és motiu de broma, sobre si l’animal que du l’escut del poble és un be o és un gos i si, i per què, hi havia d’anar l’un o l’altre. De fet no passava de discussió tavernària a l’hora del vermut a la plaça els diumenges i és que sovint els segells municipals es prestaven a confusió per la poca tinta del tampó. Doncs ja sabeu qui en va ser un dels animadors a tocar el que no sona: en Jaume Puig, entre altres. Com que el Club de Beisbol abans de l’any cinquanta ja hi duia un gos referent al nom del poble, dons au, negació al canto de l’Agnus Dei de Sant Joan per fer emprenyar el senyor rector.
En Jaume Puig s’afilià a Convergència l’any vuitanta, només per tancar el fumut parèntesi franquista de quaranta anys, però sense massa fe. Sempre mantingué una actitud crítica envers el personalisme del capdavanter Josep Carreras, però això ja va més enllà del temps en què centro aquests relats.
Deia en el primer capítol que “hi ha persones que no haurien de morir mai”. Però sí. La seva hora arribà massa promptament el dos del dos de 1985, dia de la Candelera, als seixanta-nou anys. Però com si volgués contradir la dita “Candelera ploranera”, en Jaume no se’n volgué anar deixant-nos massa tristos.. Quan Josep Parellada entrà per donar el condol, la Montse se li abalançà com fent dol, braços enlaire, amb aquests crits: –Ai Josep, quina desgràcia!, quina desgràcia!– i l’exalcalde, abraçant-la, estorat i compungit li responia: –I tant Montse. i tant!, pobre Jaume..., pobre Jaume...!– A la qual cosa la Montse, apartant-lo d’una revolada, bo i rient, l’escridassava: –Vés, home, vés... Aquest ja descansa i no és cap desgràcia. La desgràcia és que se m’ha rebentat la canonada del lavabo! No para de rajar i m’ho embassarà tot!!– L’esclat a riure dels presents acabà el dol i les comissures dels llavis se’n anaren a trobar les orelles.
Doncs això, res d’oblidar qui no hauríem volgut que es morís.
La Montse, que tampoc hem d’oblidar, per ella mateixa i perquè sense Montse no haguéssim tingut Jaume, morí sobtadament el dia u, de l’u, del dos mil u. Repentinament, a Veneçuela. De bon matí ensumà el nou mil·leni i degué pensar: –Ja n’hi ha prou! Que se’l confitin! Me’n vaig a trobar en Jaume.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada