dimarts, 15 de setembre del 2015

El Pla Director (PDU) i el delicte del Delta (I)

Que la ignorància no ens faci traïdors, podríem dir sobre la nostra plana deltaica, ignorada i maltractada pel Pla Director Urbanístic del Delta (PDU) del govern de la Generalitat. La ignorància va per barris: hi ha la ignorància de qui no se n’assabenta i la ignorància de qui no se’n vol assabentar, com passa amb la Conselleria de Territori i Sostenibilitat. Què opinarà del nostre delta no solament el conseller sinó la llista del president camuflat de número quatre i en particular l’ex-ecosocialista, excompany i cap de llista Raül Romeva? Probablement de tant ajuntar-se estratègicament pel sí, ha abjurat del diguem no com un pecat de joventut i taral·leja aquell cuplet de la Piquer: De lo que me está pasando, yo no me quiero enterar, prefiero vivir soñando a conocer la verdad. Que no me quiero enterar, no me lo cuente, vecina. 

El planejament mai no ha ajudat. Ens han planificat durant quaranta anys gairebé dos milions i mig de metres quadrats com a equipaments metropolitans. De fet com a ciutat, a excepció de la depuradora, els equipaments metropolitans de la nostra plana agrícola i natural ens han fet més nosa que servei. Ens han fet una planta de transvasament d’escombraries amb efectes secundaris de brutícia i pudors i una planta trituradora de fusta que ha contaminat de serradures i vernís el seu voltant. 

El Delta necessita inversions per sobreviure perquè l’alternativa zero és la mort lenta i negar el Delta a les següents generacions. Les rieres, que haurien de ser els connectors ecològics, les infraestructures per a  la fauna i el manteniment de la biodiversitat, els carrils per poder circular les bestioles del delta amb llibertat per tots els punts cardinals, en realitat no són res d’això. Són murs formigonats, camins tapiats, obstacles pràcticament insalvables per a  la nostra fauna, a excepció de les aus. Renaturalitzar les parets per afavorir els passos de fauna seria la mesura imprescindible per convertir aquests canals emmurallats en els connectors que els documents oficials proclamen i no pressuposten.  

Les rieres històricament han fet de clavegueres barates a cel obert. La riera Roja, que desemboca al nostre Remolar i que recull aigües de Sant Boi i del nostre Torrent Fondo, gairebé no desguassa perquè acumula metres cúbics de fangs contaminats de metalls pesants mentre l’organisme responsable, l’Agència Catalana de l’Aigua, mira cap una altra banda perquè diu que no té diners. Els col·lectors de Gavà, quan plou amb ganes, són un llarg esfínter d’aigües residuals que no pot digerir la depuradora i deixa anar la seva càrrega fecal a la desembocadura de la Murtra, a la nostra platja més popular. Ens condemna a no poder tenir mai bandera blava, a no ser que algú pagui els 15 milions d’euros d’un emissari submarí.  

El delta, amb un aqüífer que és un tresor d’aigua subterrània,  té greus problemes amb l’aigua perquè la virtut de ser pla i amb poca pendent arrossega la condemna de la seva inundabilitat. Una inundabilitat que al llarg dels segles s’havia adaptat al territori fins trobar un equilibri. Un equilibri que s’ha fet miques en poc més de cinquanta anys amb la construcció d’autopistes i autovies, amb la impermeabilització progressiva dels territoris urbans i amb l’ampliació de l’aeroport. Hi ha impactes acumulats d’infraestructures de país, un sobre l’altre, que el país no ha compensat i que no sembla que vulgui compensar. Mentre l’alta tecnologia domina en l’aeroport veí, el cargol d’Arquímedes, mecanisme que controla els cabals de les avingudes d’aigua, funciona manualment tal com al segle XIX, amb un pagès manipulant comportes sota la pluja.

El Delta sembla condemnat  pel delicte de no haver estat urbanitzat, i aquest PDU sona a copla desesperançada, ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas, y sin ti porque me muero.

Haurem de canviar la lletra i la música.

José Luis Atienza