Des de la redacció d’aquesta revista vam decidir plantejar aquesta pregunta del títol a un conjunt de 14 persones de Viladecans, algunes amb responsabilitats polítiques i altres no, per fer com un mosaic sobre les diverses posicions de cara a les eleccions que estem a punt de celebrar. Ens n’han contestat 11, als quals agraïm la seva col·laboració. I, sense més preàmbuls, aquí les teniu, posades segons l’ordre amb què ens han anat arribant.
El dia 27-S jo dono suport a la Candidatura CUP-Crida Constituent.
En primer lloc, és el moment que els treballadors i treballadores catalanes votem una candidatura on el centre sigui la indissolubilitat entre l’eix social i l’eix nacional. La independència no ha de ser sinònim de retallades i privatitzacions. Si alguna cosa s’ha demostrat aquests anys és que per trencar amb el règim del 78 no podem anar pidolant res als poders de l’Estat Espanyol. És el moment de la ruptura amb l’Estat Espanyol i d’aplicar un pla de xoc d’emergència social. Prou desnonaments i revertim les retallades!
Voto per la construcció d’una República Catalana amb un procés constituent de base, popular i unilateral, fent fora institucions que ens empobreixen com la UE i per posar els sectors claus de l’economia en les nostres mans. Per acabar amb la corrupció i amb el patriarcat. Amb tot allò que ens oprimeix.
Votem per la CUP-Crida Constituent! Governem-nos!
Albert Buigues
En un país acostumat a les situacions excepcionals i amb una certa tendència a exagerar-les des de la vessant emocional, aquestes eleccions seran realment importants.
El fracàs de la política tradicional de trobar una sortida digna a l’embolic de l’organització territorial i a la diversitat cultural d’un Estat ha derivat a una situació en la qual s’han desdibuixat les propostes del model de societat que les ideologies proposen, amb un pesat i dens vel, en el qual només hi destaca l’instrument que volen utilitzar: un nou Estat independent o una assimilació en un Estat esgotat en el qual s’asseguraria la supervivència del mercat.
I tot això sense matisos, fins i tot amb epístoles dels gerros xinesos, com si en política només existís el blanc i el negre, falsedat de les més grans, ja que qualsevol servidor públic sap que les decisions es prenen després de recórrer tota la gamma de grisos.
Espero que les eleccions serveixin per aclarir postures i que s’expressin nítidament les propostes de futur (a partir del 28 de setembre), i ja triarem després l’instrument necessari per dur-les a terme.
Joan Pidelaserra
Estem des de fa vuit anys patint una crisi que ha canviat a pitjor la vida de molta gent. Gent que tenia feina ara no en té, els mileuristes ara són gairebé uns privilegiats per cobrar mil euros i se signen contractes per menys de quatre-cents euros al mes, si hi ha sort. Gent que tenia un habitatge ara no el té, gent que tenia hipoteca i pis ha perdut el pis però segueixen devent diners al banc. Gent que esperava jubilar-se amb una bona pensió, l’atur la condemna a veure rebaixada de per vida la seva prestació futura.
Principalment s’enfronten dos models de fer política, el de Junts pel Sí i el de Catalunya Sí que és Pot. Junts pel Sí només té una paraula que ho cura tot, la independència. No importa la resta, ni l’habitatge, ni la sanitat pública, ni els drets laborals. La vida de la gent sepultada per la història. Catalunya Sí que és Pot fa el contrari, treu a passejar els problemes de la gent sense tapar-los amb cap bandera i proposa un referèndum per recuperar la il·lusió i l’esperança: donar la paraula per decidir-ho tot, per canviar tot el que cal canviar per viure millor.
José Luis Atienza
En las elecciones autonómicas del domingo 27-S iré a votar. Iré a votar para que a nadie se le pueda llamar mal catalán, sea del partido que sea. Iré a votar para construir una Cataluña donde nadie tenga la desfachatez de decir que no puede ir a la cárcel por pertenecer a una de las 400 familias que siempre han mandado en Cataluña. Iré a votar para desenmascarar al que no se atreve a presentarse con las siglas de su partido acosado por la corrupción, y se esconde tras unos bien subvencionados compinches. Iré a votar para tener un gobierno que dé la cara y no esconda su pésima gestión con la excusa de que toda la culpa es de otros.
Nos quieren hacer creer que con la independencia todo se resolverá por arte de birlibirloque; que de la noche a la mañana el corrupto se arrepentirá y devolverá el dinero de Suiza, y el inepto aprenderá a gestionar mejor los recursos existentes. No me convencen. Ya los conocemos y sabemos cómo son y lo que han hecho. Iré a votar por una nueva Cataluña de todos y para todos. Por eso votaré a C’s, los únicos capaces de conseguirlo.
Martín Barra
Tinc bastant clar què votaré el 27S. Milito al PSC i he defensat institucionalment les idees del socialisme. Fins aquí, les meves “certeses”. Perquè el que no tinc gaire clar és què estem votant el 27S. Miro el telenotícies esperant respostes sobre allò que em preocupa, allò que preocupa a molta de la gent que m’envolta i que assisteix, abatuda, a un debat etern que no parla d’ells, que no parla de mi. Perquè, tot i l’intent d’anestèsia constant que pretén obviar corrupció, atur, pèrdua de drets i qualitat de vida, que em perdonin les essències (d’una banda i de l’altra), tant me fa quantes barres té la bandera. Sobretot per idealisme.
Em continua fent molta ràbia veure nens patint, o morts a una platja, que tenen l’edat de les meves filles i la desgràcia d’haver nascut més enllà de la línia. I em torno a replantejar per què serveixen les fronteres i què se n’ha fet de la unió dels pobles. Molts deuen pensar que la meva idea és irrealitzable. Sí, segur. Però com que encara ningú no m’ha demostrat de manera pràctica que l’altra opció sigui millor i provoqui menys dolor, doncs, utopia per utopia, em quedo amb la meva, que és més bonica.
María Salmerón
Òmnium Cultural, després de la conferència del president de la Generalitat en què instava la societat civil a assumir el lideratge del procés cap a la independència de Catalunya, va acceptar el repte i ha assumit el rol de lideratge compartit en el procés cap a l’Estat independent.
Òmnium no forma part de cap candidatura el proper 27S. El suport d’Òmnium a una llista en cap cas anirà en detriment del suport a les altres candidatures polítiques independentistes, ja sigui en forma de participació de socis a les diferents llistes electorals o bé del suport explícit de la marca “Ara és l’hora” a les candidatures independentistes.
Com a impulsora de la campanya “Ara és l’hora” al costat de l’ANC, Òmnium treballa per ser punt de confluència de tots aquells actors compromesos amb la independència per sumar i reforçar el caràcter plebiscitari del 27S i per garantir la unitat d’acció política i civil en tot moment.
Òmnium entén que el proper 27 de setembre Viladecans té l’oportunitat històrica de contribuir a la creació d’un estat independent per a Catalunya i esperona a participar activament en els actes de precampanya i campanya electoral que tindran lloc en els propers dies i setmanes.
Agustí Martí
Crec que el qüestionament al sistema actual és necessari per a la “salut democràtica” de la nostra societat. I crec que els canvis estructurals són necessaris per tal de poder aconseguir un model més sostenible i més just per a totes les persones. Em sumo a la idea de posar-ho tot en entredit per a una transformació real cap a una societat més sensible, amable, solidària, justa i respectuosa amb les diferències. M’il·lusiona. I estic plenament convençuda que com s’han plantejat les eleccions del 27S no ens garantiran res de tot això, més aviat al contrari.
Perquè estic farta que se’ns expliqui la historia dels guanyadors i dels perdedors, dels bons i dels dolents, dels argumentaris de la inseguretat, la por i la intransigència... I mentre ens van repetint aquestes històries jo no veig cap front comú cap als temes que considero prioritaris: les propostes contra les desigualtats de renda, les propostes per garantir un desenvolupament professional i una trajectòria laboral digna, les propostes contra la corrupció, les propostes per garantir la plena igualtat entre dones i homes, les propostes que garanteixin un accés igual a l’educació, a l’habitatge...
Les i els socialistes volem qüestionar-ho. Proposem i actuem, ara.
Verònica Arasil
Els jubilats catalans han de patir per les seves pensions? Està en perill la inversió pública i privada a Catalunya? Hi ha ombres sobre el futur del nostre país?
Doncs sí, és cert, hi ha dubtes sobre totes aquestes qüestions. Però no us equivoqueu, no caiguem en la trampa dels que volen despertar el “voto del miedo”... el que posa en perill el nostre benestar actual i el nostre futur és la situació actual, és la nostra deteriorada pertinença a l’Estat Espanyol. Les pensions dels jubilats espanyols s’estan pagant gràcies al fet que ens estem menjant la “bossa” que s’havia estat guardant gràcies a l’esforç de tots. (En canvi, prenent només Catalunya, la recaptació de quotes de SS supera els pagaments de pensions, és a dir, es podrien seguir pagant). La inversió pública que fa l’Estat Espanyol a Catalunya és només el 10% (quan representem el 16% de la població). Això incompleix l’Estatut de 2006 (que va aprovar l’Estat!) i agreuja el dèficit fiscal de 16.000.000.000 d’euros anuals. I el país? La convivència a Catalunya no està en perill, per molt que així ho insinuïn Aznar i González (curiosa aliança, oi?), però segueixen dictant-se sentències contra l’ús del català a l’escola, per exemple.
En resum. No hi ha incertesa: amb Espanya ens va fatal. Si tots i totes anem a votar, començarem a construir un futur diferent.
Carles Lozano
Aquestes eleccions me les plantejo com l’última opció possible per poder assolir l’objectiu que d’adolescent somiava i que des que sóc mare anhelo. S’ha intentat tot, però l’estat espanyol dista molt de ser l’estat democràtic que pretén aparentar i no ens han deixat cap altra sortida que aquesta, unes eleccions plebiscitàries on ens ho juguem absolutament tot. Perquè es tracta de decidir si volem disposar de totes les eines possibles per a superar tots els reptes que es plantegen a la nostra societat, o si volem continuar fent discursos impossibles d’assolir.
Jo ho tinc clar, perquè vull un futur millor per als meus fills, un futur on puguin ser allò que vulguin sense que res els aturi, i això només serà possible amb una república catalana que jugui en favor dels seus interessos, no amb un estat espanyol que coarta les nostres llibertats, retalla els nostres drets i obvia les nostres necessitats.
Quan d’adolescent somiava en crear un estat nou, respectava que la majoria no ho compartís. Ara serem majoria, i demano el mateix respecte que nosaltres hem demostrat quan érem una minoria social. No s’hi val a dir que per a canviar-ho tot cal més gent que per a gestionar les misèries que ara tenim.
Bàrbara Lligadas
El 27S estan convocats més de tres milions de catalans que hauran d’escollir 135 diputats. Les paperetes dipositades a les urnes s’han de traduir en unes poques desenes de parlamentaris, així que és necessari utilitzar alguna regla de repartiment. A priori podria pensar-se que el criteri d’assignació més just és que cada partit obtingui exactament el mateix percentatge d’escons que de vots. No obstant això, a la realitat, mai és així. Tots els sistemes electorals contenen algun element corrector de la proporcionalitat per –normalment– beneficiar els partits grans a costa dels petits.
En realitat, hi ha motius més o menys convincents per limitar la proporcionalitat. Però aquests arguments perden tot el seu sentit quan es tracta d’un plebiscit. En els referèndums no és necessari que s’incloguin els mecanismes distorsionadors propis dels sistemes electorals, ja que no s’està triant diputats, sinó que s’està plantejant una consulta sobre una matèria determinada. Per aquest motiu, en els referèndums s’ha de complir un criteri d’estricta proporcionalitat: cada vot ha de comptar exactament el mateix. En aquest cas, no hi ha correccions que valguin. Qualsevol alteració de la proporcionalitat constitueix una vulneració injustificada del principi d’igualtat i una adulteració interessada del mandat dels ciutadans a les urnes.
Eduardo Tobaruela
Durante dos legislaturas los catalanes hemos tenido un President, Artur Mas, que ha instaurado un sistema de Govern que ha estafado al conjunto de los catalanes.
Por eso el 27-S el verdadero cambio vendrá si somos capaces de apostar por ceder el poder a la gente, el auténtico motor de Catalunya. Desde los municipios la revolución ha venido de la ciudadanía en Barcelona, Madrid, Zaragoza, Cádiz y Santiago de Compostela, que tras 100 días gobernando demuestran que otra forma de gestionar lo de todos, es posible.
Más de lo mismo, nos llevará a más incertidumbre e inmovilismo, cuando lo que se necesita son políticas activas de rescate ciudadano. Ya hemos tenido suficientes dosis de “Governs dels millors” y 3%. Ahora es el momento de una Catalunya de la gente, que se demuestre a sí misma que “sí, que se puede”. Cada uno decidirá que este 27-S se escriba en un renglón de la historia u otro. ¿Queremos un Parlament lleno de gente que trabaje por el Bien Común o por los de siempre? ¿Queremos un país monocolor o una Catalunya plural y social? La decisión está en nuestras manos.
Purificación González
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada