A l’Església catòlica el laïcat està format per les persones que no han rebut el sagrament de l’orde: és a dir, tècnicament, les que no són bisbes, diaques o capellans. Una molt aclaparadora majoria, formada d’entrada per tota la gent “normal” (és un dir), entre la qual hi ha, per descomptat totes les dones, incloses les monges i les religioses.
A mesura que l’Església es va anar estenent i institucionalitzant, es va anar clericalitzant, sobretot des que es va convertir en una institució amb poder sobre la societat civil. Els clergues feien les seves funcions rituals però a més manaven sobre tot el que es podia manar.
Fa cinquanta anys, al Concili Vaticà II el tema del paper dels laics i laiques es va abordar teològicament per primera vegada (vint segles per arribar fins aquí!) i se’n va deduir una obvietat: l’Església no és cosa només de capellans. I encara se’n van deduir més coses, no tan evidents: es forma part de l’Església a partir del baptisme, i tots els batejats som igualment dignes i coresponsables de la vida eclesial i del seu funcionament. I no hi ha raons teològiques que comportin que tots els dirigents eclesials hagin de ser homes.
En els darrers 50 anys, aquest empoderament del laïcat s’ha anat manifestant tímidament. A moltes parròquies hi ha consells pastorals, és a dir que la vida parroquial es contempla col·lectivament i les responsabilitats són delegades i compartides. A banda que la majoria de congregacions religioses solen funcionar de forma col·legiada i molt més democràticament de la imatge distorsionada que en solem tenir. També hi ha uns quants moviments d’Església de laics amb un funcionament semblant al de qualsevol associació.
Aquesta és la teoria. A la pràctica, amb Joan Pau II, s’inicià una gran reculada i es posaren pals a les rodes en molts aspectes. D’entrada, la teologia diu una cosa i el dret canònic una altra de molt diferent. A les parròquies és obligatòria la constitució d’un consell d’economia, però no ho és la d’un consell pastoral. És a dir, que la participació dels laics depèn de la voluntat del rector que hi ha al davant, que és qui legalment continua tallant el bacallà. De fet, la major part de rectors que conec són gent oberta i amb ganes de compartir responsabilitats, però la llei juga a favor del clericalisme.
D’altra banda, si bé la base s’ha anat obrint, l’estructura del bisbat (diocesana) s’ha mantingut molt clericalitzada. Els col·laboradors dels bisbes solen ser capellans, els seus delegats en la major part d’àmbits, també. És curiós que estructures com la de Càritas, molt laïcal i portada sobretot per dones, sovint té un delegat home i capellà! A l’hora de prendre decisions, doncs, els protagonistes continuen sent els capellans. Tot això està en crisi, perquè de capellans cada cop n’hi ha menys. De fet, també de laics en som menys i força envellits. Ben aviat l’Església s’haurà d’obrir a una altra forma de funcionar si vol anar endavant, però no sembla que els seus actuals responsables comptin gaire amb els laics a l’hora de pensar noves formes d’organització. És una pena que en qualsevol cas les causes de renovació siguin per motius de supervivència i no de renovació teològica.
Tot això per dir-vos que els propers 2 i 3 d’octubre a Poblet, tindrà lloc un Congrés de laics i laiques (http://www.laicatxxi.cat). No pas per reclamar estructures de poder ni per fer teràpia (o sí ). Bàsicament per animar-nos mútuament a tirar endavant, per compartir experiències, per recuperar la visió del laïcat del Concili Vaticà II. Per ser, en definitiva, allò que estem cridats a ser. Tots, totes hi esteu convidats.
1. No faig referència aquí a l’ordenació de les dones: aquesta és una altra qüestió que òbviament cal abordar.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada