La festa major d’estiu de viladecans, 1728-1936. Més enllà dels records viscuts (I)

Ball al carrer durant una celebració, probablement a Viladecans per una Festa Major, cap a la dècada dels anys 30 del segle XX. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Dolz Abadia.

Molta gent té viu record personal o ha sentit parlar als pares o avis de com eren les nostres festes majors del poble, com a màxim fins ara fa uns 80 anys, aproximadament. De seguida, ens vénen al cap o podem enumerar amb facilitat els elements festius més destacats: la cercavila de la banda municipal, les traques de morters o els castells de focs; les atraccions de la fira (els anomenats caballitos), les curses de bicicletes, les vetllades de boxa o els partits de futbol, hoquei o bàsquet; les carreres de karts o les carrosses i les majorettes de la dècada dels anys 1960 o 1970, els espectacles de varietés o les sessions de cinema i, per sobre de tot, les sessions de ball a l’envelat on es podia sentir com l’Esparriot rifava la toia i on les colles d’amics i les famílies seien a les llotges o les parelles ballaven al ritme de les melodies orquestrades del moment. Tothom ben mudat i preparat per a uns dies que per força veïns havien de ser ben esperats, intensos i especials.

Però passa que els records ens abandonen quan desapareixen els nostres avis. En l’actualitat, això ens comença ja a passar si volem anar més enllà de la dècada dels anys 1940; moment en què una persona que hagués nascut ara fa uns 80 anys, seria un adult amb prou vivències per recordar-les i transmetre-les. Atès això, creiem que és obligació de fills i néts de perpetuar els records d’aquests avis, tot conservant adequadament els seus documents o fixant la seva memòria  –sovint, tan fugissera– sobre paper o damunt d’una cinta de gravació. D’igual forma, ha de ser feina dels historiadors de rescatar aquesta memòria de l’oblit amb l’interès de convertir-la en allò que anomenem història o memòria col·lectiva.

Si hom té voluntat d’iniciar una recerca històrica sobre la Festa Major de Viladecans es podria preguntar algunes qüestions destacades. Per exemple, des de quan tenim constància de celebracions de la Festa Major?; com s’organitzaven les festes a mitjans del segle XIX o en segles anteriors?; qui les muntava?; on es feien les activitats?; quins eren els dies festius?; existien colles o comissions organitzadores? quin paper jugava l’ajuntament, en les diverses èpoques històriques? i el primer envelat que es muntà a Viladecans, qui el va fer, on es va fer i en quin any?

És ben sabut que l’origen de la Festa Major de Viladecans –com passa en moltes altres poblacions– s’ha de buscar en els temps medievals, moment en què existia un gran fervor popular cap al sant patró d’una comunitat local com la nostra; un sant al qual els seus pobladors demanaven protecció, any rere any, davant d’uns temps difícils i farcits de perills de tota mena, i mitjançant el qual guanyaven certa identitat respecte als pobles veïns. En relació a això, se sap que el sant patró de Viladecans ha estat i és sant Joan. La històrica devoció sobre ell professada explica que es construís una capella dedicada al sant depenent de la parròquia de Sant Climent –originària del segle XIII i que va estar situada a l’espai que avui ocupa la plaça de la Vila– o amb el temps, també explica que s’erigís l’actual parròquia de Sant Joan de Viladecans, ja totalment separada de la de Sant Climent, el 1728. Per Sant Joan, es feia doncs, antigament, la Festa Major.

Desconeixem quins serien els actes festius del poble, en aquells anys medievals i moderns, per Sant Joan. No obstant, no cal ser massa agosarat si pensem en la celebració d’un ofici religiós, en honor al sant patró, acompanyats d’unes celebracions populars coincidents amb els moments previs a iniciar les feines de la batuda i sega del cereal, ben comú aleshores en els camps de conreu de la contrada. Segurament, les celebracions populars passarien per allò que alguns etnòlegs anomenen balls socials o balls de plaça i on potser trobaríem aquí ja la figura del nostre Esparriot que tenia com a missió muntar la dansa popular que estaria acompanyada de cobles de músics amb el so del tamborí, el violí, la viola, el flabiol o el sac de gemecs. Potser la figura del Jovençà i la Jovençana de la colla organitzadora obriria el ball, al qual, després, es convidaria a participar altres veïns i veïnes de la localitat. És ben possible que la colla organitzadora de la celebració fos la mateixa que s’encarregava de muntar tot el cicle festiu anual local, des del solstici d’hivern fins al d’estiu, passant per les marcades jornades de celebració del Carnestoltes. 

Carnet de ballador del veí Baldiri Vilà, soci de la Societat Recreativa la Fraternitat, amb seu al cafè
de ca l’Esparter. Any 1930. Autoria fotogràfica desconeguda. AMVA, Col·lecció Baldiri Vilà Casadó

Tornant a aquell segle XVIII, és ben paradoxal adonar-se que si bé fou al primer terç d’aquella centúria quan Viladecans aconseguí finalment una parròquia pròpia i independent respecte a Sant Climent, en honor a Sant Joan, fou casualment aleshores quan la Festa Major va ser fixada el 8 de setembre, en honor de la Mare de Déu de Sales, deixant de considerar-se Festa Major el dia de Sant Joan, diada del sant patró. El mestre Eixarch escrivia, ja fa un grapat d’anys, que l’any 1728 ja s’hi celebrava festa al santuari de Sales; any que es va posar la primera pedra del nou temple parroquial. Deu anys després, el 8 de setembre de 1738, es va beneir la nova església de Sant Joan on s’hi va celebrar la Festa Major, que fins llavors es feia a l’ermita de Sales. El fet que ja hi hagués una festa pròpia a Sales a inicis del segle XVIII, ens fa pensar que potser s’havia produït un canvi en el fervor religiós de la majoria dels veïns del poble, des de la segona meitat del segle anterior, de la qual va ser segura conseqüència la fundació de la Confraria de Nostra Senyora de Sales, el 1660. El fet que les autoritats religioses volguessin celebrar, el 1728, la col·locació de la primera pedra del nou temple de Sant Joan en el dia la festa de Sales –i no en el dia de Sant Joan, cosa que hauria estat el més lògic–, ja ens mostra que la jornada del 8 de setembre era ja aleshores considerada la festa major del poble, sense cap mena de dubtes. 

A inicis del XIX, coneixem que pels dies de festes –els dies 8 i 9 de setembre– s’organitzaven curses de cavalls on rivalitzaven colles de veïns. Eren, no obstant, unes festes que encara giraven al voltant dels actes religiosos on prevaldria la segura Missa Solemne a l’església i la probable processó de la imatge de la Mare de Déu de Sales. Al marge d’això, seguiríem trobant els balls de plaça, organitzats pel jovent de la localitat on sonaven encara pocs instruments interpretats per músics segurament del mateix poble. 

El camí cap a formats més moderns de la Festa Major s’ha de buscar entre la meitat i el darrer terç del segle XIX. Formats –cal dir-ho– més moderns i més influenciats per models festius i de lleure procedents de la ciutat. En efecte, és cap a aquella època, en coincidència amb els anys del Sexenni Revolucionari (1868-1874), quan s’estengueren a Catalunya els anomenats balls vuitcentistes, és a dir, les polques, les masurques, les americanes, els xotis, els rigodons o els valsos. Per practicar-los, es van començar a habilitar recintes on s’hi entrava a canvi del pagament d’una entrada. Fou aleshores, quan les cobles van ser clarament arraconades per les orquestres i les orquestrines. Al mateix temps, en molts municipis, els balls populars passarien a ser organitzats per societats recreatives que, a més, esdevindrien centres de divers signe polític.

Acabarem aquesta primera part de l’article copiant allò que anunciava el diari integrista barceloní La Convicción, el dia 18 de gener de 1871, per la Festa Major d’Hivern d’aquell any, al poble: “En los días 20 y 21 celebra su segunda fiesta mayor el pueblo de Viladecans. El primer habrá á las diez de la mañana oficio solemne y dspués una lucida procesión de San Sebastián; por la tarde y noche baile. El segundo día baile, tarde y noche, en el salón nuevo que estará alfombrado y entoldado. A ello están invitadas las sociedades de los pueblos comarcanos”.

1. Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans,1989. Pàg. 101. En un document de 1272 es parla del poble –o parròquia– de Sant Joan de Viladecans; un apel·latiu ben comú per designar la comunitat de viladecanencs, fins a inicis del segle XIX.

2. Això no és una suposició del tot infundada. Tenim alguns indicis, per l’any 1789, a partir de les respostes que Viladecans redacta al qüestionari dirigit pel funcionari borbònic Francisco de Zamora. Aquí es diu que era costum al poble, llavors, que cobles de músics locals amenitzessin celebracions de noces. També es diu que aleshores, per Festa Major, era també costum convidar els parents a taula; tradició familiar que ara continua en moltes cases. Per a més informació consulteu l’article de Manuel Luengo titulat La Festa Major al segle XIX, publicat al Butlletí de Viladecans, en el número d’agost-setembre de 1987.

3. Massa i Pujol, Pompili. La Tornaboda de Gavà i Viladecans, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011, pàg. 13-37.

4. Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Ajuntament de Viladecans,1989. Pàg. 109

5. Altres canvis en la devoció religiosa dels viladecanencs, en aquell segle, es produí amb la devoció cap a Sant Sebastià –protector de la pesta i altres malalties contagioses–, considerat copatró del poble, des del 1651, per votació popular. Com se sap, cada 20 de gener, per Sant Sebastià, celebrem la Festa Major d’Hivern.

6. http://www.bne.es/es/Catalogos/HemerotecaDigital/. Dono les gràcies al company Luis Miguel Narbona per haver-me fet coneixedor de la notícia.

Xavier Calderé Bel