ABRAÇADES

La meva pell recorda les teves abraçades, fortes i sostingudes. Com els silencis que matisen les cançons i subratllen moments que han de perdurar. Des de la primera abraçada que em vas donar, que em va fer oblidar el món, fins a la darrera de fa uns mesos.

Quan ens vam veure per primer cop un matí d’hivern, tot va ser fàcil. Les paraules escapaven soles, els gestos tenien vida pròpia. Com si ens coneguéssim de tota la vida, com si reprenguéssim una conversa d’ahir. Al bar al qual vam decidir entrar, vam parlar de sensacions mútues i agradables, de literatura, de la mar, de la difícil vida que portaves. I les nostres mirades anaven més enllà d’aquell moment, imaginant estances que ens acollissin a soles.

Et vaig proposar anar a casa meva i vas respondre, amb un somriure canalla i directe en el teu rostre divertit, que sí. Vam caminar callats, agafats de la mà, amb el meu cor bategant a tota pastilla, i vaig recordar la nit en què ens vam conèixer.

Era Cap d’Any, i jo ja portava sis mesos divorciada. Sentia un gran alleujament, sense discussions, sense donar explicacions a ningú de res, sent propietària dels capricis de la meva voluntat. No parava de sortir i entrar, sola o acompanyada, i puc dir que va ser una època gloriosa, apassionant i en absolut avorrida. Però tot cansa, i l’última nit d’aquell any em vaig rebel·lar i no vaig voler anar enlloc. Em venia de gust estar sola, sense donar els típics, els repetits tombs arreu.

Vaig encendre l’ordinador, vaig entrar en un xat en el qual mai més vaig accedir després d’aquella vetllada i, al cap d’uns instants, vas aparèixer tu. T’agradava el meu àlies, vas dir, i com que et senties molt sol, vas decidir ficar-te en el xat per xerrar-hi una estona. Amb la primera dona que volgués fer-ho.

Aquesta vaig ser jo. Em vas atreure des de la primera frase més personal. Paraules textuals: “La meva vida és, darrerament, un tsunami”. Et vaig preguntar per què i em vas explicar. El teu pare, dibuixant d’una editorial barcelonina desapareguda feia temps, havia mort l’any anterior, deixant la teva mare sola. La teva exdona, amb problemes mentals, seguia depenent de tu, sobretot pels seus dos fills, que s’havien convertit en teus a força de frec i afecte. Jo crec que també a còpia de teu do: tot el que toques, o està a prop teu, es torna dolç i senzill.

Treballaves en el que podies, en el que et deixaven. Eres un altre dels afectats, com el teu pare, del tancament de l’editorial. I un dia va morir la teva germana, malalta de càncer. I tu vas intentar suïcidar-te després, llançant-davant un autobús.

Per fortuna, vas fallar. I aquella nit que acabava amb l’any estaves virtualment amb mi. Passaven les hores sense sentir, mentre Conrad, Melville i Verne planaven sobre nosaltres i les nostres pantalles s’alegraven de veure’ns conversar sobre mariners, capitans, balenes blanques, vaixells i emocions. Els llibres, les teves cançons i els teus dibuixos eren l’única cosa que et mantenia a flotació.

El temps s’havia tornat elàstic. S’encongia, transcorria com en un vol, de vegades intens, i altres, malenconiós. Clarejava davant el parpelleig de la pantalla. Allò només conduïa a una sortida: una dutxa seguida d’una cita. I tots dos la vam seguir.

La seguim fins a aquell moment, ja a casa meva, després que acceptessis acompanyar-me. Vesprejava, vaig posar en el CD el teu primer disc publicat –que acabaves de regalar-me– i em vaig asseure al teu costat al sofà. Des dels altaveus, cantaves belles frases sobre delicats equilibris a la corda fluixa de la vida, sobre mans d’ales recorrent el teu cos, sobre la tristesa impotent per la pèrdua d’un ésser estimat. Em vas donar les gràcies per escoltar la teva música i per escoltar-te a tu, em vas mirar i vas dir que jo era especial. Et vas aixecar, em vas allargar la mà perquè em posés dempeus i em vas abraçar. Et vaig envoltar, al meu torn, amb els braços, aspirant la teva olor afustada i aspra, atraient, i vaig acariciar el teu cabell curt i la llarga i prima trena que penjava d’ell. Tenies aspecte de pirata madur, d’algú amb sobrada experiència però no de tornada de tot, vell rocker bru i fort, amb aparents patilles i perilla, ulls negres que t’atrapen, cicatrius internes i un somriure que esfondra totes les teves defenses.

Feta un flam tremolós, em vaig sentir protegida contra el teu pit i vaig saber que mai series només per a mi. I no em va importar gens ni mica. Només em vaig disposar a quedar-me embolicada en tu tant de temps com volguessis, i a gaudir-ne cada segon.

He estat incapaç d’esborrar aquella abraçada i els petons que li van seguir. Tampoc cap dels que he rebut de tu després d’aquell dia, i no he oposat cap resistència. Em deixo portar. Recordo cadascuna de les teves carícies, de les teves mirades, dels teus somriures... Rememoro les teves mans, el teu rastre en la meva pell, fins i tot en altres homes, i les vegades que torno a veure’t, encara que siguin poques i allunyades entre elles, són delicioses.

No vull lluitar contra això. Per què hauria de fer-ho? És com voler oblidar la xocolata i el benestar que et provoca... Prefereixo assaborir la mel de tant en tant al teu costat que resignar-me a no tornar a sentir-te.

Mentre escric aquest correu, no sé si acabaré atrevint-me a enviar-te’l. Això rai: m’ha agradat recordar-te “en veu alta” una vegada més.

Sempre teva,

Alícia

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com