Escolans de Montserrat

El Viladecans Punt de Trobada de febrer em sorprengué amb l’anunci d’una jornada de portes obertes de l’Escolania de Montserrat que s’havia de celebrar aquell mateix mes, a fi i efecte de captar aspirants a integrar-s’hi. Suportava l’anunci una fotografia de quatre escolans amb roquet i sotana travessant la carretera de l’abadia en un pas de vianants, anant des de la vorera del precipici a la del monestir amb l’estació de l’aeri al fons, com a emulació de la cèlebre portada del disc “Abbey Road” dels Beatles, retratats fent el mateix a l’ Abadia de Westminster.

De primeres, vaig pensar: Què hi fa això aquí...? Potser sí que la secularització que viu la societat catalana està posant en perill la continuïtat de la institució que cada dia li canta el Virolai a la Moreneta....? 

Certament, la manera d’entrar-hi ja no és la d’abans. Anys enrere, moltíssimes famílies catòliques de Catalunya feien cua aspirant a plantar-hi un dels seus fills perquè fos educat divinament. Eren molts els rossinyols que esperaven ser triats per anar a piular en aquell niu. Ara, el règim d’internat, del qual abans no es sortia ni per fer vacances, tampoc és el que era, ni és un gran amor a la Rosa d’Abril el que alimenta el reclutament d’escolans amarats de catalanisme, sinó l’amor a una excel·lent formació musical. 

L’anunci venia precedit per la pregunta: ¿Per què no un nen viladecanenc a l’escola de música en actiu més antiga d’Europa?. Introduïda per la redacció del VPdT, si bé localitzava a Viladecans el sentit de l’anunci, semblava obviar el fet que m’impulsa a escriure el que escric per deixar constància que de nens com els que es buscava ja n’hi havia hagut, si més no, en els anys cinquanta. I perquè, a resultes d’aquest anunci, no revisqui el pessimisme que ens fa exclamar allò tant trist i equivocat: “...D’aquí, no en sortirà mai res”, us en faig cinc cèntims. Perquè aquí, no n’hem tingut ni un, ni dos... sinó tres. 

 El primer, fou en Joan Jordi Gratacòs Piqué. Nascut el 1945 al 78 de l’Avinguda de la Generalitat, era el fill petit de la senyora Paquita i del senyor Francesc, dentista de professió. Hi entrà de refiló perquè un altre nen de la dotzena escollida aquell any renuncià a ser-hi. S’hi estigué cinc anys, entre el 01/10/1954 i el 20/09/1959, fins que li començà a canviar la veu. A més a més de refilar, en Joan Jordi hi aprengué a tocar el piano. En sortir, continuà el batxillerat al col·legi Santa Isabel de Sarrià. Havent mort el seu pare l’any 1963, es feu ATS per poder, treballant, pagar-se els estudis de Medicina i fer-se odontòleg, seguint la tradició familiar. Ell fou qui em tractà la primera càries. En Joan Jordi Gratacòs es jubilà, no fa gaires anys, deixant en mans del seu fill la continuïtat de la Clínica Dental que de primeres fundà a l’antic carrer Sant Climent i que avui està ubicada a la Rambla Modolell. Va ser director del cor parroquial de Sant Joan mentre estudiava. Un cop casat, anà a viure a Gavà i allargà la seva afecció al cant fent-se membre de la Coral Sellarès. Ara, ja jubilat, gairebé només toca íntimament el piano evocant joiosament el que considera millors anys de la seva vida: els passats a Montserrat.

 Del seu pas per l’Escolania és de remarcar que fou el Bisbetó de l’any 1955, quan tenia 10 anys. I què és això del Bisbetó?, us preguntareu. Doncs això: Cada any, dins el marc de les festes de Nadal, Montserrat celebra la Diada de Sant Nicolau (6 de desembre) escollint un escolà per presidir tota la jornada, des de l’hora de llevar-se fins la d’anar a dormir. Guarnit amb tota la pompa trentina que correspon a un bisbe, és l’escolà qui encapçala la disbauxa de la Diada del sant protector dels infants. Antigament tenien fins i tot prerrogatives, que acabaren quan, uns anys abans que ho fos en Joan Jordi, el bisbetó de torn ordenà que, per sopar, tothom hauria de menjar xocolata desfeta. Així doncs ja ho sabeu, fins Bisbetó tenim. Quan el pare Ireneu Segarra presentà la terna dels millors, l’escolania escollí en Joan Jordi. L’endemà, la foto que acompanya aquest escrit ocupà, tota sencera, la primera plana del Diari de Barcelona.

El segon a ser-hi, fou en Baldiri Domènech Galindo. Nascut l’any 1946, era el fill gran de Cal Falcó del carrer Jaume Abril, a la plaça de Les Palmeres. Son pare fou transportista, dels primers a fer-ho amb grans remolcs, i sa mare venia ous al portal de ca seva. Escollit dins la dotzena d’entre seixanta aspirants, s’hi estigué entre el 07/10/1955 i el 24/06/1957. Allà aprengué a solfejar, a cantar i a tocar el violí i el piano. Del seu pas per Montserrat en quedà una postal, comercialitzada durant molts anys al monestir, d’un escolanet besant la Moreneta. Era ell l’escolanet. Ho deixà després de greus problemes d’angines que acabaren rovellant-li la veu, passant a estudiar el batxillerat a La Salle Bonanova fins entrar a la Universitat per fer-hi Enginyeria Industrial.

En Baldiri, no pogué acabar els estudis. L’any 1968, en una de les sovintejades manifestacions d’estudiants, un grup d’ells, perseguit per la policia, s’amagà dins l’edifici dels Enginyers 

–aleshores, la policia no podia entrar en els recintes universitaris–. Els “grisos” esperaren que, un per un, anessin sortint per requisar-los la documentació. Qui duia el DNI i el carnet de la Facultat, se’n podia anar a casa sense el carnet universitari, i el que no els duia passava detingut al furgó camí de “Via Laietana”. L’endemà, en Baldiri recuperà tranquil·lament el seu carnet d’estudiant entre la pila que la policia deixà a la consergeria i semblava que la cosa acabava aquí. Però quan fou l’hora d’anar a demanar una pròrroga d’estudis per ajornar el Servei Militar, no solament li fou denegada sinó que quedà obligat a incorporar-se immediatament a fer la “mili”, ...a l’Àfrica! Allà li explicaren el perquè: hi anava perquè la fitxa policial deia que havia estat escolà de Montserrat de la colla de l’abat Escarré i ser molt de la “ceba”. En tornar de l’infern, a fi de poder guanyar-se la vida, assistí a diversos cursos d’informàtica que li permeteren entrar al Centre de Càlcul de Banca Catalana on hi treballà fins que aquesta feu fallida. A continuació pogué passar el seu saber programador al Grup Vertix d’en Josep Massot fins jubilar-se. 

Paral·lelament, de jove, fou un dels jugadors importants del nostre Club de Beisbol Viladecans dels anys seixanta i començament dels setanta, alternant les funcions de pitxer i tercera base, fins que la crisi del Club de l’any 1975 l’abocà a ser un dels promotors i fundadors del Club de Beisbol Catalunya. 

A dia d’avui però, el podríeu avistar a les platges de Viladecans-Gavà barallant-se amb el vent, les ones i l’horitzó a bord del seu patí de vela, la seva íntima afecció.

El tercer escolanet fou l’Ignasi Doñate Sanglas. Cosí meu. Nasqué l’any 1948 al nº 2 del carrer de la Muntanya a tocar de la parròquia de Sant Joan. Fill de l’Andreu i la Dolors, son pare (mon oncle), fou un activista social i cristià que treballà d’administratiu al Col·legi d’Enginyers de Barcelona gairebé tota la vida, i sa mare (la meva padrina), que tenia una matalasseria al carrer Jaume Abril cantonada placeta Molins, era qui en aquell temps feia les palmes de Rams de Viladecans. Poc desprès d’anar-se’n a viure a Cornellà, l’Ignasi passà a Montserrat. S’hi estigué entre el 04/06/1956 i el 16/09/1958. Quan ho deixà, anà també –com el Joan Jordi– al Col·legi Santa Isabel per cursar el batxillerat fins que va entrar al Seminari Conciliar l’any 1961. Havent començat els estudis de Filosofia, en plegà l’any 1966 per fer la carrera de Dret, i alhora que es convertia en activista universitari, també se’n feia de veïnal i religiós a Cornellà dins l’entorn del jesuïta Joan N. Garcia Nieto. Amb ell, formà la primera Comunitat de Base, essent introductor de la litúrgia de les guitarres al costat de Ramon Muntaner, a la parròquia de Santa Maria. Com advocat fou especialista en dret laboral, en drets humans, en dret ambiental europeu i en dret esportiu, sempre sense adscripció a cap partit polític. Explicitant-vos alguns referents entre els múltiples casos individuals i col·lectius defensats a la Magistratura i a l’Audiència, us en fareu prou càrrec. Fou advocat dels treballadors d’Elsa durant la vaga de juny de 1974; de ma germana Maria, empresonada aran de la detenció dels membres de l’Assemblea de Catalunya reunits a Sabadell aquell mateix any; dels treballadors de Roca que després de la vaga de l’any 1976 es constituïren com a COP (Col·lectiu Obrer i Popular); del llarg Cas Bultó guanyat al Tribunal d’Estrasburg contra l’Estat l’any 1988; de la primera sentència a Espanya per delicte ecològic per la central Tèrmica de Cercs; ...i aquí m’aturo.

A més, fou president del Comitè Olímpic de Catalunya, des de l’any 1996 fins el 2004; Director de Projecció Exterior de l’Esport Català dins el govern de Pasqual Maragall i Director de Projecció Internacional de les Organitzacions Catalanes amb el President Montilla; i altre cop m’aturo... Ara és regidor d’ERC a l’Ajuntament de Cornellà. Un bon pinsà, sí senyor.

Ja ho sabeu, doncs. D’angelets que amb serra d’or serraren aquells turons per fer-li un palau a la Reina del Cel també en tenim a Viladecans. Fóra bo que més d’un s’hi passés quan l’Escolania torni a fer un dia de portes obertes. Ja ho veieu, a cap nen viladecanenc li ha de fer gaire mal formar part de l’escola de música en actiu més antiga d’Europa.

Andreu Comellas