Ascensor

Aquest matí,

a un quart de vuit,

no s’ha obert

la teva porta.

Com cada dia,

des de fa un mes,

a un quart de vuit,

jo t’esperava

per agafar

junts l’ascensor.

Són vint segons

(els tinc comptats),

des del novè

fins trepitjar

la planta baixa.

Són vint segons

d’estar mirant-nos,

de no dir res

de parlar

del temps que fa,

(si sol, si fred)

del temps que passa,

(“de nou, dilluns”,

dir “per fi

cap de setmana!”)

i murmurar

a la sortida

de l’edifici:

“Que vagi bé”.

Però avui,

a un quart de vuit,

no s’ha obert

la teva porta.

Mentre m’afanyo

per seure al metro,

penso potser

que tens la grip

o que potser

t’has adormit

o que a la feina

t’han canviat

el torn d’entrar

i és aleshores,

amb el soroll

de les alarmes

i la tristesa

de gent entrant,

xerrant, dormint,

sortint de pressa

des dels vagons

a les andanes,

de les andanes

cap als vagons,

mirant pel vidre

fred del vagó,

és aleshores

que m’ho confesso,

que me n’adono:

m’agradaria

que l’ascensor

demà al matí,

a un quart de vuit,

si pugem junts,

es bloquegés

entre dos pisos

i que triguessin

a venir els tècnics

i tenir temps

per poder dir-te

que el teu perfum

m’agrada molt,

que tens els ulls

blaus com el mar

i preguntar-te

de què treballes

o per què vas 

tan elegant,

que m’expliquessis

la teva vida

i jo la meva,

i que em diguessis,

com un secret

a cau d’orella,

per què ahir,

a un quart de vuit,

no es va obrir

la teva porta.

Montserrat Bastons García

1r Premi

Concurs de  Poesia “Espejo de Viladecans”

Fundación Espejo 2016