La visita

Ha mort el cirerer de casa, 

el que vèiem en flor des de la finestra,

recordes?

Tan fràgil davant aquest mar immens.

Kirmen Uribe

Aquesta tarda he anat a l'hospital, 

a veure mon pare.

Fa dies que fou ingressat a tercera planta. 

Pateix una greu pneumònia

i els pronòstics no son gaire optimistes.

He pujat les escales sense esma, ni forces,

com el boxejador rígid, mut,

que encaixa els cops amb la mirada

perduda en un bosc d'arbres cremats.

Dormia quan he arribat a l’habitació.

Una llum aspra de tardor gratava la finestra

i uns estornells creuaven els terrats veïns

sota un cel de núvols grisos, melancòlics.

He deixat la jaqueta sobre una cadira atrotinada

i de la motxilla he tret un exemplar del llibre 

del poeta basc Kirmen Uribe,

Mentrestant agafa’m la mà.

Al costat de la finestra tancada

he llegit uns quants poemes en veu baixa,

com si fossin fulles seques de la crua realitat

que bressola un somni antic i profund.

La meva veu ressonava com el murmuri

d'una font llunyana, entre matolls i ginestes.

com una veu que busca consol en el capvespre.

De sobte, d'una habitació al final del passadís,

han sorgit crits rotunds, angoixants, terribles...

Després, un tro de plors i de gemecs.

M’he aixecat tancant el llibre i he agafat, 

entre les meves, les mans de mon pare. 

Sabia, inequívocament, què significaven 

aquells crits aguts trencant el silenci

de la tarda melangiosa.

Els sorolls i les corredisses pels passadissos

confirmaren la gravetat de l'últim silenci.

Cridat per l’instint innat de la curiositat

he sortit al llindar de la porta.

D’altres habitacions han fet el mateix,

contemplant un espectacle que gela la sang.

Dues infermeres han entrat esvalotades, 

tancant la porta rere seu, segellant la fi

de les petites llavors de l'esperança.

Minuts més tard, tres dones han marxant

arrossegant l'ànima i els ulls de la tristor.

Seriós he tornat al costat de mon pare.

Encara dormia, lluny d'aquest desànim

que envaeix les arrels del meu cor;

lluny d'aquesta boira transitòria

que la caterva del vent aixecarà de cop.

He agafat el llibre i, al dictat de l'atzar,

he llegit un altre poema, un poema dur

que parla d’un cirerer vell que mor.

El silenci ha encès la guspira dels records,

la flama que sempre ens retorna

als camins il·luminats de la infantesa.

Les anelles de la vida queden sempre

gravades al centre del cor. La vida

congria en cercles els camins del món.

Al cap d’uns minuts s'ha despertat mon pare

i aclucant els seus ulls blaus, fatigats,

m'ha reconegut aixecant els dits de la mà. 

Amb un gest universal, feliç de veure’m,

m’ha demanat un got d’aigua fresca.

Amb certa urgència he baixat fins al bar. 

Allà hi havia les tres dones ploroses, assegudes

al voltant d’una taula de marbre 

i rodejades d’altres familiars. 

He sentit com un d'ells tractava de consolar-les:

“Es de llei de vida, nosaltres també hem de morir.

Són quatre dies i els hem de gaudir. Llàstima.

que ell hagi mort no sent feliç aquests últims dies!"

He marxat de l'hospital a dos quarts de vuit

deixant als llavis ressecs de mon pare

la línia corba d’un gran somriure i al paladar

el regust saborós d’una cervesa ben freda.

No sé si és llei de vida o no ho és pas,

tampoc no em sap greu anar contra les normes,

però si durant aquesta vida prou curta 

no podem gaudir de la felicitat

fins als últims moments, fins a l'últim alè,

potser aquests últims instants

no val la pena viure'ls.

José Luis García Herrera

2n.  Premi

Concurs Poesia “Espejo de Viladecans”

Fundación Espejo 2016