Divorciar-nos

D’entrada, podria ser una crida al divorci, o a la separació, vés a saber de què –millor serà no entrar en polèmiques i no fer-nos mal–, però tractant-se de l’ajuntament que ens ajunta des del nom i del color verd que igual val per a un ocell en perill d’extinció que per a les lletres del camió de les escombraries, el separar va d’un altre rotllo: el dels residus que generem. Ens separem molt, però separem poc el que llencem. 

La crisi ha servit perquè el cartró pugés en la cotització de borsa del qui no té res per menjar i ha generat un mercat clandestí, però separem menys. Els nostres pares i els nostres avis se separaven menys, però separaven molt més tota la resta: els cascos de les ampolles, els papers de diari que eren pel drapaire i fins i tot les pells de patata es coïen per donar menjar als animals. Llavors les bosses i envasos d’avui no existien, encara no havien inventat aquests plàstics que empaperen d’abocador el terra de la Mediterrània.

Abans de l’assalt de la societat de consum es malgastava poc perquè s’aprofitava tot individualment. Ara, quan el profit és ambiental i col·lectiu ens agafa el virus de l’individualisme despectiu. El que és de tots no és de ningú. Amb els avenços tècnics no hem après a repartir millor la renda per càpita però en això de desaprofitar estem que ens sortim. I malbaratem de qualsevol manera, embrutant el nostre entorn. Ens costa separar. Se’ns en va la mà sola al cubell d’escombraries gran, si és que en tenim més d’un. Serà la força de la gravetat que exerceix el contenidor gris a dues illes de casa, que s’ho empassa tot, o el costat fosc que portem dins. Total, si no separem l’orgànica, ni el vidre ni el plàstic ni el paper, no passa res. I a més a més no ens veuen. La terra no se’ns queixa. Total, tona més, tona menys, no vindrà d’un quilo.

Separa, demana la paraula que presideix el frontal de la carpa. Ha de fer una mica de fred però no massa a aquesta hora a la deixalleria, ens ho diuen els abrics que són com un termòmetre del dia que fa. Sota la carpa, sol i ombra, però s’ha d’agrair el sol del matí que s’encamina al migdia. Sobre la taula, ampolla i gerretes d’aigua amb aigua de l’aixeta, per demostrar que l’aigua no només és potable sinó bevible. Aquest H2O sense el qual no hauríem pogut existir i que sovint maltractem com maltractem la natura que ens dóna de menjar, beure i respirar. Cal divorciar-nos d’una vegada del desaprofitar, de l’embrutar i del malferir amb pressa i sense pausa la terra en què vivim. Separar.

Text: José Luís Atienza

Fotografia: Jaume Muns