L’odi que fa temps que es cova en molts mitjans de comunicació, i que sobretot l’extrema dreta promou, s’estén com una taca d’oli. Molts partits polítics substitueixen projectes i arguments per insults, mentides, calúmnies i desconfiança. El diàleg i el consens es veuen com una feblesa i s’oblida que la política no funciona a cops de rampell, sinó que les decisions són lentes i sovint desagraïdes. Esgota que ningú mai no reconegui res de positiu en el seu oponent ni res de negatiu en el propi camp. I que acceptar o refusar un mateix projecte depèn més de si s’està al govern o a l’oposició que de la qualitat del projecte en si mateix.
Les reivindicacions, sovint carregades de raó, tampoc no s’escapen d’aquestes dinàmiques: resoldre els greus problemes de l’educació, de la salut, del transport públic, dels serveis socials, de l’habitatge demana mirada llarga i amplitud de mires, creativitat, molta escolta, molt de diàleg i un mínim de consens. És urgent i imprescindible posar-s’hi, però això no significa que les solucions siguin senzilles ni immediates ni que depenguin únicament de decisions polítiques. L’exigència no pot abandonar el diàleg i cal distingir entre l’emergència i la millora sòlida a llarg termini.
Les xarxes socials ens diuen allò que volem sentir, i cada cop menteixen més. Resulten tèrboles i opaques, amb evidències de manipulació política. Busquen caps de turc, que solen ser els pobres i els migrants, i banalitzen lluites com el feminisme o els drets del col·lectiu LGTBIQ+. La distància entre l’agressió verbal i la violència pura i dura es va escurçant. La maldat gratuïta guanya punts. Tot plegat en un context convuls i en una grandíssima desigualtat social i uns canvis que afecten i molt la nostra vida quotidiana. Des del clima fins a la Intel·ligència Artificial.
Des d’aquí proposem crear espais presencials de diàleg des de la discrepància, mantenir la confiança en les persones i el sentit solidari i acollidor, treballar per al bé comú, participar de la vida de partits, sindicats i entitats, cultivar el silenci, apropar-se a la natura i mantenir l’esperit crític. És feina de tots. Contracorrent? Sí, i?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada