Sense sortida

Peu de foto: Ofèlia (1851-1852), de John Everett Millais.

No pots més. Ho hauràs de fer. No tens altre remei, totes les idees et duen al mateix destí. Has esgotat totes les sortides possibles, has cercat solucions, fins i tot sota les pedres, ho has intentat tot. I la resposta que et dones i que et dona el món és la mateixa una vegada i una altra: “Has d’acabar amb tot plegat”. No hi ha cap llum al final del túnel, ni hi ha cap escletxa per on pugui entrar el sol.

Has de deixar casa teva després de viure-hi tants anys. No existeix la compassió de res ni de ningú. No vols deixar les parets que us han acollit a tu i els teus avantpassats des de sempre. No vols marxar d’aquí no només per aquesta raó, sinó perquè també no tens diners per comprar-te una altra casa ni per hipotecar-te fins al final de la teva vida. Com que estàs en un carrer sense sortida, només se t’acudeix acabar amb tot, deixar de patir. No saps com ho faràs. Ni tan sols si t’atreviràs a fer-ho. 

Això sí, ja has pensat com. No vols que et faci mal, vols acabar els teus dies al llit sense assabentar-te de res. Passar del son a l’altre barri amb les pastilles per dormir, sense adonar-te’n i sense molestar. Això de llançar-te pel balcó està descartat, igual que obrir la clau de pas del gas o tallar-te les venes. Quin enrenou per a tothom! Els culpables de la teva situació són el que et llogava el pis i el banc a qui el va vendre, i a cap dels dos els importa el que et passi. No has tingut la sort que es manifestessin per tu, no has estat capaç de crear una xarxa al teu voltant per no estar sola. Sempre has passat desapercebuda a tot arreu i tampoc has sabut mai com fer-te veure.

Que sí, que sí, que passar a la dimensió desconeguda és el que millor pots fer ara per ara. Has de decidir-te d’una vegada. Deixaràs de donar voltes al mateix per no arribar enlloc. S’acabaran els teus maldecaps per sempre més. Total, ja no tens res a perdre. Ni tens família, ni diners, ni res de res. Ningú et trobarà a faltar. No hi pensis més. Seràs un número més, perdut en aquest món absurd. De demà no passa. 

Patrícia Aliu