Hi va haver un temps en què entrar en un centre de planificació familiar podia canviar-te la vida. Hi anàvem per saber com evitar un embaràs, però també per entendre el nostre cos, parlar de sexualitat sense vergonya i descobrir que teníem dret a decidir. Aquells centres pensats, reivindicats i gestionats per dones, ens oferien una cosa que moltes dones no havíem tingut mai: un espai on ser escoltades.
Durant la transició, els grups feministes, les vocalies de dones dels barris i professionals sanitaris compromesos van impulsar els anomenats Plannings. Els primers ajuntaments democràtics van contribuir a fer-los realitat. A Viladecans, la lluita del Grup de Dones i l’acompanyament del primer ajuntament democràtic, van aconseguir que el centre s’inaugurés el 4 de març de 1981, en un pis del Grup Sant Jordi.
Aquesta memòria ens mou a reivindicar una salut pública arrelada als barris i a la vida de les dones treballadores. Els anomenats centres de Planificació familiar, eren una conquesta de les dones, feta des de baix, que convertia una necessitat silenciada en una responsabilitat pública.
La reivindicació anava molt més enllà dels anticonceptius. Defensava el dret al propi cos, l’educació sexual, l’accés a l’avortament i una maternitat lliurement escollida. També defensava el desig i el plaer de les dones. Separar sexualitat i reproducció era una ruptura profunda amb una societat que ens havia educat per ser mares i per callar sobre gairebé tota la resta.
La manera d’atendre també formava part d’aquella transformació. Les consultores, eren dones vinculades al moviment feminista i veïnal, coneixien la vida dels barris i feien de pont amb les professionals sanitàries. Hi havia conversa, informació, tallers d’autoconeixement i espais per compartir experiències. La proximitat era la manera de treballar i consultar ajudava cada dona a comprendre què li passava i a decidir.
La incorporació d’aquests serveis al sistema públic va ser un pas necessari per consolidar-ne la cobertura. Però també va suposar una transformació progressiva del sistema d’atenció, la desaparició de les consultores, els canvis en els equips i la pèrdua de pes del projecte feminista original. No va ser un procés igual a tot arreu, però si molt similar. Aquest fet ens planteja una pregunta que continua sent pertinent: hem sabut conservar aquella manera d’escoltar i acompanyar? Diria que no.
El debat ve de lluny. L’any 2001, ja es denunciava al Parlament la reducció del temps de visita i de l’atenció personalitzada després de la integració dels centres. El Govern defensava que s’havien mantingut moltes activitats, però el resultat és la desaparició del model d’atenció que van promoure els centres de Planificació familiar i el moviment feminista.
Avui a moltes localitats està en perill el servei bàsic d’atenció a les dones. En altres els menys, ASSIR preveuen atenció sexual, psicològica, comunitària i a la menopausa, i hi ha equips que la desenvolupen amb compromís. La qüestió és com garantir que aquesta atenció arribi a totes les dones, amb recursos, temps continuïtat, i proximitat..
Cal una cartera de serveis amb mirada feminista que reculli i atengui les necessitats de les dones en les diferents etapes de la vida: des de l’adolescència fins a la vellesa, incloent-hi la menopausa i la postmenopausa. Una cartera que integri la salut física, sexual i emocional, l’educació, la prevenció i l’acompanyament, i que es construeixi amb la participació de les dones.
Una mirada feminista que ha d’acompanyar-nos durant tota la vida. Tenir un servei en una cartera de prestacions no resol, per si sol, la necessitat de qui no sap on adreçar-se, no troba un espai de confiança o surt de la consulta amb les preguntes sense resposta. Necessitem professionals accessibles, informació entenedora i temps per parlar. També visites i proves quan estiguin indicades, sense demores que comprometin l’atenció. La qualitat s’ha de valorar pel que ajuda a comprendre, prevenir i resoldre.
Recuperar aquesta mirada exigeix compromisos concrets: Cal incorporar les dones i les entitats feministes a l’avaluació dels serveis. Reforçar els equips dels ASSIR i la coordinació amb l’atenció primària; garantir temps de consulta i continuïtat; fer accessible l’orientació sexual a totes les edats; estendre l’acompanyament en la menopausa i la postmenopausa; i donar recursos a l’educació sexual i al treball comunitari. La mateixa llei que va ordenar la integració dels centres ja preveia prevenció, assistència i projecció comunitària.
Els centres de planning ens van ajudar a descobrir que el nostre cos ens pertanyia i que teníem dret a conèixer-lo, a gaudir-ne i a decidir. Recuperar aquell llegat és tornar a posar l’escolta, la proximitat i la capacitat de decidir al centre de la sanitat pública. El nostre cos continua sent nostre a totes les edats. Les dones tenim el dret a ser escoltades, a viure la sexualitat amb llibertat i a rebre una atenció que ens cuidi i ens acompanyi durant tota la vida.
Encarni Garcia
Membre de la comissió de Plannig del grup de dones de Viladecans
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada