Coses d’adolescents” és el títol de l’obra de teatre que el 12 i 13 de setembre passat es va presentar al “Sentru” per part de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer.
Feia temps que no tenia tantes ganes d’anar a teatre com en aquesta ocasió: una obra escrita i interpretada per vuit adolescents (Ariadna Ginjaume, Laia Umbert, Clàudia Romero, Martina Mazón, Claudia Carballo, Èlia Romero, Laura López i Berta Romero). I dirigida amb encert per Andreu Lligadas. ¿Per què tant d’interès?
Doncs bàsicament perquè sovint penso que la distància entre una boomer com servidora i els joves no és només una bretxa generacional, sinó que probablement a hores d’ara ens trobem en una dimensió paral·lela. No tant per mala voluntat d’uns i altres, sinó perquè cada cop vivim més compartimentats. I si no tens fills, com és el cas, ni et relaciones amb joves (en la major part d’associacions on soc els joves no hi posen els peus), es fa molt difícil dialogar i entendre’s. Per tant jo veig aquesta obra com un pont que em permet observar la vida en la bombolla adolescent, i fer-ho convidada per elles mateixes i per tant sense la sensació de xafardejar o d’envair allò que no toca. Moltes gràcies, doncs, per aquest plantejament, i moltes gràcies també per una producció molt i molt ben feta.
L’acció de l’obra transcorre en un bar, hàbitat de totes les generacions (ja tenim alguna cosa en comú!!!) i comença amb un monòleg... al vàter. Un altre espai no sé si compartit, però gosaria dir que el desig de privacitat i la inspiració que comporta també és de les coses que es transmet de generació en generació. I donava mooolt de joc escènic. S’agraeix el diccionari per a “boomers” que s’incloïa en el programa.
La primera “cosa d’adolescent” que vaig captar, i potser la que més em va impactar, és el dolor d’un dels personatges per haver de prendre massa aviat decisions que afecten el seu futur: què estudiar, què fer a la vida... quan encara no s’ha desvetllat aquella mena d’instint i de desig que et fa triar, amb encert o desencert, el camí que vols emprendre. Em va fer pensar en el contrast. Quan jo tenia l’edat d’aquest personatge, em queixava del contrari: hi havia uns límits que m’encaminaven a un futur i que jo desitjava trencar. Els límits d’haver de treballar sí o sí i d’haver de limitar l’estudi a una part del dia o de voler estudiar coses que pràcticament encara no existien. O els inevitables límits econòmics que condicionaven o impedien plaers i decisions. Amb 16 anys això em semblava insofrible, però avui agraeixo haver disposat de feina, relativament en bones condicions, i per tant haver caminat cap a una autonomia econòmica, molt modesta, però molt millor del que seria avui. D’haver pogut estudiar i treballar simultàniament. I també de venir de cultura austera. La major part d’andròmines per les que avui sospirem tots plegats de fet ni tan sols existien.
Em va fer pensar que els límits de vegades actuen com a caminadors per avançar o com a barreres per trencar, però són orientadors en el sentit que indiquen cap on anar, a favor o en contra. Realment un univers on el ventall d’oferta sigui molt ampli és també un maldecap, per excés i no per defecte.
 |
| Il·lustració: Montserrat Cabo |
La segona “cosa d’adolescent” és la manca de sentit. Bé, això no es formula així a l’obra, però crec que hi és de fons en forma d’habitar un món mancat d’esperança i amb negres núvols de futur. A mi em va tocar viure el final del franquisme i la transició a la democràcia. Tot era optimisme (banyat en una gran ingenuïtat), i en molts sentits tot animava. Amb els seus defectes: una certa supèrbia (finalment sembla que he entès allò de l’hybris de què parlaven els clàssics grecs) que feia pensar que ens menjaríem el món com si nosaltres i els nostres projectes fóssim perfectes; un desequilibri entre la vida personal i el compromís ideològic que tendia a trinxar les persones; el menyspreu per la tradició, els costums i la transcendència (sobretot la religiosa) i la gran contradicció d’admetre en canvi, submissament, el consumisme compulsiu i l’individualisme. Els fruits jo crec que han estat una gran millora de les condicions de vida i la paradoxa és que no sembla que això ens hagi fet, per si sol, millors persones ni més solidaris.
També la identitat sexual, en forma de recerca o en forma de diversitat, és una altra de les diferències que afloraven en la representació. Sembla que els joves també es troben amb més prejudicis dels que voldrien, fins i tot dins de si mateixos. Jo recordo el meu canvi de percepció respecte a l’homosexualitat. No va ser tant passar del rebuig a l’acceptació, sinó fer-me conscient de què significava una vida sencera en la clandestinitat, i la lluita pel reconeixement dels drets dels homosexuals. Avui, però, em desconcerta molt la proliferació d’etiquetes de gènere (cal?) i em fa sentir molt descol·locada la demanda del trànsit de gènere quan comporta cirurgia i grans dosis de medicació encara que intento mirar-m’ho amb el màxim de respecte.
Les relacions amb el gènere masculí que surten a l’obra no semblaven gaire airoses. Més aviat arribaven recobertes de toxicitat. En el meu record, he de dir que la relació de parella i el matrimoni tampoc no em semblaven gaire atractius: jo volia ser una dona autònoma i no dependre de ningú, ni econòmicament ni emocionalment. Reconec que els 30 anys que porto casada em porten a valorar força l’invent. Això sí: sense dependències.
Les incerteses dels joves davant la vida em van fer pensar en les meves pròpies, d’incerteses davant la mort. Ara que aviat en faré 70 em pregunto sovint, amb més curiositat que angoixa: ¿Com seran els darrers anys de vida? ¿Com moriré? ¿Qui tindrà cura de nosaltres quan ja no puguem fer-ho nosaltres mateixos? ¿Hi haurà recursos públics suficients? ¿Com portaré la marxa, que ja ha començat, dels amics que traspassen el llindar de la mort? ¿Perdré el cap? Si el món va malament, ¿seré capaç de ser prou solidària i lluitadora? El temps dirà.
Gràcies, noies.
Mercè Solé
