L’any 1945, sis anys després de la fi de la Guerra Civil (1939), Viladecans tenia menys habitants que abans de començar-la, només 3.800.
Era un poble de pagesos, sobretot, en el qual els grans propietaris eren forasters barcelonins. La fàbrica de “Levadura Prensada”, la “Cia. Roca Radiadores” (de Gavà) i el tèxtil de “Can Dubler” (de Sant Boi), acollien el gruix principal dels obrers de la vila, en molts casos petits pagesos als quals els camps no els donaven el suficient per sobreviure (perquè de sobreviure es tractava en aquells anys) i s’havien de guanyar les garrofes a jornal. Els menestrals, botiguers i del sector serveis eren ben pocs.
A dos kilòmetres de Gavà, a tres de Sant Climent, a cinc de Sant Boi i a set del Prat i Castelldefels, Viladecans era l’únic poble sense estació de tren del Pla del Llobregat i això mateix ja diu el què, pel que fa a aïllament.
La llarga tradició de cant coral de la Vila, vinculada als Cors de Clavé i afincada a la “Fraternitat” del carrer Sant Josep, havia quedat suspesa i clausurada amb la victòria franquista; de la mateixa manera que la “revolució” de 1936 s’havia cruspit l’activitat esportiva i cultural d’una potent “Federació de Joves Cristians de Catalunya” que durant la República havia pres volada. El franquisme tampoc autoritzava activitats fora de les seves mires, llevat que es canalitzessin a través de la Falange o l’Acció Catòlica, amb l’handicap que el que hauria pogut liderar aquesta segona opció havia estat assassinat durant la Guerra.
Per no tenir, ni església ni camp de futbol tenia Viladecans. L’església i el centre parroquial havien estat cremats i ensorrats, i al camp on es jugava federadament a futbol abans de la guerra, un capità de la Marina hi havia plantat la seva torre usurpadora al bell mig. Ni oci, doncs. Només el negoci de sobreviure. A qui li quedava una estoneta, després de dotze hores de feina, i a més havia complert amb l’obligació d’anar a repicar totxanes o traginar carretades de sorra de la riera per la construcció de Sant Joan, no tenia altra cosa i lloc per a fer, que la partideta de cartes a un dels bars de la Carretera i la Plaça.
L’Ajuntament, des de 1940, només donava i havia donat prioritat, fora de les coses rutinàries, a l’aixecament d’una nova església, suportat en un minso i ridícul pressupost.
Però en començar aquell estiu de 1945 succeïren dues coses ben importants per a la gent de Viladecans: l’edifici de l’església finalment cobria aigües i, d’altra banda, els aliats, conquerint Berlin, acabaven amb el nazisme.
I el jovent no-missaire, aquell estiu, digué: Prou! Ja n’hi ha prou d’aquesta guisa!! I feren, encara que no ho sembli, un significatiu pas de pardal opositor.
Els obrers cantaires, aprofitant l’avinentesa de por i inseguretat del règim, decidiren tirar pel dret i recuperar la tradició dels Cors de Clavé i de les Societats Corals Nova Catalunya de Morera, i constituïren la Societat Coral “La Lira”, anant més enllà de la tradició obligada de la cantada de Caramelles limitades al diumenge de Pasqua.
Els altres joves no-missaires, que feia anys que no jugaven a altra cosa que al mus, al contru, al remigio i al truc, decidiren plantar-se davant l’alcalde Marieges i exigir-li una instal·lació esportiva. L’any abans ja ho havien provat demanant-li un camp de futbol. Aprofitant que, per llei, tot poble de més de 3.000 habitants havia de tenir com a mínim un terreny per poder jugar organitzadament a futbol, si a més no, l’amenaçaren amb demanar audiència al Governador Civil, o a Madrid si calia, per explicar la situació d’incompliment.
L’alcalde afluixà. Ell havia cobert objectius envers l’Església i la situació internacional d’Espanya li trontollava prou. Els donà la raó i s’ocupà de permutar no sé ben bé què, per fer municipal un terreny a tocar del torrent Ballester, la torre de Los Naranjos i de la bassa de Can Pastera. L’única condició que demanà al jovent és que s’ho condicionessin ells mateixos.
Un dels membres de la comissió per reclamar, negociar i dur finalment a terme el compromís amb l’Ajuntament fou en Josep Gusi Zaidin. Fill de pagesos, estudiava a l’Escola Industrial de Barcelona. Allà, a Barcelona, havia fet amistat amb Josep Poquet, jugador de beisbol del Club Júpiter del Poblenou. El jovent es fixà la Festa Major com a fita inaugural del nou camp.
Per fer-ho més sonat, en Gusi plantejà la possibilitat de jugar-hi també un partit de beisbol a més a més del partit de futbol. I més d’un de dos i de tres dels que somniaven que després de Berlin i Roma els americans entrarien per Port Bou i Irún en direcció a Barcelona i Madrid, s’hi abonaren joiosament dient: Estarem a punt per donar-los la benvinguda!.
Arrencant garrofers sobrants, aplanant el terra, traient pedres i llençant-les de terra estant al límits del tros assignat, o estomacant-les amb un tronc d’aquells mateixos garrofers, amb el mateix objectiu d’allunyar-les, feren les pràctiques mínimes per poder jugar. Així com de jugar a futbol tothom en sap, de tirar pedres, l’un al cap d’un altre, en aquells temps, també déu n’hi do. Però de les complicades regles del beisbol, entre en Poquet i en Gusi se les hagueren de compondre per explicar-les i practicar-les abans del gran dia.
La Festa Major de 1945 d’aquell poble de 3.800 habitants, com podeu suposar, fou de les que passen a la història. El 8 de setembre quedà inaugurada la nova església parroquial de Sant Joan amb un ofici solemne que l’abarrotà mentre al nou camp d’esports (esplanada en descampat) s’hi jugà un partit de futbol entre no sé ben bé qui, i un de beisbol entre l’equip de Viladecans format per en Josep Gusi i el Júpiter del Poblenou. Per primera volta es jugava a beisbol fora de Barcelona ciutat. Guanyà el Júpiter com no podia ser d’altra manera i diuen els testimonis que s’hi aplegaren més de mil persones al voltant de les ratlles del diamant i del rectangle de joc... i compartiren les mateixes samarretes tant els jugadors del futbol com els del beisbol. Altrament, els no-missaires de la coral “La Lira” donaren el seu primer concert, i les ballaruques de l’envelat foren d’allò més.
De llavors ençà, a Viladecans sempre s’hi ha cantat i s’ha jugat a beisbol de manera organitzada i federada en tant que el futbol no aconseguia la continuïtat necessària. Viladecans doncs, fou el primer poble fora de les capitals, Barcelona i Madrid, on es jugava el més típicament nord-americà dels esports, el beisbol, i encara dura. Viladecans ha estat subseu olímpica l’any 1992, la ciutat-vila fou posada aleshores al mapa i li posaren un baixador de tren gràcies al beisbol... Ahh!, i al nostre “field of dreams” particular s’hi ha pogut veure fins i tot un partit USA-Cuba, l’any 1997, que ni Sant Ramon hauria pogut imaginar, amb victòria de Cuba, és clar.
Doncs, això. El pare de la criatura se’ns ha mort. Però si contempleu quin és el llegat que ha deixat a les 66.000 ànimes d’ara a Viladecans, partint d’una idea innocent de necessitat i festa, no caldrà que us digui res més d’en Josep Gusi Zaidin, tot un pagès que volia deixar de ser-ho o ser-ho de millor manera. Al cel sigui.
Xerrant de pares i criatures, deixeu-me acabar aconsellant-vos que feu l’experiència de “fer guant” i passar-vos la bola durant una bona estona amb el vostre fill o amb el millor amic. Tindreu poques experiències tan plaents i agradables com aquesta en la vostra vida, i si l’heu tingut, repreneu-la i repetiu-la tant com pugueu, ves. Aquest seria em sembla a mi el més profund matís dels llegats d’en Gusi, el d’un joc d’amistat compromesa amb l’altre i al servei de tots. Enguany, la cosa viladecanenca fa 75 anys. Felicitats.
Per tot plegat us he adjuntat aquest evocador fotograma de la pel·lícula “Camp de Somnis” (Field of Dreams) on es veuen els mítics jugadors del Chicago White-Sox sortint al terreny de joc, afablement, d’entre els misteriosos canyissos del camp de blat de moro que l’envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada