La maternitat

Aquesta foto immensa del Jaume Muns presa a la terrassa de casa sembla el primer dia de la creació, on el futur és un teló borrós, com aquesta façana de fons que es desdibuixa com si no acabés d’existir. Què és la maternitat? Aquesta imatge. Les dues benjamines salten, en un ballet d’ales esteses, reclamant la formiga de cada dia. La naturalesa vola feliç quan nosaltres, confinats, no sortim al carrer. Han estat de festa com si tinguessin vacances. “Tornarán las oscuras golondrinas en tu balcón los nidos a colgar” va escriure Gustavo Adolfo Bécquer. Segueixen necessitant els nostres balcons. Encara tornen cada any als seus vells nius de fang, aquest vitalment bell pegot d’algunes façanes. És cert que les orenetes caguen i això embruta. No tant com nosaltres, que tenim el planeta fet un desastre per terra, mar i aire, liquidant espècies com liquiden enemics en el cinema. 

Vuit mil quilòmetres fan per arribar a casa, no per passar el cap de setmana ni per anar-se’n de vacances, sinó per tenir descendència. A vegades les troben destruïdes, han de construir-les de nou. Però tal com diu la Bíblia que es necessita fang per fer el home, també es necessita fang per fer el niu de les orenetes. I a l’asfalt no hi ha fang. A la ciutat gairebé no hi ha terra a la vista, com si tinguéssim vergonya de la terra que ens dóna vida, que ens alimenta com l’oreneta a les seves petites orenetes. Pensem, que aquests ocells que posen perquè els fotografiï el Jaume, són naturals de Viladecans. Són filles del poble.

Ser mare no és cap ganga. La mare es treu el pa de la boca per alimentar els seus fills, i això es repeteix en la natura una i altra vegada. És com si la vida no es fiés de la masculinitat, desconfiant dels mascles per les coses importants del viure. Estan per barallar-se, per competir, per ser més guapos, però a l’hora de la veritat, quan es tracta de sobreviure com a espècie, ocorren constantment petits miracles com aquest. La maternitat. Repartir i ajudar. Criar.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns