La tieta Eulàlia sempre havia sigut una dona molt especial. D´això ningú no en tenia cap mena de dubte, però la familia no es posava mai d´acord a l’hora d´assenyalar correctament l´origen d´aquestes pecularietats tan marcades.
Que si els bombardejos de la guerra civil, com la Teresa, que si una anèmia a la postguerra, que si un ensurt, que si això, que si allò altre, no hi havia manera, el cas era fer bullir l´olla.
El cert és que havia estat així tota la vida i, tot d´un plegat, es planta ella a l´esplendorosa edat de vuitanta-tres anys i decideix casar-se amb l´Enric, un senyor català de Barcelona d´origen murcià, com nosaltres, que havia treballat molts anys a la empresa de cerveses Moritz i, si fa no fa, de la mateixa edat que ella. Vés tu per on!
La tieta i l´Enric eren companys de residència geriàtrica, havien fet migues i es van voler casar. I ho van voler fer com Déu mana, per l´Església, com s´havia fet tota la vida!
Però aquell triat i esperat dia hi va haver alguns problemes insospitats.
EL capellà havia tingut overbooking d´enterraments i no arribava. Aquest va ser un d´ells. De tot un seguit, només n’explicarem els més rellevants.
La tieta, que ja hem dit que era molt especial però no hem especificat en què, treia fum pels queixals:
– Quin capellà, quin capellà! Si ho sé no em caso, l´Església és una màfia podrida!!
Maldava i maldava ella ferotgement fins que va aparèixer de cop la figura relluent del capellà Ernest, alt i fornit, que arribava a corre-cuita, suat i amb un subtil ennuec de paraula degut a l´ansietat que li produïa la pressa.
– Quin capellà més guapot, quin capellà més guapot!!
S´exclamava la tieta en un canvi radical de criteri o discurs, o digues-li com vulguis però amb una actitud molt reconeixible per tots perquè ja hi estàvem prou avesats.
Un cop assegudets als bancs de l´esglèsia, esperàvem el sublim moment de l´aparició dels nuvis i també el moment màgic de la marxa nupcial.
Però resulta que l´organista no va poder venir per malaltia, per un abscés sobtat.
Així doncs, amics i amigues, vaig haver de ser jo qui, en un rampell garcianià, impredictible, m´adrecés molt solemnement als assistents i els digués amb el to de veu adient a la categoria que es mereixia l´acte que no teníem organista i que la música de Mendelssohn l´hauríem de fer nosaltres mateixos amb la boca, però que no es preocupessin perquè jo els faria, amb molt de gust, de director d´orquestra arrampellat ballugant els braços a tort i a dret com si no hi hagués món. Així va ser.
Antoni Garcia Iranzo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada