Destí ideal

La mirada endarrere i endavant el demà,

sens pensar les follies i raons del camí,

amb petjades suaus, i amb l’instint de volar

vers un cel ben serè, per cercar el teu destí.

I esborrant les paraules que nodreixen falsies,

i que et van aïllar per la nit de l’oblit.

M’ha peixat la metzina de la pena dels dies,

que m’enfonsa per dins amb mudeses de crit.

Cal marxar d’aquest viure tan incert i inestable

emportant-te a la boca aquell gust de la sal;

t’espera el teu veler d’onada indeturable,

i una mar sense port vers un somni ideal.

Desancores la nau, i poses rumb enlloc,

mentre l’ona del mar, t’allunya a poc a poc.

Nati Regàs

A LA VORA LA MAR

A la vora la mar sota la fosca nit

es veu una barqueta que està mig ensorrada, 

pintada d’un color bastant descolorit, 

allà on trenquen les ones ben sola i oblidada. 

Un home solitari s’apropa lentament 

amb el rostre afligit i la mirada encesa, 

vers la barca perduda que ha estat sempre present,

i al veure-la bolcada tot l’ésser és tristesa. 

Va néixer mariner i cada jorn sortia 

amb un ram a les mans per la seva estimada,

un pom de roses blanques per l’amor que sentia

però un fatídic dia, van quedar en una onada.

L’ona que el va llançar a un mar enfuriat 

a trenc d’alba quan feia aquell volgut viatge, 

amb set de navegar per assolir el seu fat

només per poder veure la benvolguda imatge. 

Fa temps que va escoltar la crida de l’amor 

aquell crit en silenci que es va fer poesia, 

i ara tot resta buit en el penós enyor

d’aquell amor perdut restant en llunyania. 

El temps es va menjar l’anhel de sobreviure 

ajagut en el llit amb la paraula muda, 

no li quedava res ni tan sols el somriure,

tenia el cos desfet i l’ànima abatuda. 

A la vora la mar sota la fosca nit

ara es troba la barca pintada i renovada, 

li ha tornat l’esperança i ha escombrat el neguit

de la seva existència ara versificada. 

Nati Regàs

UN PUNT EN L’ESPAI

Sóc un punt en l’espai, un puntet molt petit, 

quasi ningú sap res de la meva existència,

semblo insignificant aquí dalt de l’oblit 

enmig de les estrelles, sol i amb la indiferència.

Puc desxifrar el llenguatge ocult en cada estel 

puc respirar la pau que em brinda el firmament,

puc anhelar tendresa assegut en el cel,

però no puc negar el dolgut sentiment

de les paraules dites amb la veu d’altivesa 

ruixant llengua de foc amb indignació.

D’una manera aspre amb regust d’amarguesa 

esfumes l’esperança amb mot devorador. 

Ara m’adormiré abatut de pensar

digerint les paraules per existir demà. 

Nati Regàs

EL TOT DE TU

Company, em fas sentir la placidesa 

d’un mar enfuriat dintre de mi, 

el meu cos embolcalles amb dolcesa

per seguir-te a les palpentes pel camí. 

Amant, tu em fas sentir el més gran plaer, 

d’assaborir la vida amb alegria,

de gaudir de l’intens moment; perquè

de passió i amor és nostre dia. 

Amic, mercès per tota la franquesa 

quan necessito el mots que em dius sols tu, 

que m’emplenes el cos de fortalesa, 

quan parlar vull i mai no tinc ningú. 

Enamorat, amor incandescent, 

que amb tendresa sublim pugem al cel; 

i amb el teu cor tan ple de sentiment,

esdevenir podrem al nostre estel.

No arribarà aquell dia de l’absència, 

res no em farà que oblidi aquell instant,

i tot serà la nostra confidència. 

Company, Amant, Amic, Enamorat.

Nati Regàs

Sentiment de placidesa.

 

Al davant meu contemplo un preciós paisatge 

que em convida en silenci a poder passejar,

amb l´ànima tranquil·la a una nítida imatge;

no sé que assoliré, potser, anar a un lloc llunyà.

I em deixo anar a aquells dies quan tu eres feliç 

quan els teus ulls parlaven amb pau i serenor, 

i jo deixo a la ment que s’estiri al tapís

que un dia vam pintar amb tanta il·lusió.

Parlàvem i parlàvem, mentre la nostra pensa 

entre petites línies llegia en cap paper, 

cada lletra pintada amb l´esperança encesa 

de retrobar l´instant d´aquell amor sincer.

Que llavors, no ho pensàvem, però en aquesta nit 

el nostre sentiment quedarà ben escrit. 

I jo a l’igual que tu solament vull escriure,

posar-te cada dia una mica de mi 

perquè et pugui arribar el meu petit somriure

i puguis despertar del somni de l´ahir.

Acluca els ulls i escolta aquesta melodia

que et regala el silenci de la plàcida nit, 

endinsa’t lentament a aquesta fantasia

per poder arribar més enllà del zenit.

Els dits dansen i dansen amb perfecta harmonia 

per escriure les lletres damunt d’aquest teclat,

una al costat de l´altra seguint la melodia

i poder-les llegir al meu enamorat.

I avui només desitjo que arribi el meu demà

que és el nostre, dels dos, i anirem de la mà. 

Em sento embolcallada per la teva dolcesa

que a voltes m´extasia de pau i quietud,

et tinc ben a la vora i nedo amb placidesa

per poder assaborir la teva plenitud.

I m´escalfes del fred i em trobo submergida

pel caliu dels teus mots que son el raig del Sol, 

que cada un dels dies em regala la vida

per agafar de nou l’últim i únic vol. 

Vull escriure un petit i també un gran diari 

que estigui ple de mots per dir els meus sentiments, 

ballen a les entranyes cantant en solitari,

volen brollar de dins i cantar els pensaments. 

Son paraules boniques passejant per l´onada

d´un mar enamorat, per fer-te una besada. 

Em poses un vestit de roba de dolcesa

i el meu cos t´acarona amarat de nuesa. 

Nati Regàs

La barca

I m’enfilo a la barca del misteri

que em durà a un indret inconegut,

i poder deixar lliure el meu criteri

que ha estat tan temps, pres de la solitud.

Navego en una barca de falsia

per onades curulles de tristor;

un rem em porta vers la fantasia

mentre l’altre, directe a una presó.

Navego en una barca de paper

recercant les paraules d’un vent lliure;

aleshores, preparo el meu esquer

per pescar aquelles lletres que em fan viure.

El sentiment es queda clos en mi,

les tinc al full, però no sé què dir.

Nati Regàs

Gustós plaer

Avui estaves sobre aquella taula 

i tots els ulls anaven cap a tu,

els has deixat a tots sense paraula

amb el teu cos tan dolç, vestit i nu.

Vestit de pinzellades de dolcesa

que et feien realçar i també lluir,

pel teu color i autèntica bellesa

i amb l’aroma pur ens feies glatir.

Totes les mans volaven per la flaire

que tu anaves deixant entre la gent,

el teu aroma estava per tot l’aire 

esperant ser englotit senzillament.

I és que tu, xocolata, ets alegria 

i als nostres llavis tu fas poesia.

Nati Regàs

La caricia de tu mano

Contemplo una sala medio vacía,

y puedo percibir desde ese rincón 

a media luz y en todo su silencio,

una silla ocupada por alguien,

con la espalda curvada hacia adelante

la cabeza gacha y sus manos,

cubriendo el rostro afligido de una muerte 

sin compasión ni clemencia.

Me llega su voz rota y desgarrada

con ese llanto desesperado,

el silencio antes callado

chirría en las paredes del aula,

por un instante puedo alcanzar

el semblante que cubría, 

y sin vacilar agrieto una parte de mí 

para pronunciar su nombre.

Al oírlo, el cuerpo abatido por la congoja,

se alza veloz hacia mí,

con paso firme y trémulo a la vez,

me mira con recelo y temor, 

en sus ojos puedo ver el miedo

pero su mirada alumbra sosiego.

Su mano se posa en mí acariciándome,

ya está dentro de mí para aplacar su dolor,

el llanto es un solitario gemido 

que mece el paisaje dentro de lo irreal,

me siento aliviada al tenerla y sentirla

y contemplar de nuevo sus ganas de vivir.

Yo solo soy una simple pizarra

que cuando penetras en mí,

aparto esa muerte oscura y umbría

para darte la vida que hay en ti. 

Nati Regàs

La cremallera

Me puedes subir hacia arriba

me puedes deslizar hacia abajo,

me puedes correr hacia la derecha

me puedes arrastrar hacia la izquierda,

incluso aún teniéndome 

puedes no dejar de abrirme.

Te estaré esperando

inmóvil, inanimada, 

aguardando tus dedos desnudos

para darte de nuevo, 

ese placer que tanto deseas

al imaginar lo oculto detrás de mí.

Ya noto tus yemas en mi dentada

confección textil, 

pero no percibo la sensación 

de ser abierta, 

suspiras a la espera de acariciar la piel

que cubro con delicadeza.

Pero ahora me llega tu soplo enojado 

al no poder tocar esa piel

tan suave, tersa y delicada,

 estoy atascada por la carencia de sutileza.

Reaccionas rápidamente a tus sentimientos

untas tus manos de amor incondicional

y bañas con afecto cada engranaje, 

para destrabar mi mecanismo.

Muy despacito me abro

y dejo entrever ese anhelo encubierto,

acaricias con tus besos

besas con tus abrazos,

y con el tacto de tus manos

ya me siento libre, 

para ofrecerte lo que no tenías

y que ahora ya tienes.

Nati Regàs

NO DEISI MAI DE SOMIAR

 

Encara que et desbordi la tristesa

i el silenci se’t trenqui a cops de mà,

i t’escanyi l’engany de la franquesa,

no deixis ni un instant de somniar.

No deixis mai la teva fantasia

submergida en la fosca de l’oblit,

ofegant-te l’angoixa cada dia

mentre et fereix per dintre l’esperit.

Si la penombra et frena la mirada

i l’alè fins i tot se l’enduu el vent,

acluca els ulls i emprèn una volada

amb les ales de llum del pensament.

Per acariciar l’estel llunyà

no deixis ni un instant de somniar.

Nati Regàs

Finestra del somni

L’imaginari somni d’una ment

mig desperta o potser mig adormida,

l’obres a poc a poc, i dolçament

per transmetre la llum de la sortida.

Té el desig i les ganes de volar

vers la gran llibertat de la paraula,

sense deixar l’avui per un demà,

ni tan sols un malson sobre la taula.

Finestra d’esperances a cap lloc

m’il·lumines l’indret amb senzillesa,

per caminar descalça sobre el foc,

deixant moltes petjades de bellesa.

I aniran ensorrant la hipocresia,

per poder respirar-hi poesia.

 Nati Regàs

Tot un imperi i un titella

1

La llum crepuscular ha encès la meva pensa

i m’ha fet mesurar l’oreig que em mou la vida,

i l’íntim lliurament per fer-la més intensa

o vestir-la, potser, de disfressa i mentida.

Però qui és ningú per inventar-se el so

que em parla dintre meu, on peixo l’existència!

vull ésser en el món, no restar en un caixó,

o potser, encara viva, servar la consciència.

Però sóc prop la fi, i em manca fortalesa,

i exhaust, a punt d’esclat d’un xiscle ben callat,

cal esmolar les ungles, vomitar l’amarguesa

i aixecant el teló, renovar el decorat.

I si per companyia sols tinc la solitud,

vull vèncer el cada dia, com única virtut.

2

Tothora amb el cap cot i la boca fermada,

barrejant el silenci amb espurnes de mot,

amb la por, sota terra, com l’arrel castigada,

em cerco en la mudesa del no-res dins el tot.

T’emmotllen i canvien rebrots d’identitat

i et pengen d’aquell fil que et manen i no vols,

titella de mal ésser i falsa veritat,

i et tornes com un núvol que es menja tots els sols.

I, mentrestant, et sagna el vespre del teu dia,

d’aquella nit que clou la pàgina del cor.

Em pesen les paraules i, amb elles, l’agonia

que hi ha rere la porta del mur de la dissort.

Burxant la teva nafra et claven el punxó

i, l’ànima se’t crema pel foc de dir, que no!

Nati Regàs

No és no

No hi ha un dia per la “No violència”. 

Són tots els dies, per una “No violència”

No, és no. I si no dius que sí, també és no.

Quan la teva careta caigui, cauràs tu

No li diguis “t’estimo” amb la careta en el teu rostre;

no li diguis “et vull” per tenir-la als teus peus;

no li diguis “et desitjo” per ser el seu amo;

no li donis il·lusions ni somnis inassolibles;

no la sedueixis amb paraules embriagadores

només per tenir-la en la teva bruna obscuritat

desposseint-la de la seva ànima.

Això no et fa un ésser meravellós ni genial,

tan sols un agressor dèspota, roí i miserable

i al final, la teva companya serà la teva amarga solitud.

No m’acariciïs amb paraules defectuoses

No em facis promeses incompletes perquè m’il·lusioni amb elles,

m’entusiasmi i tingui esperances per després trencar-les.

No m’enlluernis amb paraules suggeridores perquè senti simplement 

l’admirable i no vegi en elles com m’engalipes amb la teva diplomàcia.

No m’entabanis amb els teus gestos de galant, ni et dobleguis cap a mi,

si no va a aixecar-me quan el meu cos s’esvaeixi.

No em parlis d’un futur quan no saps viure el present amb paraules seductores.

No em diguis a tot que sí, si el teu final és canviar la teva individualitat i deixar-me nua de la meva pròpia paraula.

No em lliuris el teu amor perquè jo t’ofereixi el meu per estripar el meu cor.

No m’enlluernis, entabanis, parlis, diguis, lliuris amb promeses incompletes.

Trenca aquest silenci. No et pot trencar la veu.

Aquest mar de llàgrimes en el meu rostre afligit

ja és massa gran, i no vull ofegar-me en ell.

Aquest mar de llàgrimes que envolta el meu ésser,

ja és massa ampla i no vull que m’escanyi els mots.

Aquest mar de llàgrimes que s’emporta els meus sentiments

ja no m’engolirà més els meus dies callats.

Avui obro aquesta porta fermada per les cadenes,

subjectada per la bena invisible, i unes mans

curulles de mala conducta, i començo a ser una persona.

La millor lluita és la teva independència

Que ningú t’aixafi les ales

vers la teva llibertat,

emprèn el vol que només pots fer tu

per poder ser lliure.

El teu cos no vol la seva opinió.

No hi ha un dia per la “No violència”. Són tots els dies, per una “No violència”.

No, és no. I si no dius que sí, també és no.

Nati Regàs