1
La llum crepuscular ha encès la meva pensa
i m’ha fet mesurar l’oreig que em mou la vida,
i l’íntim lliurament per fer-la més intensa
o vestir-la, potser, de disfressa i mentida.
Però qui és ningú per inventar-se el so
que em parla dintre meu, on peixo l’existència!
vull ésser en el món, no restar en un caixó,
o potser, encara viva, servar la consciència.
Però sóc prop la fi, i em manca fortalesa,
i exhaust, a punt d’esclat d’un xiscle ben callat,
cal esmolar les ungles, vomitar l’amarguesa
i aixecant el teló, renovar el decorat.
I si per companyia sols tinc la solitud,
vull vèncer el cada dia, com única virtut.
2
Tothora amb el cap cot i la boca fermada,
barrejant el silenci amb espurnes de mot,
amb la por, sota terra, com l’arrel castigada,
em cerco en la mudesa del no-res dins el tot.
T’emmotllen i canvien rebrots d’identitat
i et pengen d’aquell fil que et manen i no vols,
titella de mal ésser i falsa veritat,
i et tornes com un núvol que es menja tots els sols.
I, mentrestant, et sagna el vespre del teu dia,
d’aquella nit que clou la pàgina del cor.
Em pesen les paraules i, amb elles, l’agonia
que hi ha rere la porta del mur de la dissort.
Burxant la teva nafra et claven el punxó
i, l’ànima se’t crema pel foc de dir, que no!
Nati Regàs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada