La mandra, motor del món

Aquests darrers temps en què la paraula “democràcia” corre amunt i avall com una mena de signe d’identitat que perd volada com més superficialment s’utilitza, he viscut un petit conflicte en una entitat de la qual formo part, que m’ha fet pensar que els fonaments de la democràcia rauen, no només en l’esfera pública i política, sinó també i sobretot en la vida laboral i la vida de les entitats ciutadanes. 

Durant uns quants anys he fet vida activa sindical, cosa gens ben vista per la gent d’ordre. Certament que en un entorn laboral normal, demanar explicacions de les coses, vetllar per l’aplicació correcta de la llei i perquè no hi hagi riscos de salut laboral, i procurar eixamplar les condicions laborals en favor dels treballadors: més contractació i en millors condicions, conciliació de feina i atenció a la família, és vist com una mena de conflicte irresoluble. Si no hi ha problemes coneguts i hi ha confiança en el “jefe”, ¿de què ens hem de preocupar? ¿volem crear problemes? ¿hem de fer prendre partit a la gent? Bé, és veritat que de vegades es creen conflictes innecessaris o que hi ha gent que fa mal ús, per exemple, de les hores sindicals. Però també ho és que el sindicalisme no s’ha creat només per donar sortida als grans conflictes sinó per incrementar la participació democràtica dels treballadors en la vida quotidiana i per evitar que n’hi hagi, de conflictes. Preocupar-se per un correcte desenvolupament de la vida laboral significa estar al cas de coses solemnement avorrides i complexes, i ens sentim desbordats: desxifrar els fulls de salari, conèixer el conveni col·lectiu que s’aplica, aprendre a llegir balanços, comprendre les dificultats per a la vida de les empreses enmig d’una crisi econòmica brutal…; i estar al cas també d’altres coses que no són avorrides però per a les quals no sembla haver-hi una solució fàcil: les dificultats per mantenir el nivell i la formació que demana el món laboral, el difícil accés dels joves a la feina, la continuada discriminació de les dones, l’atur crònic, a banda de les preceptives retallades allà on n’hi hagi. Tot plegat no implica necessàriament desconfiança en aquests llampants “jefes”, però no implicar-s’hi fa que totes aquestes qüestions complexes i avorrides quedin en mans exclusivament de les grans institucions sindicals i dels polítics, si poden i volen ocupar-se’n. I es perd la nostra capacitat d’anar al fons de les coses, de ser creatius, de fer-nos corresponsables dels èxits i dels fracassos. I d’exercir la nostra ciutadania. Però fa mandra, sobretot si totes ens ponen o si podem fer veure que ens ponen. Si a nosaltres ens va bé, ja n’hi ha prou… 

I amb les entitats passa una mica igual. Em deia el president d’una entitat que conec bé que li toca fer tota la feina. La pròpia i bona part de la dels altres. Hi juguen la formació i la disponibilitat de cadascú per assumir segons quines responsabilitats. Però aquí també hi ha indicis de mandra per part dels socis. Gestionar una entitat és fer política a petita escala: ¿Què volem aconseguir? ¿Amb quins mitjans? ¿Amb qui podem comptar? ¿Amb quins límits? ¿Com ens escoltem i dialoguem mútuament? Això demana imaginació, participació, constància… i dona pas a una certa vida col·lectiva i a canvis en les persones, que poden sentir-se més valorades i més creatives (aportant allò que justament el món laboral no sol aportar). Però solem delegar en les juntes i jutjar els resultats des de la barrera. Si ho féssim probablement millorarien la convivència i la qualitat de la gestió pública, perquè unes entitats actives repercuteixen en una vida política i municipal també més activa. Però sovint deixem perdre l’ocasió.

Abordar a petita escala la complexitat de les coses, encara que en un primer moment pensem que no en sabem, que no som creatius, que ja funcionen les coses per si soles, ens posa en el camí incert de l’aprenentatge, del dubte, de l’error. Però ens situa al bell mig de la vida col·lectiva i democràtica, amb encerts i errors. La democràcia no és per als ciutadans saberuts, sinó per a tots. Si la democràcia de baix de tot no funciona, la de dalt serà impossible.

Mercè Solé